Vés al contingut
x

Linia Nord - Barcelones Nord

Què volem?

5 dies 2 hores ago

A Badalona, prop d’un 20% de la població som persones més grans de 65 anys. És a dir, 42.254 veïns i veïnes amb dret a vot. Curiosament, coincideix amb el nombre de vots que a la nostra ciutat van obtenir les candidatures de dretes (PP, CiU -ara transmutat en PDeCAT- i Cs) en les passades eleccions locals (els tres partits van sumar 42.656 vots).

Segons diuen les estadístiques, actualment a Espanya el 30% dels homes i el 27% de les dones més grans de 65 anys voten el PP.

Si extrapolem aquestes dades a Badalona, això significaria que unes 25.000 persones més grans de 65 anys votarien el PP a la nostra ciutat (a les passades eleccions municipals va obtenir 30.559 vots).

Això significa que a Badalona hi ha una majoria de persones grans que s’identifica amb la dreta reaccionària i retrògrada i els vota? Aquesta gent gran no és la mateixa que durant els anys setanta va lluitar per aconseguir drets i llibertats, és a dir, per la democràcia? No és la mateixa que va defensar més i millors equipaments públics als nostres barris i es va enfrontar als especuladors que, amb la complicitat de l’Ajuntament franquista, només volien construir habitatges i s’oblidaven dels serveis i els equipaments? Aquesta gent no és la mateixa que va treballar per millorar la qualitat de vida de tothom? Els avenços en la millora dels serveis públics (sanitat, ensenyament, dependència, etc.), així com els drets a les prestacions socials, no van ser possible gràcies a la lluita de totes aquestes persones? És a dir, no són els que s’han guanyat el dret a viure amb dignitat?

Com s’explica que ara confiïn en uns partits (PP, Ciutadans, etc.) als quals només els preocupen - defensen- els interessos del capital financer especulatiu? Com és possible que renunciïn a un dret reconegut per la Constitució espanyola i altres normes internacionals?

Se suposa que tothom té clar que són els partits de dretes els responsables de les retallades en prestacions socials i els que defensen posar fi al sistema públic de pensions, ja que són partidaris dels plans privats gestionats pels bancs que, gràcies als nostres diners, poden obtenir grans beneficis gestionant-los al seu caprici.

Se suposa també que amb les nostres cotitzacions, efectuades abans de jubilar-nos, s’han mantingut les pensions dels treballadors ja jubilats.

Quan demanem la revalorització de les pensions segons l’increment de l’IPC, no demanem cap pujada especial, només volem no perdre poder adquisitiu.

A més, les pensions no han de finançar-se exclusivament amb les cotitzacions socials. Com passa amb altres despeses (educació, sanitat, justícia, etc.) també es poden finançar a través dels pressupostos generals.

La viabilitat de les pensions, com la resta de les despeses públiques, no depèn de quants siguin els treballadors en actiu, sinó de quant es produeix. A la majoria dels països europeus la productivitat ha crescut en els últims anys més d’un 70% i, per tant, hi ha diners per poder mantenir l’estat del benestar. El problema resideix en com es distribueix aquesta riquesa. També és bo recordar que la pressió fiscal a Espanya se situa vuit punts per sota de la mitjana europea i que són els que més guanyen els que menys cotitzen.

Segons dades d’Eurostat, a Espanya el percentatge que representa la despesa en pensions sobre el PIB és inferior a la majoria dels països europeus i a tots els països es revaloren les pensions segons l’increment dels preus, els salaris i el PIB, mentre que a Espanya només es té en compte el PIB, cosa que significa perdre, en realitat, poder adquisitiu.

Per això, les pensions i la resta de prestacions socials han d’estar garantides per llei.

Tenim la raó i la força. Utilitzem-la quan hi ha eleccions i no confiem en els lladres i en els que ens enganyen. Recuperem la nostra joventut i reclamem tot allò que necessitem per poder viure amb dignitat, nosaltres i els nostres fills.

Pedro Jesús Fernández

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

Regressió

5 dies 2 hores ago

Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d'un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.

Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D'aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l'odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l'arrogància de l'adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l'escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d'aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s'escapa al sentit, mentre s'espera que arribi el dolor en el moment més adequat.

Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d'una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s'escrigui, que es parli i s'escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.

Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l'abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges...

La pobresa no es fon com l'aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.

Francesc Reina

Regressió

5 dies 2 hores ago

Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d'un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.

Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D'aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l'odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l'arrogància de l'adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l'escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d'aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s'escapa al sentit, mentre s'espera que arribi el dolor en el moment més adequat.

Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d'una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s'escrigui, que es parli i s'escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.

Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l'abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges...

La pobresa no es fon com l'aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.

Francesc Reina

Regressió

5 dies 2 hores ago

Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d'un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.

Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D'aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l'odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l'arrogància de l'adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l'escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d'aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s'escapa al sentit, mentre s'espera que arribi el dolor en el moment més adequat.

Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d'una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s'escrigui, que es parli i s'escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.

Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l'abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges...

La pobresa no es fon com l'aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.

Francesc Reina

Regressió

5 dies 2 hores ago

Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d'un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.

Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D'aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l'odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l'arrogància de l'adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l'escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d'aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s'escapa al sentit, mentre s'espera que arribi el dolor en el moment més adequat.

Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d'una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s'escrigui, que es parli i s'escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.

Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l'abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges...

La pobresa no es fon com l'aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.

Francesc Reina

Els cotxes podran tornar al passeig marítim de Badalona

5 dies 2 hores ago

Tot apuntava que la pacificació actual del passeig marítim impulsada –no sense polèmica– per l’anterior govern de Dolors Sabater tenia els dies comptats, i així ha estat. Aquest dimarts al vespre, el Consell de la Mobilitat va donar llum verda a tornar-hi a permetre l’estacionament de vehicles. Això sí, només al cantó mar –unes 120 places– entre les 8 del vespre i les 8 del matí, mantenint l’actual carril bici, fins que comencin les obres de remodelació que vol tirar endavant el nou govern d’Álex Pastor.

I és que, en la mateixa reunió del Consell de la Mobilitat, el tercer tinent d’alcaldia, Rubén Guijarro, va presentar una proposta per a la construcció del nou passeig marítim en el tram entre la Donzella de la Costa i el Torrent de Vallmajor. Les obres, amb una inversió de 2,5 milions d’euros i dissenyades per Engestur, començarien a finals del 2019 i s’inaugurarien pels volts del mes de maig del 2020. El nou passeig, que seria de plataforma única, tindria un carril bici, situat a tocar de les vies del tren, separat d’un espai central per a la ciutadania protegit per una línia de bancs i jardineres.

“Abans de parlar d’un passeig marítim sense cotxes, el que s’havia de tenir era un projecte de passeig de veritat. I això és el que ha fet aquest govern: apostar per la mobilitat però amb alternatives i proposar un litoral que satisfaci tota la ciutadania”, va afirmar Guijarro. “Passarem a la història com el primer municipi que despacifica un passeig”, li contestava a Twitter el regidor Jose Téllez. El serial, lluny d’acabar-se, sembla haver entrat en un nou capítol.

Redacció

Polèmica a Santa Coloma per la possible pèrdua de 25 policies locals

5 dies 2 hores ago

El Sindicat CSIF (Central Sindical Independent i de Funcionaris) va alertar dilluns que la ciutat pot quedar-se sense “agents de Policia Local suficients” a causa de la jubilació anticipada de 25 policies locals. El motiu, el decret llei que està previst que el govern espanyol aprovi aviat i que preveu que els policies locals es puguin jubilar amb 60 anys.

El crit d’alerta sindical va provocar la ràpida reacció del consistori, que va acusar el sindicat de “generar alarmisme entre la població” i va recordar que encara no s’ha concretat quan es desplegarà aquest decret llei. Des de l’Ajuntament recorden que “la competència principal” en matèria de seguretat ciutadana correspon als Mossos d’Esquadra, al mateix que afegeixen que s’han dissenyat “possibles solucions” per aquesta jubilació anticipada. Una d’aquestes solucions seria l’aprovació de negociacions amb els sindicats, durant el passat mes de juliol, per poder tractar l’ampliació de la plantilla. En paral·lel, el govern també ha demanat a la Generalitat un increment dels agents dels Mossos d’Esquadra.

