Ni les previsions de pluja, ni l'aiguat que va descarregar al migdia van poder amb la determinació de fer la primera plantada de calçots a la Mina. El Projecte de l'hort comunitari cada cop agafa més empenta i reuneix a més entitats i col·lectius que dediquen hores a cuidar-lo i recollir els seus fruits.
A Badalona, prop d’un 20% de la població som persones més grans de 65 anys. És a dir, 42.254 veïns i veïnes amb dret a vot. Curiosament, coincideix amb el nombre de vots que a la nostra ciutat van obtenir les candidatures de dretes (PP, CiU -ara transmutat en PDeCAT- i Cs) en les passades eleccions locals (els tres partits van sumar 42.656 vots).
Segons diuen les estadístiques, actualment a Espanya el 30% dels homes i el 27% de les dones més grans de 65 anys voten el PP.
Si extrapolem aquestes dades a Badalona, això significaria que unes 25.000 persones més grans de 65 anys votarien el PP a la nostra ciutat (a les passades eleccions municipals va obtenir 30.559 vots).
Això significa que a Badalona hi ha una majoria de persones grans que s’identifica amb la dreta reaccionària i retrògrada i els vota? Aquesta gent gran no és la mateixa que durant els anys setanta va lluitar per aconseguir drets i llibertats, és a dir, per la democràcia? No és la mateixa que va defensar més i millors equipaments públics als nostres barris i es va enfrontar als especuladors que, amb la complicitat de l’Ajuntament franquista, només volien construir habitatges i s’oblidaven dels serveis i els equipaments? Aquesta gent no és la mateixa que va treballar per millorar la qualitat de vida de tothom? Els avenços en la millora dels serveis públics (sanitat, ensenyament, dependència, etc.), així com els drets a les prestacions socials, no van ser possible gràcies a la lluita de totes aquestes persones? És a dir, no són els que s’han guanyat el dret a viure amb dignitat?
Com s’explica que ara confiïn en uns partits (PP, Ciutadans, etc.) als quals només els preocupen - defensen- els interessos del capital financer especulatiu? Com és possible que renunciïn a un dret reconegut per la Constitució espanyola i altres normes internacionals?
Se suposa que tothom té clar que són els partits de dretes els responsables de les retallades en prestacions socials i els que defensen posar fi al sistema públic de pensions, ja que són partidaris dels plans privats gestionats pels bancs que, gràcies als nostres diners, poden obtenir grans beneficis gestionant-los al seu caprici.
Se suposa també que amb les nostres cotitzacions, efectuades abans de jubilar-nos, s’han mantingut les pensions dels treballadors ja jubilats.
Quan demanem la revalorització de les pensions segons l’increment de l’IPC, no demanem cap pujada especial, només volem no perdre poder adquisitiu.
A més, les pensions no han de finançar-se exclusivament amb les cotitzacions socials. Com passa amb altres despeses (educació, sanitat, justícia, etc.) també es poden finançar a través dels pressupostos generals.
La viabilitat de les pensions, com la resta de les despeses públiques, no depèn de quants siguin els treballadors en actiu, sinó de quant es produeix. A la majoria dels països europeus la productivitat ha crescut en els últims anys més d’un 70% i, per tant, hi ha diners per poder mantenir l’estat del benestar. El problema resideix en com es distribueix aquesta riquesa. També és bo recordar que la pressió fiscal a Espanya se situa vuit punts per sota de la mitjana europea i que són els que més guanyen els que menys cotitzen.
Segons dades d’Eurostat, a Espanya el percentatge que representa la despesa en pensions sobre el PIB és inferior a la majoria dels països europeus i a tots els països es revaloren les pensions segons l’increment dels preus, els salaris i el PIB, mentre que a Espanya només es té en compte el PIB, cosa que significa perdre, en realitat, poder adquisitiu.
Per això, les pensions i la resta de prestacions socials han d’estar garantides per llei.
Tenim la raó i la força. Utilitzem-la quan hi ha eleccions i no confiem en els lladres i en els que ens enganyen. Recuperem la nostra joventut i reclamem tot allò que necessitem per poder viure amb dignitat, nosaltres i els nostres fills.
Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.
Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.
Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d'un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.
Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D'aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l'odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l'arrogància de l'adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l'escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d'aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s'escapa al sentit, mentre s'espera que arribi el dolor en el moment més adequat.
Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d'una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s'escrigui, que es parli i s'escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.
Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l'abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges...
La pobresa no es fon com l'aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.
Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d'un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.
Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D'aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l'odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l'arrogància de l'adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l'escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d'aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s'escapa al sentit, mentre s'espera que arribi el dolor en el moment més adequat.
Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d'una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s'escrigui, que es parli i s'escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.
Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l'abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges...
La pobresa no es fon com l'aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.
Tot apuntava que la pacificació actual del passeig marítim impulsada –no sense polèmica– per l’anterior govern de Dolors Sabater tenia els dies comptats, i així ha estat. Aquest dimarts al vespre, el Consell de la Mobilitat va donar llum verda a tornar-hi a permetre l’estacionament de vehicles. Això sí, només al cantó mar –unes 120 places– entre les 8 del vespre i les 8 del matí, mantenint l’actual carril bici, fins que comencin les obres de remodelació que vol tirar endavant el nou govern d’Álex Pastor.
I és que, en la mateixa reunió del Consell de la Mobilitat, el tercer tinent d’alcaldia, Rubén Guijarro, va presentar una proposta per a la construcció del nou passeig marítim en el tram entre la Donzella de la Costa i el Torrent de Vallmajor. Les obres, amb una inversió de 2,5 milions d’euros i dissenyades per Engestur, començarien a finals del 2019 i s’inaugurarien pels volts del mes de maig del 2020. El nou passeig, que seria de plataforma única, tindria un carril bici, situat a tocar de les vies del tren, separat d’un espai central per a la ciutadania protegit per una línia de bancs i jardineres.
“Abans de parlar d’un passeig marítim sense cotxes, el que s’havia de tenir era un projecte de passeig de veritat. I això és el que ha fet aquest govern: apostar per la mobilitat però amb alternatives i proposar un litoral que satisfaci tota la ciutadania”, va afirmar Guijarro. “Passarem a la història com el primer municipi que despacifica un passeig”, li contestava a Twitter el regidor Jose Téllez. El serial, lluny d’acabar-se, sembla haver entrat en un nou capítol.
El Sindicat CSIF (Central Sindical Independent i de Funcionaris) va alertar dilluns que la ciutat pot quedar-se sense “agents de Policia Local suficients” a causa de la jubilació anticipada de 25 policies locals. El motiu, el decret llei que està previst que el govern espanyol aprovi aviat i que preveu que els policies locals es puguin jubilar amb 60 anys.
El crit d’alerta sindical va provocar la ràpida reacció del consistori, que va acusar el sindicat de “generar alarmisme entre la població” i va recordar que encara no s’ha concretat quan es desplegarà aquest decret llei. Des de l’Ajuntament recorden que “la competència principal” en matèria de seguretat ciutadana correspon als Mossos d’Esquadra, al mateix que afegeixen que s’han dissenyat “possibles solucions” per aquesta jubilació anticipada. Una d’aquestes solucions seria l’aprovació de negociacions amb els sindicats, durant el passat mes de juliol, per poder tractar l’ampliació de la plantilla. En paral·lel, el govern també ha demanat a la Generalitat un increment dels agents dels Mossos d’Esquadra.
DÈFICIT DE 39 POLICIES
Els càlculs que fa el CSIF, que diu que actualment a la ciutat hi ha poc més de 100 agents, són que amb la jubilació anticipada de 25 policies, la xifra d’agents quedaria en 78. Això, segons el sindicat, provocaria un dèficit de 39 policies.
SEGURETAT LABORAL
D’altra banda, Ciutadans va anunciar ahir que exigirà responsabilitats al govern local per les “deficiències detectades per la inspecció de treball a la comissaria de la policia local”.
Aquest dilluns es va celebrar la segona reunió sobre el procés participatiu que ha de decidir què es farà a l’espai de les Tres Xemeneies. Aquesta trobada, la tercera si es té en compte la sessió informativa que es va celebrar a finals de setembre per tal d’iniciar aquest procés que transformarà el front marítim de la ciutat, va comptar amb una seixantena d’assistents.
