Vés al contingut
x

L'impacte emocional de la Covid al barri de La Mina

3 març 2022

En el tancament del curs 2020-2021, una de les conclusions més clares que vam recollir va ser la manca d’articles en profunditat que abordessin la qüestió de la Covid al barri. Durant el confinament i els mesos posteriors de pandèmia havíem parlat de les mesures, l’adaptació dels serveis i entitats a les circumstàncies, algunes conseqüències directes sobre el terreny… però mancava dedicació, perspectiva i protagonisme. Per això, en iniciar el nou curs, teníem clar que volíem generar un recull especial de reportatges sobre la Covid i la seva incidència al barri de La Mina. Finalment, i després de deixar-nos aconsellar per les professionals del CAP de La Mina, aquests reportatges han adoptat el format d’entrevistes i n’hem fet tres.  Tres diàlegs que analitzen l’impacte de la Covid al barri des de diferents angles. I per a cada una de elles, diferents perfils professionals que ens donen resposta.

Inaugurem, doncs, aquesta edició especial d’articles amb l’entrevista “L’impacte emocional de la Covid al barri de La Mina”. Per a abordar-ho, fem una conversa a tres veus i ens trobem amb la Paula García, infermera gestora de casos. Fa cinc anys que treballa al CAP de La Mina i s’encarrega de donar suport als companys amb els pacients que presenten major complexitat.

A l’entrevista, també participa la Dàmaris Portoles, gestora emocional del CAP de La Mina i psicòloga general sanitària. Es va incorporar al centre a l’octubre del 2021 i també té la mirada posada en el benestar emocional des d’una perspectiva comunitària.

Finalment, completa l’equip de professionals el Kartik Chandaria, pediatra i treballador del CAP La Mina des del 2012 i amb una dimensió social i de barri molt latent.

En una comunitat on les relacions socials i familiars estan tan presents, quin impacte ha tingut el confinament i les mesures de prevenció de la Covid, com la distància social, l’ús de les mascaretes o la limitació dels aforaments?

Paula: La percepció que he tingut, un cop va passar la primera onada de la pandèmia, és que en línies generals s’han respectat prou les mesures de prevenció. No obstant, quan passaves per davant dels bars o pel carrer mateix, quan anaves a fer visites als domicilis, veies que molta gent no duia la mascareta, no es vetllava per l’aforament i les distàncies i això era una cosa que m’impactava bastant, perquè a la resta de Barcelona, o en els llocs on jo més acostumo a estar, el compliment de les mesures sí que em resultava més estricte.

Kastik: Jo crec que la distancia social és un concepte força important. I és un concepte que és molt nou, en realitat. Som éssers humans molt socials i ens trobem a un barri que té una xarxa molt important que protegeix i comunica, i haver de separar-nos de sobte és una cosa que m’impacta. Per exemple, a les consultes ja no venen les grans famílies, s’havia de separar el pare o la mare del nen. I això, per a un pediatra, està fora de context del seu ambient social. Un ambient social que des d’un inici va quedar trencat. Ho veia estrany tant per a les famílies com per als infants.

L’augment de l’ansietat, la irritabilitat o la depressió són algunes de les conseqüències de la pandèmia segons estudis recents. Heu detectat indicis d’això en el barri?

Paula: Aquest ja és un barri on l’ansietat i la depressió són molt més prevalents que a la resta de barris o ciutats. Sí que és cert que en el context de la Covid, igual que a la resta de la població, això també ha incrementat. Des del meu punt de vista, al CAP és on més s’hi detecten indicis perquè els pacients que venen a urgències per problemes orgànics (com diarrees o dificultat per respirar), si  indagues una mica més, veus que el component és a nivell psiquiàtric/mental i no pas orgànic. També és cert que a través dels professionals de referència, el seu metge o infermer o infermera de capçalera, on ja hi ha una relació continua i un vincle establert, és més fàcil que es sincerin i els hi comentin. La majoria de vegades es detecta a través d’aquestes vies. 