DÈFICIT DE 39 POLICIES
Els càlculs que fa el CSIF, que diu que actualment a la ciutat hi ha poc més de 100 agents, són que amb la jubilació anticipada de 25 policies, la xifra d’agents quedaria en 78. Això, segons el sindicat, provocaria un dèficit de 39 policies.

SEGURETAT LABORAL
D’altra banda, Ciutadans va anunciar ahir que exigirà responsabilitats al govern local per les “deficiències detectades per la inspecció de treball a la comissaria de la policia local”.

Redacció

Denuncien manca d’informació al procés de les Tres Xemeneies

5 dies 2 hores ago

Aquest dilluns es va celebrar la segona reunió sobre el procés participatiu que ha de decidir què es farà a l’espai de les Tres Xemeneies. Aquesta trobada, la tercera si es té en compte la sessió informativa que es va celebrar a finals de setembre per tal d’iniciar aquest procés que transformarà el front marítim de la ciutat, va comptar amb una seixantena d’assistents.

Des de la Plataforma per la conservació de les Tres Xemeneies consideren que els participants no tenen “prou informació” per prendre decisions importants com les que es van debatre aquest dilluns sobre el parc marítim, els espais verds o la platja.

Des de l’entitat consideren que les necessitats de zones verdes de la ciutat i de l’àrea metropolitana justifiquen que s’hi faci “un gran parc metropolità sense habitatge ni activitat econòmica de tipus hotelera ni gran comercial”.

Redacció

Llums, càmeres i acció: el 44è Filmets es posa en marxa demà

5 dies 2 hores ago

Per quaranta-quatrena vegada a la història, la ciutat torna a convertir-se en la capital europea dels curtmetratges. I és que abans-d’ahir es va presentar una nova edició del Festival Filmets, que programarà 210 peces d’aquest gènere cinematogràfic entre demà i diumenge de la setmana que ve.

Enguany, les produccions italianes tindran un protagonisme especialment destacat, amb una de les sessions especials en la qual es projectarà la pel·lícula muda Pinocchio, de l’any 1911, amb música en directe. També es podrà gaudir de diferents curtmetratges dirigits per Pier Paolo Pasolini, mentre que un dels actors preferits del mític director italià, el calabrès Ninetto Davoli, rebrà el guardó honorífic del festival dimarts que ve durant la Nit de les Venus.

ESTRENA DE LUXE
I és que demà els aficionats a aquestes joies de la gran pantalla en petit format podran començar a gaudir de nou dies frenètics amb una proposta britànica que ja ha triomfat a Hollywood: The silent child, dirigida per Chris Overton i protagonitzada per Rachel Senton, que va rebre l’Oscar al millor curtmetratge el passat 4 de març, serà el primer títol que es projectarà. El seu director de fotografia, Ali Farahani, ha confirmat la seva presència a Badalona.

També es farà una sessió monogràfica sobre el cinquantè aniversari del Maig del 68 i diferents títols s’aniran projectant en els cinc escenaris del festival fins divendres que ve, quan Lunch ladies tancarà el Filmets.

ACTIVITATS PARAL·LELES
El Filmets, però, ja fa temps que no només brinda l’oportunitat de gaudir del cinema, sinó que dona valor afegit amb l’organització de xerrades i activitats paral·leles.

D’aquesta manera, enguany, dues de les més destacades seran el Filmets Campus, amb Francesc Orella (l’actor que ha encarnat el popular personatge de Merlí a la sèrie de TV3 i que també presentarà el seu curt Letargo), o el Filmets Dones (amb Assumpta Serna, la qual també mostrarà el seu darrer treball, titulat Donde no puedes llegar).

Per últim, el Filmets també vol convertir-se en referència per als més menuts, de manera que ha posat en marxa el projecte Filmets Tallers a tres biblioteques.

Redacció

Les fortes pluges obliguen a tancar el parc fluvial del Besòs

5 dies 2 hores ago

Els aiguats que van caure al país durant el cap de setmana, com a conseqüència del pas de l’huracà Leslie, van multiplicar quantiosament el cabal que habitualment baixa pel riu Besòs. Segons les dades que recull l’Agència Catalana de l’Aigua, a primera hora de dilluns baixaven pel riu 180 metres cúbics per segon, això són 180.000 litres. La quantitat d’aigua va desbordar la llera i va inundar completament el Parc Fluvial, cosa que va obligar a tancar-lo durant tot el dilluns. La crescuda poc a poc es va anar reduint i el mateix dimarts, tal com va publicar Betevé, la zona asfaltada ja es va poder reobrir un cop netejat tot el fang que hi havia deixat l’aigua.