Des de la Plataforma per la conservació de les Tres Xemeneies consideren que els participants no tenen “prou informació” per prendre decisions importants com les que es van debatre aquest dilluns sobre el parc marítim, els espais verds o la platja.
Des de l’entitat consideren que les necessitats de zones verdes de la ciutat i de l’àrea metropolitana justifiquen que s’hi faci “un gran parc metropolità sense habitatge ni activitat econòmica de tipus hotelera ni gran comercial”.
Per quaranta-quatrena vegada a la història, la ciutat torna a convertir-se en la capital europea dels curtmetratges. I és que abans-d’ahir es va presentar una nova edició del Festival Filmets, que programarà 210 peces d’aquest gènere cinematogràfic entre demà i diumenge de la setmana que ve.
Enguany, les produccions italianes tindran un protagonisme especialment destacat, amb una de les sessions especials en la qual es projectarà la pel·lícula muda Pinocchio, de l’any 1911, amb música en directe. També es podrà gaudir de diferents curtmetratges dirigits per Pier Paolo Pasolini, mentre que un dels actors preferits del mític director italià, el calabrès Ninetto Davoli, rebrà el guardó honorífic del festival dimarts que ve durant la Nit de les Venus.
ESTRENA DE LUXE
I és que demà els aficionats a aquestes joies de la gran pantalla en petit format podran començar a gaudir de nou dies frenètics amb una proposta britànica que ja ha triomfat a Hollywood: The silent child, dirigida per Chris Overton i protagonitzada per Rachel Senton, que va rebre l’Oscar al millor curtmetratge el passat 4 de març, serà el primer títol que es projectarà. El seu director de fotografia, Ali Farahani, ha confirmat la seva presència a Badalona.
També es farà una sessió monogràfica sobre el cinquantè aniversari del Maig del 68 i diferents títols s’aniran projectant en els cinc escenaris del festival fins divendres que ve, quan Lunch ladies tancarà el Filmets.
ACTIVITATS PARAL·LELES
El Filmets, però, ja fa temps que no només brinda l’oportunitat de gaudir del cinema, sinó que dona valor afegit amb l’organització de xerrades i activitats paral·leles.
D’aquesta manera, enguany, dues de les més destacades seran el Filmets Campus, amb Francesc Orella (l’actor que ha encarnat el popular personatge de Merlí a la sèrie de TV3 i que també presentarà el seu curt Letargo), o el Filmets Dones (amb Assumpta Serna, la qual també mostrarà el seu darrer treball, titulat Donde no puedes llegar).
Per últim, el Filmets també vol convertir-se en referència per als més menuts, de manera que ha posat en marxa el projecte Filmets Tallers a tres biblioteques.
Els aiguats que van caure al país durant el cap de setmana, com a conseqüència del pas de l’huracà Leslie, van multiplicar quantiosament el cabal que habitualment baixa pel riu Besòs. Segons les dades que recull l’Agència Catalana de l’Aigua, a primera hora de dilluns baixaven pel riu 180 metres cúbics per segon, això són 180.000 litres. La quantitat d’aigua va desbordar la llera i va inundar completament el Parc Fluvial, cosa que va obligar a tancar-lo durant tot el dilluns. La crescuda poc a poc es va anar reduint i el mateix dimarts, tal com va publicar Betevé, la zona asfaltada ja es va poder reobrir un cop netejat tot el fang que hi havia deixat l’aigua.
Un altre dels efectes que van deixar els aiguats i la crescuda del riu va ser la brutícia que es va acumular tant a la zona del Parc Fluvial com a la platja. La força de l’aigua va arrossegar sorra, pedres, troncs i canyes, però també bicicletes, pneumàtics i tota mena de deixalles que la gent aboca als rius, rieres i torrents.
Una altra de les imatges que va deixar el temporal va ser la taca marró que els sediments naturals van deixar quilòmetres endins del mar.
Tot i que la forta tempesta no va afectar especialment la ciutat, el riu es va alimentar dels forts xàfecs que van caure, bàsicament, a la comarca del Vallès Oriental, on hi ha la capçalera del riu Besòs i també dels rius Mogent i Congost, els seus principals afluents.
