1- Propuesta de nuevos nombres de calle en las zonas nuevas | 2- Breves comentarios sobre los malos tratos de jóvenes a sus padres, vinculado al consumo de drogas

1- Propuesta para poner nuevos nombres de calle, en las zonas nuevas

Hay una propuesta muy interesante de poner nombres significativos a las nuevas calles que se harán en esta zona. Hay dos propuestas ya claras que nosotros apoyamos: Carrer del Camp de La Bota i carrer del P. Francesc Botey.

Os expongo el resumen de algunas razones para hacer esa petición:
“El Camp de La Bota, des de sempre, havia estat una zona de pescadors. A partir de la meitat del segle XIX es construeix, per part de la Comandància de Maria, el Castell de les Quatre Torres per la vigilància militar de les costes de Barcelona.

L’any 1939, acabada la guerra Civil, el castell, que havia perdut la seva funció de vigilància, va quedar abandonat, tot i continuar sent una zona controlada pels militars de Franco. Aquells terrenys, entre els anys 39 i el 52, es va convertir en camp d’afusellament franquista. Allà va morir molta gent, sense judicis justos, només perque no era partidària de la dictadura. J.Mª.Huertas diu que entre el 39 i el 52 té constància de 1704 afusellats. Probablement foren molts més. Molts de nosaltres creiem que aquella terra és terra sagrada, perquè està regada amb la sang innocent. Per molt que el sistema s’hi esforci, no volem que s’esborri la memòria d’aquell passat. A partir del 1955, fins al 1975, aquella zona es va convertir en un barri de barraques d’immigrants i de gitanos que venien a Barcelona i no trobaven pis. “

Vull recordar només un aspecte d’aquell barri “Mina Pekín-Camp de la Bota”. A l’entrada del barri, pel costat del pas a nivell del tren de Mataró, hi havia l’emblemàtic Castell de les Quatre Torres edificat a meitat del S.XIX per la vigilància de costes i entrenament militar i que la comandància de Marina havia cedit a la Parròquia de St. Pere Ermengol.

“Des dels principis del barri, un petit grup d’escolapis, anava a fer catequesi els caps de setmana al Camp de La Bota. A instàncies d’un escolapi que es dèia P. Francesc Botey, decideixen establir-hi una comunitat i viure a una barraca del Camp de La Bota com als demés veïns. Poc després anirà també a viure una comunitat de franciscanes formada inicialment per sor Javier y sor Blanca.

Actualment, i després de més de trenta anys, ja són pocs els que recorden que a partir d’aquella comunitat, es va produir una original i profunda acció de promoció social, cultural i pastoral del barri. Ademés dels actes litúrgics, al Castell es van propiciar reunions familiars, sobretot entre el món gitano, cursets de formació i de promoció social de la gent del Camp de La Bota.

L’any 1962, es va impulsar un cens que va concloure que hi havia un total de quasi 700 barraques i 3.500 persones, esteses sobre la sorra, entre la platja i la via del tren cap a Marató.

A partir d’aquell cens, l’any 1963 començà al Castell una Escola Primària per la població infantil del barri. Una Memòria de l’any 1964 diu que dels 650 nens i nenes de sis a catorze anys del barri, el castell té capacitat per 350. El primer professorat provenia dels antics catequistes hi anaven a fer classes en plan voluntari.

Però aviat va créixer de volum i fou necessari buscar suport entre la gent amiga. Proposaren un sistema de beques de mil pessetes per alumne i any. Per fer front a les necessitats econòmiques es creà un Patronat que durant més de deu anys es responsabilitzà del suport material, primer de l’Escola i després dels altres serveis que poc a poc van anar naixent.

I van ser els mateixos pares dels alumnes els qui van construir l’humil edifici a la platja de la nova escola, que anomenaren Chi-pen-ta-lí (“Veritat i Llibertat” en caló), destinada especialment a gitanos. Immediatament després de la Chipentalí es varen posar en marxa l’Escola d’Artesania impulsada per Mª.Angela Rucabado, Conxita Sora i Enrica Casademón i la Cooperativa gitana destinada a la producció i venda, inicialment de flors artificials fetes de vímet tenyit, impulsada per Núria Marcet i Angelines. Es creà també la Guarderia Los Angeles impulsada per la Sra. Casacuberta; un modest consultori mèdic en una petita dependència del Castell on el Dr. Francesc Balagué hi visitava tres cops per setmana i tota la gamma d’activitats para-escolars d’oci i culturals, equips de futbol, colònies, teatre etc.

El Francesc Botey i tota la comunitat escolàpia estaven al darrera d’aquests i d’altres projectes. Fou una considerable tasca de promoció humana i cultural i una acció pionera en relació a la cultura gitana. En col·laboració amb Càritas, però superant la seva mentalitat d’aquell moment es tractava de fomentar entre la població gitana els valors i l’orgull subjectiu de pertànyer a la seva ètnia, enmig d’un món progressivament racista i que, pel model de desenvolupament i creixement urbà de la gran Barcelona, anava deixant cada cop menys espais a les ètnies minoritàries. El Centre d’Estudis Gitanos, per exemple, que s’ubicà a Barcelona al carrer del Call, impulsat entre d’altres per en Francesc Botey, va promoure la formació d’especialistes en cultura gitana, entre les que destaca Carme Garriga i fou un instrument per coordinarse amb altres iniciatives estatals de promoció del món gitano.

