Vés al contingut
x

Taulell

El rànquing de Taiwan situa la UPC entre les 125 millors universitats del món en enginyeria

3 hores 29 minuts ago
La UPC es posiciona en el lloc 445 del món en el 'Performance Ranking of Scientific Papers for World Universities', editat per la National Taiwan University (NTU), conegut també com a NTU Ranking o Rànquing de Taiwan. La Universitat també destaca en el camp de l’Enginyeria –se situa en el lloc 122 del món– i en les disciplines d’Enginyeria de Telecomunicació, Elèctrica i Electrònica, Matemàtiques, Enginyeria Civil, i Ciències de la Computació, en què es manté entre les 100 millors universitats del món.

Del 6 al 9 de novembre: eleccions parcials del Claustre Universitari

23 hores 10 minuts ago
Del 6 al 9 de novembre tindran lloc les votacions, per urna electrònica, per escollir les 49 vacants dels representants dels diversos sectors del personal docent investigador (PDI) i de l'estudiantat al Claustre Universitari de la UPC. La relació provisional de les candidatures es farà pública durant el dia 22 d'octubre.

Arrenca l'Open Access Week 2018

23 hores 11 minuts ago
La UPC ha preparat, del 22 al 28 d'octubre, moltes activitats per difondre i fomentar l'accés obert a la comunicació científica i la ciència oberta entre la comunitat universitària

Taimuraz Friev, bronze en el mundial.

1 dia 10 hores ago

El lluitador de Sant Adrià de Besòs, nascut a Ossètia del Nord, va aconseguir la medalla de bronze en la categoria de menys de 86 kg del mundial de Budapest després de vèncer en la final de consolació...

Arriba la cinquena edició de la HackUPC

3 dies 23 hores ago
El Campus Nord de la UPC acull, del 19 al 21 d’octubre, una nova edició de la HackUPC. Es tracta de la hackató universitària més important de l’Estat espanyol, i està organitzada per estudiants de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB) de la UPC. Els assistents treballen en equips per crear aplicacions, jocs, robots o qualsevol altra proposta tecnològica.

Què volem?

5 dies 2 hores ago

A Badalona, prop d’un 20% de la població som persones més grans de 65 anys. És a dir, 42.254 veïns i veïnes amb dret a vot. Curiosament, coincideix amb el nombre de vots que a la nostra ciutat van obtenir les candidatures de dretes (PP, CiU -ara transmutat en PDeCAT- i Cs) en les passades eleccions locals (els tres partits van sumar 42.656 vots).

Segons diuen les estadístiques, actualment a Espanya el 30% dels homes i el 27% de les dones més grans de 65 anys voten el PP.

Si extrapolem aquestes dades a Badalona, això significaria que unes 25.000 persones més grans de 65 anys votarien el PP a la nostra ciutat (a les passades eleccions municipals va obtenir 30.559 vots).

Això significa que a Badalona hi ha una majoria de persones grans que s’identifica amb la dreta reaccionària i retrògrada i els vota? Aquesta gent gran no és la mateixa que durant els anys setanta va lluitar per aconseguir drets i llibertats, és a dir, per la democràcia? No és la mateixa que va defensar més i millors equipaments públics als nostres barris i es va enfrontar als especuladors que, amb la complicitat de l’Ajuntament franquista, només volien construir habitatges i s’oblidaven dels serveis i els equipaments? Aquesta gent no és la mateixa que va treballar per millorar la qualitat de vida de tothom? Els avenços en la millora dels serveis públics (sanitat, ensenyament, dependència, etc.), així com els drets a les prestacions socials, no van ser possible gràcies a la lluita de totes aquestes persones? És a dir, no són els que s’han guanyat el dret a viure amb dignitat?

Com s’explica que ara confiïn en uns partits (PP, Ciutadans, etc.) als quals només els preocupen - defensen- els interessos del capital financer especulatiu? Com és possible que renunciïn a un dret reconegut per la Constitució espanyola i altres normes internacionals?

Se suposa que tothom té clar que són els partits de dretes els responsables de les retallades en prestacions socials i els que defensen posar fi al sistema públic de pensions, ja que són partidaris dels plans privats gestionats pels bancs que, gràcies als nostres diners, poden obtenir grans beneficis gestionant-los al seu caprici.

Se suposa també que amb les nostres cotitzacions, efectuades abans de jubilar-nos, s’han mantingut les pensions dels treballadors ja jubilats.

Quan demanem la revalorització de les pensions segons l’increment de l’IPC, no demanem cap pujada especial, només volem no perdre poder adquisitiu.

A més, les pensions no han de finançar-se exclusivament amb les cotitzacions socials. Com passa amb altres despeses (educació, sanitat, justícia, etc.) també es poden finançar a través dels pressupostos generals.

