Vés al contingut
x

L'IRRESISTIBLE ANDREU P. (1/4)

7 agost 2014

Vam pensar que una bona forma de passar les calors del mes d'agost era gaudir d'una bona història. Així que ens van posar en contacte amb l'Albert Plans perquè ens escriguis un conte que pogués passar (o no) al nostre barri i ell ens ha regalat la història de L'IRRESISTIBLE ANDREU P.
Esperem que us agradi tant com a nosaltres i recordeu que teniu una cita amb l'irresistible Andreu cada dijous del mes d'agost.

 

 

I.

"El primer que ho va notar va ser el seu gos. Vell, cec i malalt d’artrosi, s’estava tot el dia ajagut al costat de la porta, immòbil, com un moble inútil. Però des que va percebre la nova olor que desprenia el seu amo, el seguia per tota la casa i, a la mínima,  se li aferrava a la cama per muntar-lo amb desesperació. L’Andreu P. (el nom no és real, de fet, cap ho és en aquesta història, no fos que algú acabés tenint algun problema) es treia l’animal de sobre com podia, però de seguida li tornava a saltar al camal i començava a moure el maluc artrític de forma voluptuosa.

 

 
La segona en adonar-se’n, va ser la Maria (aquest nom tampoc no és real, recordem-ho, cap ho és). Estava casada des de feia quaranta anys i, cosa de no creure, continuava enamorada del seu marit. Mai no s’havia mirat cap altre home i, quan algun dels parroquians que entraven al bar li tirava una floreta –encara feia goig-, li deixava anar una frase tallant com una navalla d’afaitar. A part de ser la dona més fidel a la dreta del riu B. (no posem el nom del riu per tal que ningú pugui ni tan sols associar aquesta història amb algun fet real), la Maria tenia un olfacte finíssim, capaç de reconèixer el client que era a punt d'entrar en el bar, per l'olor que li arribava del carrer.  Però això, quan l’Andreu va entrar al bar i, com cada dia, va demanar un cafè amb un raig d’anís, va captar de seguida la fragància irresistible que desprenia. Era una olor embriagadora que li va generar, a l’instant, un desig irrefrenable de despullar-lo a petons i, si no ho va fer, és perquè la Clementa,  l'única clienta que hi havia al bar, ho hauria esbombat i això li hagués ensorrat la vida. L'Andreu, despistat com és, no es va adonar de res i es va prendre el seu cafetó ignorant l'amor sobtat que havia despertat en la mestressa del local.
 
 
 
Unes hores més tard, l’Andreu seia a la parada del tramvia. Fosquejava i estava sol. En situacions com aquesta és normal sentir-se intranquil. I en aquesta ocasió tenia raons de sobra per estar-ho perquè se li va asseure al costat el Coletas (aquest és el nom més inventat de tots). L’Andreu el va reconèixer de seguida. Havien anat junts a l’escola. Bé, el Coletas amb prou feines hi anava un parell de setmanes seguides cada curs, després passava a engrossir les llistes d’absentisme escolar, però amb aquest temps, en tenia prou per deixar a tothom ben acollonit, després de repartir una florida varietat de clatellots, cop de punys, puntades de peu, empentes i cops de cap. L’Andreu no havia estat una excepció, i més de dues i tres vegades havia arribat a casa amb el llavi partit o l’ull de vellut gràcies a les carícies del Coletas.  L’últim que havia sabut d'ell era que la policia el buscava per haver apallissat a un de Sabadell, que devia no sé quant a no sé qui. El cas és que el Coletas se li va asseure al costat. Havia canviat, de petit era alt i rabassut, ara era més rabassut i molt, molt més alt. Li va mirar la mà, el podria esclafar només amb un parell de dits. L’Andreu va dubtar si marxar, però necessitava anar al centre i va començar a resar perquè el Coletas no el reconegués: en l’últim curs, l’Andreu va fer colla amb la resta de la classe i quan el Coletas va voler escalfar-los, junts el van aturar.
 
-Cony, tu ets l’Andreu, no?
 
L’Andreu va assentir acollonit, però encisat per l'olor que feia, el Coletas, embriagat,  va esbossar un somriure amable. 
 
- Quan de temps, què és de la teva vida?
 
L’Andreu va dubtar si l’amabilitat era fingida o no i només es va atrevir a dir:
 
-Bé.
-Tio, et veig de puta mare, però molt, eh. Collons, me n’alegro. Però fem-nos una
abraçada, no?
 
L’Andreu no va gosar ni moure mitja cella, i el Coletas, sense esperar resposta el va encerclar amb els seus braços de goril·la. En aquell moment, al final de carrer, va aparèixer un cotxe dels mossos. El Coletes el va veure i es va aixecar nerviós.
 
 
-Ei, me n’he d’anar. Estic content d’haver-te trobat. D’això, no m’has vist, eh.
Cuida’t, company.
 
I va fugir en direcció contrària a la del cotxe de policia. L'Andreu, atònit, va agafar el tramvia intentant entendre què coi havia passat. No trigaria a descobrir-ho."
 
Continua a la segona part de l'Irresistible Andreu P.

 

Albert Plans va néixer el 1970 a Sabadell, riu Besòs amunt. Després d’estudiar periodisme i treballar en el Festival de Cinema l’Alternativa i la revista Paraules de Ciutat Vella, va començar a escriure per a televisió.

Entre d’altres, he escrit guions per a sèries com 39+1, Kubala Moreno i Manchón (KMM), Ventdelplà, Porca Misèria i Plats Bruts. També ha coescrit la pel·lícula Fènix 11-23. 

 

Les fotos que acompanyen el text estan realitzades per Leonardo Dell'Aquila i Jornal.cat i publicades als seus Flickr.

desdelamina.net

logo_ddlm.pngAdreça: Carrer Mar s/n

Telèfon: 933 811 578

Correu electrònic: info@desdelamina.net

Web: www.desdelamina.net

Xarxes socials:

- Facebook: @desdelamina

- Twitter: @desdelamina

Descripció del servei: Projecte de dinamització comunitària nascut al 2003 i encarregat de crear un canal de promoció de la vida al barri, on tothom pugui participar-hi.

Afegeix un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.

Text pla

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
CAPTCHA Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.