Kartik: Des del meu punt de vista, penso que hem observat més ansietat i depressió en infants, absolutament. Quan ho comento amb els companys de l’Hospital del Mar, m’informen que s’han detectat més intents de suïcidis també, i això és un impacte important. A nivell de consulta, el que veiem és el que comenta també la Paula: els nens no presenten una ansietat com a diagnòstic sinó que ho presenten a través de les manifestacions físiques de l’ansietat i depressió. Alguns infants d’entre 0 i 5 anys presentaven, per exemple, pèrdua de pes, més irritabilitat, problemes d’insomni, aspectes més subtils i amb matisos. Després, a partir dels 5 anys, en etapa d’escolarització, presentaven dificultats de concentració, problemes de conducta, i això es detectava des de casa i sobretot, des de l’escola. I pel que fa als adolescents, presenten problemes propis de la població adulta, com palpitacions, mals de cap, mals de panxa… tot això després es manifesta en un tipus d’ansietat i depressió i cal que els derivem als serveis de salut mental.

En aquesta línia, quines conseqüències a llarg termini creieu que tindrà aquesta època de pandèmia en el desenvolupament personal i social dels nostres adolescents?

Kartik: Sobretot, si mirem el que ha augmentat més durant aquesta pandemia, és l'ús de pantalles, la digitalització de la vida. I això ha tingut una conseqüència, des del meu punt de vista, prou negativa, perquè s’han reduït els espais de joc a l'aire lliure i en un barri amb un percentatge d’obesitat infantil important, el sedentarisme impacta a nivell de salut física, i també a nivell emocional. El fet de no compartir amb el seu grup d’iguals ni estar en un context escolar amb uns certs límits i rutines, on els hàbits saludables estan presents, augmenta la sensació de soledat. Aleshores això ja suposa un impacte a curt termini, però si no abordem aquesta qüestió de soledat, ansietat i depressió a llarg termini, les conseqüències seran pitjors. Dit això, penso que ha estat positiu la tornada a l’escola i la recuperació de les rutines i amistats perquè això m’indica que aquests efectes són reversibles i que aquesta soledat i ansietat es poden transformar gràcies a la xarxa.

Com ha anat evolucionant la por al contagi per part de la població i de quina manera heu acompanyat aquest fenomen?

Paula: Des de la meva experiència, jo crec que per regla general cada vegada hi ha menys por al contagi. Entre les vacunes, el que s’escolta per la televisió, les noves variants que semblen cada vegada més a refredats comuns… jo crec que la gent està més relaxada. No obstant, pel tipus de població amb què treballem, sí que és cert que quan arriba el moment que tens tos o mocs i venen a fer-se la prova, els hi entra el dubte o temor sobre si estan infectats o no.

Aquí, al CAP, realment l’acompanyament que es fa és via telefònica quan et consulten per aquests símptomes o contenció emocional a la consulta. Abans, durant les primeres onades, sí que es feia molt més seguiment quan sortia algún cas positiu, o almenys s’intentava perquè a vegades el volum de feina no t’ho facilitava. Recordo que el principi del desconfinament va ser complicat. Els hi costava molt retornar als espais col·lectius tot i garantir les mesures. Durant la primera onada, per exemple, aquí tan sols es realitzaven visites per problemes respiratoris i urgències, i és clar, havíem d’atendre als pacients crònics als domicilis perquè no haguessin de desplaçar-se. Això va suposar un augment de la càrrega de treball. Havíem de sortir del CAP amb tots els EPIS, i si anàvem a veure a diferents pacients, portàvem recanvis. Ho recordo molt heavy perquè era una càrrega laboral gran en un context on no sabies si ho estaves fent bé o no. A més, se li sumaven els canvis de protocols regularment, amb les modificacions reiterades que això suposava, i de cara als pacients, donava la sensació que anàvem improvitzant constantment.