Els tianencs tenen una renda mitjana neta de 33.047 euros anuals (42.806 euros bruts). Aquesta xifra, publicada recentment per l’Agència Tributària i que fa referència a l’any 2016, situa Tiana com el novè municipi més ric de Catalunya, per sota de Matadepera (Vallès Occidental), Sant Just Desvern (Baix Llobregat), Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), Sant Vicenç de Montalt (Maresme), Cabrils (Maresme), Alella (Maresme), Vallromanes (Vallès Oriental) i Teià (Maresme).
D’aquesta manera, Tiana se situa tres llocs més amunt que l’anterior llista, la que feia referència al 2015. Llavors el municipi ocupava el 12è lloc i la renda mitjana era de 31.223 euros. És a dir, entre el 2015 i el 2016, la renda mitjana dels tianencs va augmentar en 1.058 euros.
Si les xifres es miren pel conjunt de l’Estat, Tiana se situa com el 18è municipi més ric. L’any anterior, el 2015, ocupava el lloc 23.
Per últim, cal remarcar que els tianencs tenen una renda mitjana gairebé 10.000 euros més alta que la catalana, ja que aquesta és de 23.927 euros nets anuals.
L’actual govern municipal està gairebé a punt de regularitzar la seva situació amb el Tribunal de Comptes després d’anys de no haver presentat els corresponents informes anuals a aquesta entitat fiscalitzadora.
Des de l’equip de govern recorden que el 2015, quan van accedir a l’Ajuntament, es van trobar que no s’havien presentat els informes corresponents als anys 2013 i 2014. Durant aquesta legislatura, explica la regidora Laura Ribot, “hem anat treballant per regularitzar la situació, ja que quan vam entrar al govern el Tribunal de Comptes ens va picar el crostó”. Ribot afegeix que, el dia d’avui, “només ens queda presentar l’informe que fa referència al 2017”.
Aquesta setmana el Tribunal de Comptes ha presentat el seu informe anual, referent al 2016, sobre la fiscalització de la rendició de comptes dels ajuntaments. Montgat continua apareixent a l’informe com un dels municipis que té pendents la documentació del 2016, tot i que en un Ple celebrat el passat mes de juny es va tirar endavant la seva aprovació. L’informe del Tribunal de Comptes, però, va posar el 31 de desembre del 2017 com a data límit, per aquest motiu Montgat encara hi surt.
Sense les urgències de la temporada passada (pel moment de la temporada i pel bon nivell de joc), la Penya voldrà guanyar el primer partit del curs a l’Olímpic contra el cuer, el Donosti GBC, que ha perdut els seus enfrontaments de les quatre primeres jornades (és l’únic conjunt que té un 0-4 al rècord). L’enfrontament contra l’equip de Sergio Valdeolmillos es jugarà diumenge a partir de dos quarts d’una del migdia.
Qui no formarà part de la convocatòria que ha de preparar Carles Duran és un dels fitxatges d’aquesta temporada, Dakota Mathias, que va lesionar-se en el darrer partit del Joventut, a Madrid, i que abans-d’ahir es va conèixer que pateix un esquinç al turmell esquerre que el mantindrà fora de combat entre cinc i sis setmanes. L’escorta de New Mexico havia estat titular en dues de les tres jornades, formant l’amenaça exterior verd-i-negra amb Nico Laprovittola.
EL PARTIT ES FA LLARG
El matx contra el conjunt donosti rra arriba després que l’equip perdés al WiZink Center contra el Madrid (92-69) en un partit en el qual els de Duran van competir en igualtat de condicions durant mitja hora, ja que al final del tercer període només perdia per cinc punts (65-60).
“Hem acabat el partit 10 minuts abans que el Madrid”, es lamentava Duran a la sala de premsa. Les notes positives del matx, però, van ser Neno Dimitrijevic, que ha recuperat l’espurna, i l’actuació de Simon Birgander.
Després d’una primera meitat inconstant, l’Spar Citylift s’acarnissa amb l’Snatt’s en el tercer quart i liquida el partit
Soler i Moya debuten amb el primer equip, que acaba amb quatre jugadores del planter a pista
