Así va el barrio :: 19 mayo

Monografico sobre el PESAB y sobre los cambios en la educacion y nuestra sociedad

El programa de radio que la Plataforma y la Asociación de Vecinos de La Mina, realiza cada semana,
para informaros sobre el Plan de Transformación del barrio.

Recordad que ahora podeis escuchar el podcast del programa en Radio La Mina

Hoy, como tenemos invitados para hablar del PESAB, sólo os hablaremos de esto.

No hi ha res sòlid ni pur en una modernitat líquida

El conflicte necessari

La modernitat ha estat el caldo de cultiu en el que ha pogut començar el procés de la societat
líquida, tal i com l’anomena Bauman, en la que, vulguem o no, ens trobem tots ficats.
Aquesta societat líquida comporta uns aspectes d’ambigüitat i relativitat molt forts.
Normalment, les societats sòlides (ni que tinguin molts emigrants d’altres societats)
conviuen, però es barregen poc. En canvi, la majoria de cossos líquids, acaben sent molt més
permeables, i per tant, la mateixa barreja, porta una vessant d’ambigüitat i de relativitat,
que condiciona el sentit de la pròpia identitat, la concepció de l’espai i el temps, i tota la
vida social.
La modernitat líquida assumeix que la vida té aquest rostre ambigu i relatiu, en el que cal cercar
la puresa i l’harmonia de les coses en el propi interior ja que això no es troba en les societats
de barreja permanent.
Aquest procés de modernitat líquida, que té la caiguda del mur de Berlín com un dels seus referents,
fa por, sobre tot, a les societats instal·lades i riques. Per això s’ha produït el ressorgiment del
nacionalismes conservadors (que demostren tenir una visió molt superficial i conservadora dels
processos socials), i la tendència a tancar-se en les pròpies “identitats”, sempre extretes del
passat. Això els hi permet justificar un etern “memorial de greuges” i un victimisme social
competitiu, que els allunya de viure la sensació líquida de pertinença a la casa comuna de la
humanitat, el planeta terra.

En realitat, les nostres identitats s’han configurat a través d’una sèrie de fets contraris i
de barreges. Els mites són també “impurs”. Ara comencem a tenir clar que no tenim una sola
identitat. Podem parlar d’identitat nacional, d’identitat ètica, d’identitat cultural, etc..
Per això, un català pot estar molt més proper a un holandès que a molts altres catalans. Per
altra part, perquè ser francès, italià, espanyol o català ha de ser més importat que ser creient
o no?. Si algú diu que és creient, en tal o qual fe, tot i l’ambigüitat que aquesta formulació
comporta, ens dirà moltes més coses d’ell que si ens diu que és espanyol o català.

La societat líquida ens fa canviar la visió tradicional de l’espai i el temps. Hi ha una nefasta
tendència a menysprear el passat i agafar-se només en el present i l’immediat, que és el que tenim
la sensació de poder controlar. Però aquesta crisi omnipresent deixa a la societat sense passat
i sense present. Les societats acostumen a reaccionar de dues maneres: el pànic i la solidaritat.
Si s’imposa el primer estem socialment perduts. De fet, s’està imposant un sistema social molt
autoreferencial i una classe política capficada en la tasca d’autorepresentar-se per conservar
el poder; això no és més que “por”. Però si s’imposa la solidaritat podrem obrir una porta al
futur, que, no oblidem, serà sempre de curta volada.
Perquè tenim la tendència a identificar el futur amb l’eternitat. A finals dels anys 1920,
es creia que el capitalisme estava a punt de ser destruït. I no era cert. Fins fa poc més
d’un any, es creia que capitalisme anglosaxó, que no és el mateix del de la tradició europea,
era l’única possibilitat i el punt d’arribada de la història. Tot això és ridícul. No cal que
fem previsions de futur a llarg termini, però si que cal fer-los a curt i mig termini, o no
sabrem on anem.

I si parlem d’educació i de la família, dos temes claus i afectats per la modernitat líquida,
ens trobem que ni sabem on anem ni ens sabem treure la por del cos.
El primer que ha generat la societat líquida és la pèrdua de la identitat tradicional d’ambdues
institucions. Això, més o menys ja ho va superant com pot cada una de les parts per separat.
Però li acostuma a demanar a l’altra part allò que ella mateixa no té encara ni ben plantejat ni
resolt de cap manera.

Per això les seves relacions són tan complicades avui en dia:

  1. Fricció entre família i escola:

    1. Crisi de l’escola: Què és i per a que serveix?
    2. Crisi de família: Quins models i quins rols?
    3. Crisi de l’educació: Transmetre o innovar?
    4. Crisi de valors: Des de quina de les diverses cosmovisions es parteix ?
    5. Crisi de convivència: Des de quina “identitat i quina tolerància es planteja?
    6. Crisi de societat: És més fàcil desintegrar un àtom que suprimir un prejudici
  2. Fricció entre escola, família i societat:

    1. Les velles veritats ja no són vàlides
    2. Tenim respostes per a preguntes que ningú fa
    3. Ni l’escola ni ningú, aïlladament pot donar respostes a les noves qüestions
    4. La relació entre família, escola i societat ha pasta de ser de “reconeixement i autoritat”
      (amb poca necessitat de relació directa), a “clientelar”, i amb moltes
      estructures noves de relació.
    5. Les famílies tenen una imatge excel·lent d’elles mateixes i no tan bona ni de les
      escoles ni de la societat.
    6. No podem perdre de vista que la modernitat sòlida d’ara fa uns quanta anys, s’està
      convertint en una “modernitat líquida”.

        Això vol dir:

      • No hi ha res a llarg termini.
      • De la llibreta d’estalvis a la tarja de crèdit
      • Establim “relacions instrumentals”. Passat això, no en queda res. Però les relacions
        a “curt termini”, erosionen la confiança. Ningú se’n refia de ningú.
      • No hi ha capacitat de fer esforços a mig o llarg termini, ni voluntat de fer-los.
        La voluntat i l’esforç estan orientats a un futur en el que no es creu.

      • Tot s’ha d’experimentar: “La vida és curta: Aprofita-la”.
  3. Fricció entre família, escola, societat i religió, a partir dels diferents models de projecte ètic.