Kartik: Al principi de la pandèmia hi havia molta por. En el cas dels infants, tot i que a nivell físic no patien la Covid, experimentaven les conseqüències indirectes de la pandèmia: la prevenció de la salut física, l’alimentació, la manca d’exercici físic, la manca de seguiment pediàtric perquè tenien por de venir i contagiar-se, l’absentisme escolar… A les llars d'infants, per exemple, com que no es tracta d’una  educació obligatòria, moltes famílies van deixar de dur els seus fills i filles.

La gent gran també ha estat un dels col·lectius més perjudicats per la Covid. Com podem promoure l’envelliment actiu en aquestes circumstàncies?

Kartik: Sempre hi ha incertesa però el que cal tenir en compte és que hem estat responsables: els nens i nenes i adolescents han estat responsables i han tingut respecte pels seus adults. Els infants sobretot són molt conscients del rentat de mans, l'ús de la mascareta. Ara la població adulta gent gran ja està vacunada i esperem que no passi el mateix que va passar a l’inici, que va ser horrorós per a la gent gran, i cal reflexionar com a societat, però cal anar també normalitzant poc a poc amb responsabilitat i respecte. Jo crec que es pot fer i estic a favor, i el conjunt de pediatres també, sobre la tornada a l'escola per normalitzar la vida. I amb la gent gran, al final tot és simbiòtic: han de conviure amb els avis i àvies i és necessària aquesta relació. Hem de fer-ho de forma conscient per a la salut física i mental d’infants i adults. Cal promoure la tornada a la normalitat.

Paula: L’inici de la pandemia i el confinament va deixar moltes seqüeles a nivell emocional i físic de la gent gran, molta gent gran que va estar 3-4 mesos sense sortir de casa, després no han pogut tornar a sortir amb les mateixes característiques i no han estat capaces de mobilitzar-se igual que ho feien abans. Quan es va tancar el centre de dia i es va deixar de fer les activitats diàries d'estimulació cognitiva, es va generar un deteriorament i un retrocés que és molt complicat de recuperar. I aquests aspectes caldria prioritzar-los, amb les mesures com la mascareta i d’altres mesures de seguretat, però hem de tenir clar que són molts més els aspectes a guanyar que a perdre.

Dàmaris, fa poc que et vas incorporar al CAP de La Mina com a gestora emocional. Quines són les seves funcions de la teva figura?

Dàmaris: La gestora emocional es planteja a partir de tot això que expliquen els meus companys, sobretot en societats socio deprimides on hi ha molta necessitat de parlar o intentar que es promogui el benestar emocional, perquè s'està veient un augment de suïcidis o temptativa de suïcidi, molta més ansietat en dones i en homes (on abans això no era tan prevalent) i es donen situacions socials i econòmiques que influeixen en la comunitat. Aleshores es va plantejar incloure una figura de salut mental però que tingués una visió de comunitat, que tingués una mirada més àmplia de la salut mental que es treballa des del CESMA o CSMIJ. La gestora emocional treballa amb grups psicoeducatius on pot estar la figura de l’infermera o treballadora social per abordar problemàtiques que es veuen dins del barri. En principi, hem de fer xarxa amb tots els actius que hi ha al territori, tots els recursos, participar en taules de salut mental, taula de joves i taula d’infància, tot el que sigui, per poder veure què és el que es detecta i si es pot, d’alguna manera, abordar o donar eines perquè ells mateixos puguin treballar aquestes temàtiques que veuen que són conflictives o creen malestar emocional a la població. 

Principalment es tracten problemàtiques a nivell emocional, l’absentisme escolar per motius de por, a la Covid, la soledat, els trastorns adaptatius d’ansietat o depressió lleu que potser el CESMA no pot adquirir perquè hi ha una sobrecàrrega de demandes. Actualment no hi ha cap grup obert, s'està tantejant l’obertura d’un grup de trastorn adaptatiu i un altre psicoeducatiu per abordar l’obesitat.  El perfil de participants és obert, quan arriben les demandes a través de les consultes, infermeria, pediàtrica, metge... ells mateixos deriven per fer una entrevista i valorar si són candidats a grup o hi ha una patologia més greu que caldrà atendre i derivar a salut mental.