Però en Francesc Botey va pagar cara la fidelitat al món gitano. El 28 d’octubre de 1966, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, els estudiants van organitzar un acte contra la repressió franquista. El Francesc Botey fou invitat a participar-hi per parlar de la repressió policial contra el món gitano. Tots els qui van parlar denunciant al règim franquista, van ser processats pel TOP, Tribunal d’Ordre Públic. Donada la notorietat d’alguns dels oradors, el president del Tribunal, el jutge Mateu, els havia fet arribar la possibilitat de disculpar-se i dir: “no me’n havia enterat, no sabia de què anava…”. El Francesc Botey va afirmar que sabia perfectament de què anava i que ho tornaria a dir. Finalment el 2 de març del 1968 es condemnat a un any de presó. El mateix jutge Mateu li ofereix la possibilitat de complir la condemna en un convent de la seva mateixa ordre, com establia el concordat. En Francesc li respon que no vol acceptar privilegis. I finalment el 24 de setembre de 1968 fou detingut i portat a la presó de Zamora, en un règim d’una insòlita duresa. L’estada a Zamora durà fins a finals de juliol del 1969. A la presó, que ell anomena “Hostal de la reixa d’or”, va escriure el llibre “El gitano, una cultura folk a casa nostra”, editat per Nova Terra, que segons molts, és el primer intent de comprensió del món gitano des de l’antropologia, publicat a casa nostra.

Al tornar de la presó en Francesc Botey és rebut amb continuades mostres d’afecte, especialment entre els gitanos. Saben quina ha sigut la causa que ha defensat i com ha hagut de pagar-ho. Però en part el barri ha canviat. Els superiors escolapis decideixen enviar-lo a Mèxic. Ell dubta però finalment accepta amb el compromís que els escolapis continuaran fidels al Camp de la Bota i a la causa gitana. I així ha estat fins al dia d’avui.”

2- Algunos breves comentarios sobre los malos tratos de jóvenes a sus padres, vinculado al consumo de drogas

El fiscal de menores de Barcelona, Juan José Márquez, llamaba la atención a nuestra sociedad, que en estos últimos meses una veintena de padres y madres de Barcelona han acudido, llenos de angustia y de verguenza, a las comisarías de los Mossos d’Esquadra, para denunciar que están siendo agredidos por sus propios hijos. La mayoría de las agresiones son palizas a madres y abuelas y, de momento, son mínimas las agresiones con arma blanca.

El fiscal aseguró que este brote de violencia juvenil en el ámbito familiar está motivado, en la mayoría de los casos, por un consumo de sustancias estupefacientes, especialmente de éxtasis i cocaina durante los fines de semana. Y es precisamente los domingos y los lunes, cuando se producen la mayor parte de malostratos a los padres.

Por otra parte, en un congreso realizado el pasado fin de semana sobre los efectos de la cocaina, los técnicos avisaban a la sociedad que el 60 % de los que toman cocaina, en un período de tres o cuatro años, comienzan a sufrir transtornos psíquicos (psicosis) agresivos en períodos de media hora a 48 horas, que pueden acabar siendo transtornos permanentes.

Los centros de salud mental juveniles ya han notado un alarmante incremento de pacientes de esa edad con problemas mentales que reconocen haber sido consumidores habituales de sustancias estupefacientes.

Llevamos más de 10 años que la epidemia de la cocaina no para de aumentar. En los años 90 en Barcelona se trataban en centros de desintoxicación más de 5.000 heroinómanos y casi ningún cocainómano.
Diez años más tarde, exactamente en el año 2002, se trataban en Barcelona unos 12.000 casos de desintoxicación. Más de la mitad, unos 7.000, eran alcohólicos; les seguían los heroinómanos con 2.600 casos y detrás los cocainómanos con 2.200 casos.

Pero ya el año pasado, el año 2003, la relación de heroinómanos y de cocainómanos se invirtió. La cocaina superó a la heroina por primera vez. Hoy, a finales del 2004, esa progresión no para de aumentar. Eso se debe a que la cocaína está de moda y alguien va difundiendo la mentira que es una “droga buena” y menos peligrosa que la heroina, lo cual es absolutamente falso.

Este es un tema que ya está afectando seriamente a mucha gente de nuestro barrio y habría que alzar la voz para evitar que se vuelvan a repetir, ahora con la cocaina, las mismas nefastas experiencias que este barrio ha sufrido con la heroina.

Creemos que, ante este serio problema, no podemos estar en silencio como si no pasara nada. Un día os traeré a este programa a un especialista que os hable del tema. Espero que sea a mitad de diciembre.