Com fer no-ficció al barri? :: Desmuntant a Kent Brockman amb Sergi picazo

Avui parlem amb el nostre quart col·laborador Sergi Picazo , per continuar aquesta sèrie d'articles, que pretenen parlar de periodisme compromès, crític i proper.

Sergi Picazo i Guillamot és periodista i professor universitari català. Des del 2014 és el cap de redacció i soci fundador del mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya. També és professor associat de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Avui ens respon les quatre preguntes ja conegudes, per a la reflexió i la construcció col·lectiva de coneixement al voltant de les maneres de fer periodístiques.

Dins la teva tasca com a periodista, com et planteges els reptes de ser: compromès, proper i crític?

Nosaltres vam decidir justament apostar per a fer un periodisme crític, independent del poder, no de la gent, i que tingués l'objectiu de transformar la societat, per tant hem assumit aquest compromís. No diem que som neutrals ni objectius, no creiem que cap tipus de periodisme pugui ser-ho. El periodisme sempre té un punt de vista i una intenció. A vegades la intenció pot ser simplement mantenir l'statu quo de la societat, és a dir, deixar-la com està ara. Quan algú diu que és objectiu o neutral en el seu periodisme, segurament vol dir que ja li està bé mantenir la situació com està ara.
Nosaltres partim d'una anàlisi social que no ens agrada, on hi ha desigualtats de molts tipus i el que volem fer és un periodisme que intenti aportar, afavorir idees i conceptes de canvi.

Sovint és complicat conjugar la realitat vs el relat. Com rimes aquests versos?

El periodisme és una tècnica i una tàctica per explicar les coses que passen al nostre voltant, al nostre món. Té una sèrie de tècniques que ens serveixen per arribar un públic que pot llegir-nos. Aquest fet no impedeix que sigui rigorós amb la realitat.
Fem servir un seguit de tècniques que posen en servei d'un relat o una idea de fons. El que no podem fer és "que la realitat t'espatlli un bon titular", això en periodisme es diu molt. Encara que tu vulguis transmetre una idea, si les tècniques no t'ho permeten fer, no ho podràs fer. En tot cas hauràs de buscar altres vies per poder denunciar un fet, o per poder explicar una realitat determinada, però sempre bastant-nos en criteris periodístics de rigorositat, pluralitat, donar veu a totes les parts, etc.

Hi ha gent que pot pretendre posar el relat al servei del periodisme i això pot tenir dificultats, pot haver risc de manipular, tergiversar, explicar coses que no són del tot certes. Per Aquest motiu hi ha altres espais per poder fer-ho, com per exemple les columnes d'opinió o d'anàlisis.

El periodisme informatiu malgrat que tenir una intenció ha de complir amb una sèrie de paràmetres del que està establert oficialment com aproximació periodística.

Quins són els teus referents periodístics per entomar la teva feina?

Més que parlar de referents individuals, a mi m'agraden alguns projectes col·lectius que crec que valen la pena, internacionalment Le Monde diplomatique és una revista internacional, que parla d'entre moltes altres coses de qüestions silenciades, i per a mi és un bon referent.

Si parlem de referents més actuals, hi ha altres revistes més noves, que també van en aquesta línia, no són tan polítiques o tan d'esquerres, però crec que fan una molt bona feina. Parlo per exemple d'una revista francesa anomenada revue XXI o de la revista anglesa que es diu Delayed Gratification. Aposten per un periodisme lent, de profunditat que segueix els temes amb calma i no amb la bojeria de l'actualitat.

A Catalunya tinc molts referents periodístics, sobretot de l'època de la transició. Una època daurada on van sorgir moltes revistes de barris, locals, de proximitat que feien molt bona feina. Ara mateix em quedo amb la feina que fa la Directa, un setmanari que ja porten 10 anys al peu del canó i fan una feina cada vegada de més qualitat.