En aquesta línia, com ha estat el treball en xarxa al territori amb altres serveis especialitzats en salut mental?

Kartik: A pediatria, sobretot, hem estat treballant en xarxa amb el Materno i Fem Família. Hem fet xerrades sobre alimentació, preparació d’esmorzars i dinars saludables, altres trobades més informals sobre consultes i dubtes. També sobre patologies prevalents a pediatria i la idea era fer-ne cada més, però no va ser possible amb les arribades de les diferents onades.

Paula: Al final, per a la salut comunitària, penso que el més important és veure'ns, parlar-nos, i fer-ho a través de la pantalla, per sortir del pas i continuar amb la programació, per a un parell de sessions està bé, però es perd molt la interacció entre les persones, el contacte, l’empatia… Si et volen explicar alguna cosa més personal, difícilment ho faran a través de l’ordinador. Es perd molt el contacte físic amb la persona.

En aquest sentit, el CAP de La Mina sempre ha tingut present el valor de la prescripció social. En quin lloc queda ara aquesta mirada preventiva de la salut?

Dàmaris: Un dels motius de la implantació de la gestora emocional és potenciar i torna a fer aquesta prescripció social com una de les tasques de la cartera de serveis que tenim. Penso, i ho comentava abans amb la Paula, que està costant una mica la represa d’aquesta prescripció social, hi ha molta activitats al barri que s’estan tornant a fer, també aquí al CAP com el projecte de La Mina s’Activa, però encara falta… suposo que és degut a la por que encara té la gent a participar d’espais col·lectius, la por a contagiar-se. Però actualment està força parat.

Paula: No només depèn de nosaltres, sinó dels de dalt, que ens donin els vist i plau i les indicacions i autoritzacions que se’n deriven. L’arribada de noves onades, baixes en l’equip de professionals i cobertura de llocs de treballs influeixen i es determina prescindir d’alguns serveis com la comunitària, ja que molt possiblement és dels primers serveis que es tanquen amb l’arribada d’una nova onada. Obrir grups com, per exemple, el de La Mina s’Activa els dimarts i dijous al poliesportiu requereix molt esforç per part de l’equip, i si després cal tancar-los, després és un nou esforç tornar-los a obrir.

Kartik: Després de la segona onada vam intentar fer xerrades amb Materno o Fem Família, però això va durar aproximadament uns 6 mesos i moltes es van fer en format telemàtic, que no es el mateix... Alguns vam decidir fer-ho presencialment adoptant algunes mesures, com grups reduïts, portes obertes..., ja que la presencialitat és molt necessària perquè hi ha moltes persones que no parlen el castellà i la participació a través d’una pantalla no és gaire factible en algunes situacions. Diuen que ha costat molt tornar a reiniciar el projecte comunitari. Esperem que ara que han baixat els casos per la Covid, i que cada variant és menys forta, sigui més factible reprendre-ho.

Qui cuida de les que cuiden? Quin seguiment emocional i psicològic es fa de les professionals de la salut?

Paula: Crec que el principal, no sé si la resta hi estarà d’acord [entre riures], ha estat el companyerisme entre l’equip de professionals. Per exemple, de les 14h a les 15h, que ja havíem acabat amb les agendes, ens reuniem i ens explicàvem el que ens havia passat, com ens sentíem, i hi havia molt de recolzament i suport entre nosaltres. 

Kartik: Nosaltres mateixos, tots els meus companys i companyes, hem passat la Covid. Aleshores, hem estat menys personal assumint més treball i hem viscut moments difícils. La veritat és que el recolzament ha estat entre nosaltres, no hi havia altra opció. Tan de debò hi hagués més recolzament emocional en certes coses, però al final estàs tan ficat en el dia dia que només vols sortir sa. I això s’ha de reconduir perquè hem perdut una mica la pau, hem de cuidar-nos per poder cuidar dels nostres pacients i familiars una mica millor. És una sort tenir un equip de pediatria, per exemple,  fort i respectuós i que ens recolzem molt.

