Avui parlem amb Jordi Ribalaygue, un altre col·laborador en aquesta sèrie d'articles, que pretenen parlar de periodisme compromès, crític i proper.
Jordi Ribalaygue és periodista d'El Mundo de Catalunya i de l'agència Efe i una persona propera al barri per la seva trajectòria.
Li proposem quatre preguntes perquè ens doni el seu punt de vista i poguem seguir reflexionant al voltant de la premsa al barri.
Dins la teva tasca com a periodista, com et planteges els reptes de ser: compromès, proper i crític?
Penso que la millor forma de conjugar valors com el compromís, la proximitat i el to crític que requereix el periodisme digne de ser retrat de la societat i alhora fiscal del poder és mantenint un contacte freqüent amb els moviments socials i les veus experimentades que toquen cada dia la realitat, sense intermediaris. Associacions veïnals, entitats cíviques, plataformes socials, moviments de protesta, veïns i activistes de llarga trajectòria… A La Mina n'hi ha un ampli teixit, que reivindica la dignitat del barri i la seva gent, alhora que no amaga ni minimitza els problemes i recorda a les institucions els deures (i els incompliments) que hi acumula. Si s'obvia tota aquesta gent, és fàcil caure en els clixés sobre La Mina i el desconeixement de la realitat.
Sovint és complicat conjugar la realitat vs el relat. Com rimes aquests versos?
Perquè el relat sigui un testimoni de la realitat, és obligació donar veu a la gent. És la fórmula per ser creïble i la prova de què hem trepitjat carrer. No només és necessari transcriure amb fidelitat les paraules dels testimonis, sinó reflectir les queixes, reclamacions, sentiments i necessitats d'una comunitat, sigui en la veu d'unes persones en concret o de col·lectius representatius. En concret a La Mina, és especialment important donar compte de les impressions de la gent que hi viu, en especial com a rèplica a les administracions, massa sovint opaques sobre els dèficits que arrossega el barri.
Quins són els teus referents periodístics per entomar la teva feina?
Xavier Vinader; periodistes amb una gran capacitat d'empatia i de posar-se al costat dels necessitats, com Domingo Marchena (La Vanguardia) o Pedro Simón (El Mundo); i corresponsals i periodistes de premsa local de l'entorn de Barcelona amb els quals treballo habitualment.
Quina pel·lícula, llibre o sèrie ens recomanes per refrescar-nos aquest estiu?
De llibres recomanaria 'La guerra del fútbol y otros reportajes', de Ryszard Kapuscinski. I de pel·lícules, dos clàssics que són dues versions de la mateixa història sobre les obsessions i les misèries dels periodistes, vistes amb humor: 'Luna nueva' i 'Primera plana'.