Un altre dels efectes que van deixar els aiguats i la crescuda del riu va ser la brutícia que es va acumular tant a la zona del Parc Fluvial com a la platja. La força de l’aigua va arrossegar sorra, pedres, troncs i canyes, però també bicicletes, pneumàtics i tota mena de deixalles que la gent aboca als rius, rieres i torrents.

Una altra de les imatges que va deixar el temporal va ser la taca marró que els sediments naturals van deixar quilòmetres endins del mar.

Tot i que la forta tempesta no va afectar especialment la ciutat, el riu es va alimentar dels forts xàfecs que van caure, bàsicament, a la comarca del Vallès Oriental, on hi ha la capçalera del riu Besòs i també dels rius Mogent i Congost, els seus principals afluents.

Redacció

Tiana és el novè municipi català amb una renda mitjana més alta

5 dies 2 hores ago

Els tianencs tenen una renda mitjana neta de 33.047 euros anuals (42.806 euros bruts). Aquesta xifra, publicada recentment per l’Agència Tributària i que fa referència a l’any 2016, situa Tiana com el novè municipi més ric de Catalunya, per sota de Matadepera (Vallès Occidental), Sant Just Desvern (Baix Llobregat), Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), Sant Vicenç de Montalt (Maresme), Cabrils (Maresme), Alella (Maresme), Vallromanes (Vallès Oriental) i Teià (Maresme).

D’aquesta manera, Tiana se situa tres llocs més amunt que l’anterior llista, la que feia referència al 2015. Llavors el municipi ocupava el 12è lloc i la renda mitjana era de 31.223 euros. És a dir, entre el 2015 i el 2016, la renda mitjana dels tianencs va augmentar en 1.058 euros.

Si les xifres es miren pel conjunt de l’Estat, Tiana se situa com el 18è municipi més ric. L’any anterior, el 2015, ocupava el lloc 23.

Per últim, cal remarcar que els tianencs tenen una renda mitjana gairebé 10.000 euros més alta que la catalana, ja que aquesta és de 23.927 euros nets anuals.

Redacció

Montgat, a punt de posar-se al dia amb el Tribunal de Comptes

5 dies 2 hores ago

L’actual govern municipal està gairebé a punt de regularitzar la seva situació amb el Tribunal de Comptes després d’anys de no haver presentat els corresponents informes anuals a aquesta entitat fiscalitzadora.

Des de l’equip de govern recorden que el 2015, quan van accedir a l’Ajuntament, es van trobar que no s’havien presentat els informes corresponents als anys 2013 i 2014. Durant aquesta legislatura, explica la regidora Laura Ribot, “hem anat treballant per regularitzar la situació, ja que quan vam entrar al govern el Tribunal de Comptes ens va picar el crostó”. Ribot afegeix que, el dia d’avui, “només ens queda presentar l’informe que fa referència al 2017”.

Aquesta setmana el Tribunal de Comptes ha presentat el seu informe anual, referent al 2016, sobre la fiscalització de la rendició de comptes dels ajuntaments. Montgat continua apareixent a l’informe com un dels municipis que té pendents la documentació del 2016, tot i que en un Ple celebrat el passat mes de juny es va tirar endavant la seva aprovació. L’informe del Tribunal de Comptes, però, va posar el 31 de desembre del 2017 com a data límit, per aquest motiu Montgat encara hi surt.

Redacció

La Penya vol aprofitar les urgències del cuer, el GBC

5 dies 2 hores ago

Sense les urgències de la temporada passada (pel moment de la temporada i pel bon nivell de joc), la Penya voldrà guanyar el primer partit del curs a l’Olímpic contra el cuer, el Donosti GBC, que ha perdut els seus enfrontaments de les quatre primeres jornades (és l’únic conjunt que té un 0-4 al rècord). L’enfrontament contra l’equip de Sergio Valdeolmillos es jugarà diumenge a partir de dos quarts d’una del migdia.