Quin creieu que serà l’impacte emocional a llarg termini en els professionals que han estat sostenint la situació?

Paula: Ja no és tan sols la càrrega de treball sinó les condicions en què es duien a terme i el tipus de treball que fèiem. Per exemple, amb la Covid i l’atenció telefònica hem passat moltes estones de telèfon, trucades, seguiment… i al final esgota. Companyes de professió joves amb les que he parlat, noten menys “dedicació”, menys implicació al treball. Ara hi ha molta més necessitat de desconnectar de la feina. Queda malament dir això de “menys dedicació”, però sí que hi ha aquesta necessitat de posar límits quan acaba el teu torn.

Kartik: Sí, és una pena, i més en aquest barri on hi ha unes particularitats concretes. El vincle que hi ha entre el barri i el CAP La Mina i els seus professionals és molt bonic. I cada vegada està tot més digitalitzat, més “eficient”, i no hauria de ser així perquè és un barri que té altres necessitats. És un territori amb alta població migrant que no parla la llengua, amb pocs recursos socioeconòmics...  Des de pediatria, per exemple, al barri hi ha molts nens i nenes que tenen una escletxa escolar molt alta comparant amb altres zones, i per tant, hi ha necessitats més enllà de l’eficiència. I aquest contacte humà s’ha de mantenir sí o sí. Si això és perd, també es perden les ganes de treballar. I això ho veig amb les residents que venen, i em sap molt greu, perquè penso que el que estan veient és l’experiència d’un tècnic, però tú no entres a la medicina per fer això. Entres en el món de la medicina per la patologia, la ciència, la filosofia i el contacte amb el pacient, i això crec que és molt difícil de recuperar. Tinc la sensació que la gent s’ha d’esforçar molt per arribar realment al metge.

Crec que cal tornar a pensar què és la medicina. Jo he escollit treballar a La Mina per les seves característiques, perquè hi ha una necessitat diferent que al barri de Gràcia, on visc, perquè hi ha una connexió important amb allò que fas, hi ha una relació simbiòtica amb el territori. Però tornar a això requereix esforç i tots i totes hem de canviar la nostra actitud.

A aquest esgotament s’hi suma que recentment heu viscut diversos episodis de certa tensió al CAP entre professionals i pacients. Com ho gestioneu això?

Dàmaris: No sé si estaran d’acord amb mi les companyes, però percebo que en general hi ha una sensació d’estar “cremats”. Els que treballem en salut, conec a força gent que treballa a diferents llocs, i tenen la mateixa impressió: no s’agraeix l’esforç que s’ha fet. Al final, nosaltres estem per treballar per a la gent del barri però també s’ha d’entendre que som persones i que tenim aquests horaris, aquests forats, i això és el que podem fer, no podem anar a més. Jo crec que en general no hi ha massa agraïment.

Paula: Jo crec que sí hi ha agraïment per part de la gent del barri, però el problema és que quan algú té un problema de salut vol una sol una solució ràpida, no li val la solució dins d’una hora, tot i que pugui esperar. Aleshores, é clar, si això ho juntes amb les cues que s’hi formen al mostrador, que no et donen cita amb el teu metge o infermera fins la setmana vinent, que t’envien a urgències on hi ha molts altres altres pacients que també esperen… doncs, “la mecha es corta, se enciende y explota”. Per a nosaltres tenir una agenda plena d’aquí a de dues setmanes també és agobiant.

Sí que és veritat que des de fa unes setmana es nota un ambient tens. Als ordinadors de les consultes disposem d’alarmes per agressió, per quan els professionals sentim por perquè un pacient es posa molt nerviós, aixeca la veu… en aquests casos, actives l'alarma i a tots els ordinadors salta un avís d’agressió a la consulta que l’activa. Hi va haver una setmana que va saltar l’alarma en varies ocasions. 