La viabilitat de les pensions, com la resta de les despeses públiques, no depèn de quants siguin els treballadors en actiu, sinó de quant es produeix. A la majoria dels països europeus la productivitat ha crescut en els últims anys més d’un 70% i, per tant, hi ha diners per poder mantenir l’estat del benestar. El problema resideix en com es distribueix aquesta riquesa. També és bo recordar que la pressió fiscal a Espanya se situa vuit punts per sota de la mitjana europea i que són els que més guanyen els que menys cotitzen.

Segons dades d’Eurostat, a Espanya el percentatge que representa la despesa en pensions sobre el PIB és inferior a la majoria dels països europeus i a tots els països es revaloren les pensions segons l’increment dels preus, els salaris i el PIB, mentre que a Espanya només es té en compte el PIB, cosa que significa perdre, en realitat, poder adquisitiu.

Per això, les pensions i la resta de prestacions socials han d’estar garantides per llei.

Tenim la raó i la força. Utilitzem-la quan hi ha eleccions i no confiem en els lladres i en els que ens enganyen. Recuperem la nostra joventut i reclamem tot allò que necessitem per poder viure amb dignitat, nosaltres i els nostres fills.

Pedro Jesús Fernández

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

L’escola i el 155

5 dies 2 hores ago

Si ens passegem pels centres educatius catalans ens trobarem amb un percentatge molt elevat de docents que són forans a aquesta comunitat. De valencians n’està ple, sense oblidar europeus i africans que han vingut a treballar pel país tot i el desplaçament que han hagut de fer. Malauradament, molts partits dretans espanyolistes han atacat aquesta fita que permet la immersió lingüística sota una convivència pacífica. El paradoxal resulta quan escoltes, entre alguns anticatalanistes, la crítica a aquest sistema. És la cultura la que ens fa pacífics o violents, però alguns anticatalanistes aposten per la confrontació. A Catalunya, i fruit del gran nombre de nouvinguts interns i externs, no se la pot titllar de dividir la població, en tot cas ha volgut integrar-la amb plena sobirania. Convindrem que l’educació és la millor manera de trencar les espirals de la desigualtat. Una endevinalla Sumèria deia que entres a la casa cec però en surts veient... Què és? Una escola. I Sòcrates afirmava que el més honrat i el més senzill no és reprimir els altres sinó preparar-se per a ser el millor possible. Aleshores, per què alguns s’entesten que l’escola catalana divideix i que cal imposar de nou un 155? En aquest cas em pregunto què redimonis va estudiar Casado per a obtenir un Màster en contra de l’educació catalana. Com deia el difunt Xavier Melgarejo, les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades. La catalana n’és una. Milers d’escoles són la vida, però ben pocs ens fan cenyida.

David Rabadà

Regressió

5 dies 2 hores ago

Existeix una dialèctica del xoc, una cosa que es destil·la de manera decebedora per part de líders demagògics que compten amb una atractiva política basada a animar la divisió cuidant-se de crear caps de turc, és a dir, culpables, a partir del control dels mitjans de comunicació. Una cosa així com assistir a la representació del Tartuf de Molière, és a dir, la d'un impostor fals i hipòcrita, tot i les aparences.

Hi ha gent tan convençuda de la seva pròpia opinió que orgullosament menysprea els altres. D'aquest orgull neixen les persecucions, ja que no se suporta el que no és del mateix parer malgrat tants i tan diferents pensaments. Piròman de l'odi, el culpable de tal deliri confús és el fanatisme, la intolerància cap a altres idees, l'arrogància de l'adoctrinament intransigent que clama per una única manera de pensar, la seva, intimidant amb l'escarment. Quan hi ha por al futur es tendeix a aferrar-se al passat i d'aquí que les sectes segueixen edificant les seves religions, com diria Sebastià Castellio. Una granellada de la realitat que s'escapa al sentit, mentre s'espera que arribi el dolor en el moment més adequat.

Qüestionar que algú es proclami únic per dir la veritat, quan les veritats són discutibles (encara que n’hi ha que es diuen de broma), és el primer valor d'una societat. Entendre que hi ha afirmacions en favor de la convivència és corregir errors donant veu als altres. Per això és tan important afavorir que s'escrigui, que es parli i s'escolti, perquè no es faci difícil entendre el correcte, perquè no puguin colonitzar el coneixement amb les seves distraccions massives.

Els acusadors del bonisme comencen a deixar anar una olor sospitosa. Les carreres en solitari no estan a l'abast de tothom, són camins plens de mines que poques vegades poden sortejar-se sense ajuda, ja que partim de diferents condicions. Poques vegades el propi esforç és suficient -per molt que vulguin maquillar-lo-. N’hi ha que tenen infinits avantatges...

La pobresa no es fon com l'aigua i els deserts no han canviat. És molt preocupant que segueixi havent-hi qui pensi que si tothom treballés no hi haurien necessitats.

Francesc Reina