Qui no formarà part de la convocatòria que ha de preparar Carles Duran és un dels fitxatges d’aquesta temporada, Dakota Mathias, que va lesionar-se en el darrer partit del Joventut, a Madrid, i que abans-d’ahir es va conèixer que pateix un esquinç al turmell esquerre que el mantindrà fora de combat entre cinc i sis setmanes. L’escorta de New Mexico havia estat titular en dues de les tres jornades, formant l’amenaça exterior verd-i-negra amb Nico Laprovittola.

EL PARTIT ES FA LLARG
El matx contra el conjunt donosti rra arriba després que l’equip perdés al WiZink Center contra el Madrid (92-69) en un partit en el qual els de Duran van competir en igualtat de condicions durant mitja hora, ja que al final del tercer període només perdia per cinc punts (65-60).

“Hem acabat el partit 10 minuts abans que el Madrid”, es lamentava Duran a la sala de premsa. Les notes positives del matx, però, van ser Neno Dimitrijevic, que ha recuperat l’espurna, i l’actuació de Simon Birgander.

Pau Arriaga

Indignació

1 setmana 5 dies ago

No parlarem del seu país d’origen, ni del color de la pell. Només us direm que es tracta d’un català que, com molts altres, va patir les conseqüències d’una crisi provocada pels especuladors, amb la complicitat dels governs corruptes.

Amos, aquest és el nom del meu amic. Viu al carrer Roma de Santa Coloma de Gramenet des de fa uns quants anys.

No m’interessa saber quan va comprar l’habitatge ni què en va pagar. En tot cas, us diré que es tracta d’un habitatge humil situat en un barri pobre de Santa Coloma.

El que sé és que pagava la hipoteca -més de mil euros mensuals- fins que es va quedar a l’atur i, com moltíssima gent, va intentar trobar una solució per no perdre el pis.

El banc li va proposar una dació amb motxilla i li va oferir continuar vivint al pis amb un lloguer social de més de 500 euros.

Amos, possiblement, no va entendre tot el que això significa i va acceptar l’oferta.

Actualment viu al pis amb la seva parella i dos nens menors d’edat. Té una feina precària amb uns ingressos minsos, però suficients per pagar el lloguer i mantenir la seva família. Això sí, renunciant a moltes coses que per a molts són necessàries per poder viure amb dignitat. Tanmateix, ell es considera un home feliç i se sent orgullós de viure a Catalunya.

Durant un temps va pagar mensualment la quota de lloguer, fins que un dia li va arribar una notificació del jutjat que li comunicava que el desnonarien.

La SAREB, propietària del pis, sense comunicar-li res destinava el que li cobrava de lloguer a amortitzar el deute -la motxilla- i, per tant, a efectes pràctics, Amos no pagava el lloguer.

Per això, la SAREB va iniciar el procediment per desnonar-lo.

Afortunadament, Amos va explicar el seu cas als amics de la PAH i aquests no només el van informar dels seus drets i de l’estafa que havia patit, sinó que també el van acompanyar el dia que s’havia anunciat el desnonament.

L’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, a través de Serveis Socials, també s’hi va interessar i va fer gestions davant el jutjat per evitar el desnonament d’Amos.

Aquest primer intent ha estat aturat; la Comissió Judicial ha aixecat l’acta corresponent i ha donat un mes per trobar una solució. Així doncs, en aquest mes cal aconseguir posar de manifest que Amos ha sigut estafat i que s’ha d’aconseguir que li tornin els diners i el deixin continuar vivint al seu pis amb un veritable lloguer social.

Tanmateix, per aconseguir-ho necessita que l’advocat d’ofici treballi per demostrar que l’amic Amos ha sigut estafat i que l’Ajuntament negociï amb la SAREB un lloguer assequible per a ell.

Casos com aquest passen cada dia a moltes ciutats i pobles de Catalunya.

Ens preguntem, com s’explica que els governs -local, autonòmic i central- no actuïn per evitar crims com aquest?

Com és que alguns diuen que la defensa d’un habitatge digne i la lluita contra els desnonaments és la seva prioritat, però no fan res per aconseguir un parc d’habitatge públic suficient per atendre totes aquelles persones que necessiten l’ajuda de les nostres administracions?