Kartik: Sí, va ser durant la darrera onada de la Covid. Hi van haver-hi dies que hi havia moltes persones que demanaven les proves ràpides d'antígens i picaven a les portes, pujaven i baixaven, cridant…

Paula: A vegades, anàvem a la consulta que havia activat l’avís a recolzar el company o companya i encara era pitjor i més violent. I quan saltava una alarma, no sabies com reaccionar, si anar-hi o no o si hi aniran altres.

Com es recupera la normalitat tenint en compte tots aquests factors emocionals?

Kartik: Crec que fins ara hem tingut moltes incerteses en relació amb el nostre treball, l’escolarització dels infants, l’adaptació al treball a causa de les diferents onades… Jo crec que a partir d’ara, aquest any i el següent, ja tindrem més estabilitat pel que fa l’impacte de la Covid a nivell social, a nivell emocional, en el dia a dia. Penso que ara hi ha més coneixement científic, hi ha més experiència sobre l'efecte psicosocial i podem preparar-nos millor.  El problema és quan hi ha tant de caos i tants canvis, é horrorós per a nosaltres i per a la població. No serà igual que abans, que també està bé, però almenys podem tornar a plantejar quin tipus de CAP volem, quin tipus de tracte volem amb els pacients i viceversa.

Amb quin missatge voleu tancar aquesta entrevista?

Paula: Jo vull posar en valor que una de les coses que a nivell personal se’m va fer més difícil de la pandèmia va ser al principi, durant la primera onada, quan trucava als pacients positius per fer seguiment i eren trucades molt llargues, perquè potser trucaves a una persona de 70 anys, que tenia el seu marit ingressat a l’UCI i portava 3 dies sense saber res de l’altra persona, i havíem de fer aquella contenció emocional, per telèfon, i senties que no donaves el recolzament suficient.. únicament podies escoltar.

Kartik: Jo vaig treballar de voluntari a l’Hospital del Mar amb adults (feia molt de temps que no treballava amb aquesta població), i vaig quedar impactat de com es va quedar tan debilitada la gent gran. Com es va fer tan present la soledat. Perquè tot i passar l’onada, encara havíem de mantenir el distanciament. I això ha creat molt problemes. Jo no sóc metge d’adults, però crec que s’han generat molts problemes a nivell d'ansietat, depressió, deteriorament cognitiu, demències que estan més disparades ara que abans. Des del punt de vista ciutadà, i també de pediatre, això és molt heavy! No tenim una solució per a la gent gran, no hi ha medicaments per ser gran, hem de cuidar-los i cuidar-nos entre nosaltres. Espero que haguem aprés alguna cosa d’aquesta pandèmia perquè després els infants i les famílies puguin cuidar millor, i no haguem de fer això de les trucades telefòniques, que són absurdes de: com està?

Paula: I a més, perdona Kartik que et talli, però et truca una persona per preguntarte què tal estàs, que ni tan sols et posa cara, que no saps qui ets, i comença a explicar-te la vida... Si jo em poso a la seva pell penso “quina desesperació han de sentir per parlar amb una persona desconeguda sobre tot això que els hi està passant”.

Kartik: L’impacte de la Covid dóna per a una tesis sencera [entre riures].

CAP La Mina

<p>Adreça: Plaça Maria Àngels Rosell Simplicio</p>
<p>Telèfon: 933 811 593</p>
<p>Correu electrònic: <a href="cpareja.bcn.ics@gencat.cat">cpareja.bcn.ics@gencat.cat</a></p>
<p>Web: <a href="http://ics.gencat.cat/ca/inici/&quot; target="_blank">http://ics.gencat.cat/ca/inici/</a></p&gt;
<p>Descripció del servei: Atenció primària, unitat de salut mental i atenció a les drogodependències.</p>