Avui parlem amb Enric Borràs i Abelló, un altre col·laborador en aquesta sèrie d'articles, que pretenen parlar de periodisme compromès, crític i proper.

Enric Borràs i Abelló treballa actualment a la secció en línia del diari Ara. Ha estat responsable de l'edició ARAbalears.cat, antic Diari de Balears fusionat amb l'Ara. Amb la crisi del Carmel, va usar la plataforma de blogs de MésVilaweb per fer informació des del barri barceloní on les obres del metro van provocar un esfondrament, el gener de 2005. Manté el blog Linotip.cat i col·labora amb l'observatori crític dels mitjans.  

Com a tots els nostres col·laboradors anteriors, ens respon quatre preguntes per a la reflexió i la construcció col·lectiva de coneixement al voltant de les maneres de fer periodístiques.

Dins la teva tasca com a periodista, com et planteges els reptes de ser: compromès, proper i crític?
Tinc un company d'ofici de quan treballava a Mallorca diu que hi ha dues menes de periodistes: els xafarders, que volen saber coses i explicar-les, i els que volen fer-ho per canviar el món. Ell es considera dels primers, jo dels segons. Parteixo de la base que el periodisme, explicar la realitat, no serveix només per entretenir-nos, sinó també per fer un món millor. És impossible canviar allò que no coneixes. Això fa que, evidentment, tingui un punt de vista. No sóc objectiu, no hi ha periodistes objectius -els que diuen que ho són menteixen-, però això no vol dir que sigui partidista: sóc tan honest com puc i no amago informació que contradiu el que intento explicar. Aquest és el meu compromís amb l'ofici i amb la societat i l'única manera de complir-lo, o d'intentar-ho, és ser crític. Algú sense ganes de portar la contrària, de burxar, de dubtar sistemàticament de tot, difícilment podrà fer bon periodisme.I a la vegada cal recordar que el bon periodisme és impossible sense empatia i ganes de conèixer allò que ens envolta. No recordo on vaig llegir que la principal eina d'un periodista eren unes bones sabates (o bambes, es diria ara): no per lluir, sinó per caminar bé, i còmodament. El periodisme que m'agrada és el de trepitjar carrer i escoltar més que parlar.

Sovint és complicat conjugar la realitat vs el relat. Com rimes aquests versos?

No tinc tan clar que sigui complicat conjugar el relat i la realitat, tot el que és real és explicable, d'una manera o altra, la qüestió és que l'explicació s'ajusti a l'objecte explicat. El problema és que, a part que un periodista no pot ser objectiu, hi ha molts factors que influeixen en com es construeix el relat d'una notícia. Des de l'espai disponible per escriure el títol a la secció on anirà passant per la línia editorial del mitjà i del redactor, entre molts altres més. Quan escric una notícia sempre penso primer el titular, l'enfocament que li vull donar, i no l'escric fins que no el tinc clar. És el que marca el relat, allò que en vols destacar.

Quins son els teus referents periodístics per entomar la teva feina?
Referents… una pregunta complicada perquè n'hi ha molts i és fàcil deixa-se algú important. Hi ha companys d'ofici que per mi són referents, com l'Anna Punsí de la SER, l'Anna Teixidor de TV3, la Sílvia Barroso de l'Ara, o l'Andreu Barnils de VilaWeb; mirant una mica enrere no puc oblidar noms com Xavier Vinader, Ramon Barnils, Manuel de Pedrolo (per l'opinió) i Eugeni Xammar, entre molts més. Però també miro a fora. Més enllà de Kapuscinsky i els tòpics, considero imprescindibles noms com Gay Talese, Tom Wolfe i Gunter Wallraff; però també m'han influït des de Hunter S. Thompson a les cròniques de Chuck Palahniuk a 'Error humano', entre molts més.

Quina pel·lícula, llibre o sèrie ens recomanes per refrescar-nos aquest estiu?
Si no l'heu llegit, proveu 'Cap de turc', de Gunter Wallraff, ja té uns quants anys però és de rabiosa actualitat. I si sou més de sèries, proveu 'The Wire', que val molt la pena i fuig del maniqueisme habitual del gènere.