Després, alguns es lamentaran de la desafecció política de la ciutadania; de l’increment que experimenta la dreta xenòfoba -que es nodreix dient tot tipus de mentides- en aquests barris poblats majoritàriament per persones treballadores i de les crítiques que es dirigeixen als líders d’alguns partits, més pendents dels seus interessos partidistes que de solucionar els veritables problemes de la majoria de la societat.

Ara, novament hi ha qui alimenta una altra bombolla immobiliària que fa que cada cop sigui menys accessible poder disposar d’un habitatge amb les condicions mínimes per gaudir d’una vida personal i familiar adequada.

Ens resignarem o reaccionarem tots junts per combatre-ho?

Pedro Jesús Fernández

Il·legalitzar

1 setmana 5 dies ago

La tàctica dels partits unionistes és clara. Es van ajustant els discursos en agressivitat, tot dissimulant de cara a Europa, no sigui que quedin desemmascarats i els puguin titllar de ser un règim autoritari. Un dia sabem que Jorge F. Díaz, el de les clavegueres, xerra amb Daniel de Alfonso, que diu “Ens hem carregat la seva Sanitat”. Ciudadanos proclama insistint que hi ha fractura social entre els catalans. S’aplica l’article 155 de forma esbiaixada. S’empresona líders socials i polítics. Esclata el crit de “a por ellos” com a suport a la Guàrdia Civil enviada per reprimir els catalans l’1-O. Es declara la guerra als llaços grocs. S’anomena “comandos” a grups de CDR que teòricament assalten el Parlament. El sindicat Seapol es manifesta a Barcelona per demanar equiparació salarial. Una facció dels Mossos, mosSOS, aplaudeix la policia nacional a la via Laietana. El PP vol censurar la projecció del documental de Mediapro a Madrid. La inefable Arrimadas critica que TVE faci una entrevista a Junqueras. Casado demana la il·legalització de la CUP. PP, PSOE i Cs veten la projecció del reportatge de Mediapro sobre l’1-O a la comissió Operació Catalunya del Parlament...

És una trajectòria estudiada. No menystinguem els unionistes. Segueixen una tàctica preconcebuda i esperen el més mínim acte de violència per abocar-hi la resta de repressió sense miraments. Acabaran demanant que s’il·legalitzin tots els partits i les associacions independentistes. Posats a fer, per què no il·legalitzar Catalunya?

Jordi Lleal

Il·legalitzar

1 setmana 5 dies ago

La tàctica dels partits unionistes és clara. Es van ajustant els discursos en agressivitat, tot dissimulant de cara a Europa, no sigui que quedin desemmascarats i els puguin titllar de ser un règim autoritari. Un dia sabem que Jorge F. Díaz, el de les clavegueres, xerra amb Daniel de Alfonso, que diu “Ens hem carregat la seva Sanitat”. Ciudadanos proclama insistint que hi ha fractura social entre els catalans. S’aplica l’article 155 de forma esbiaixada. S’empresona líders socials i polítics. Esclata el crit de “a por ellos” com a suport a la Guàrdia Civil enviada per reprimir els catalans l’1-O. Es declara la guerra als llaços grocs. S’anomena “comandos” a grups de CDR que teòricament assalten el Parlament. El sindicat Seapol es manifesta a Barcelona per demanar equiparació salarial. Una facció dels Mossos, mosSOS, aplaudeix la policia nacional a la via Laietana. El PP vol censurar la projecció del documental de Mediapro a Madrid. La inefable Arrimadas critica que TVE faci una entrevista a Junqueras. Casado demana la il·legalització de la CUP. PP, PSOE i Cs veten la projecció del reportatge de Mediapro sobre l’1-O a la comissió Operació Catalunya del Parlament...

És una trajectòria estudiada. No menystinguem els unionistes. Segueixen una tàctica preconcebuda i esperen el més mínim acte de violència per abocar-hi la resta de repressió sense miraments. Acabaran demanant que s’il·legalitzin tots els partits i les associacions independentistes. Posats a fer, per què no il·legalitzar Catalunya?

Jordi Lleal
Comprovat
2 hores 26 minuts ago
Linia Nord - Barcelones Nord
Línia Nord Barcelonès Nord » El periòdic gratuït del Barcelonès Nord
Subscriu-te a Canal Linia Nord - Barcelones Nord