Vam començar abordant l’efecte de la Covid al barri des d’una perspectiva emocional. Amb l’ajuda de la Paula, la Dàmaris i el Kartik vam aproximar-nos a les conseqüències més invisibles de la pandèmia. I continuem amb aquest recull especial sobre la Covid a La Mina amb una entrevista que ens ha permès conèixer els impactes més indirectes. Què passa amb la resta de malalties, quines àrees han quedat més afectades o quines transformacions ha experimentat el CAP són algunes de les qüestions que hem tractat de respondre amb l’ajuda de la Concha i el Carlos. Ella és infermera i fa 34 anys que treballa al barri de La Mina. La seva vida laboral, assegura, està tota aquí. I ell, metge de família, en fa gairebé 30 que atén a consulta al CAP de La Mina.

“Nosaltres som els veterans, aquest és un equip bastant constant, tant en infermeria com en medicina. Fins i tot, pel que fa als administratius”, ens introdueix la Concha. I el Carlos la recolza: “No és un centre del que vulguis marxar.” Entre riures, asseguren: “A vegades, mig en broma, diem que La Mina enganxa.”

Coneixem els efectes més directes i imminents de la pandèmia, com els contagis, les hospitalitzacions o les defuncions per Covid. Però es poden començar a detectar conseqüències més indirectes i subtils?

Concha: Jo vaig estar de baixa a l’inici de la pandèmia, un mes o un mes i mig, i quan vaig tornar, vaig pensar: “Hem destrossat l’atenció primària. L’acompanyament al pacient, el seguiment de les patologies cròniques… quan vaig tornar vaig veure que va desaparèixer tot. Per exemple, avui mateix, a consulta, he vist una persona que el darrer seguiment que se li va fer va ser previ a tot, a principis del 2020. I li he preguntat: “¿Pero cómo no has venido antes?” I hem respon: “Bueno, tenía miedo…”. D’entrada, tot va quedar anul·lat, i a poc a poc s’ha anat intentant recuperar.

Carlos: Sí, ens estem recuperant del tsunami. Hem sobreviscut i hi ha efectes col·laterals en la forma de funcionar a l’atenció primària i en els pacients que han tingut més dificultats. Molts encara no m’agafen el telèfon, tenen por, és difícil contactar-hi, tenen barreres,…

Concha: Per exemple, la persona d’avui, que comentava que tenia por, era una persona jove. Però d’alguna manera, quan mires el trasfons, doncs ja li ha estat bé perquè “nadie me ha dicho que me tenía que cuidar” i s’ha deixat anar. I ara veurem com surten les proves. És preocupant en aquest sentit. Sembla que no, però el fet d’anar veient-los, anar recordant-lis… potser un dia no et fan cas, però després de repetir els missatges som com la “goteta xinesa”: Ara abordo la dieta, ara li recomano fer una mica d’exercici… i així, anem treballant fins que calen els missatges. Però si deixem de tenir el contacte, es produeix un abandonament en certa manera. Un gran gruix de la nostra població és molt presencial, molt de persona a persona, i jo crec que aquest gent sí que s’ha perdut. Són els que han vingut a la porta i s’han topat amb el sistema i no han pogut passar.

Carlos: Jo estic content amb els canvis que vénen perquè és una oportunitat de millorar. Han descobert l’atenció que fèiem abans, que també a vegades ens plantejàvem: val la pena tant de seguiment? Tantes visites? Hi havia persones que els hi venia bé però era molt de rutina. En el cas de les persones grans, que potser es revelen contra les dificultats de l’era digital, cal oferir-lis aquest tipus d’atenció més presencial. Però la nova oportunitat és per a un altre tipus de població, la gent més jove.

Concha: Hi ha canvis que han vingut per quedar-se, això està clar.

Carlos: Clar, tot és més àgil. La col·laboració amb els especialistes també ha millorat, que abans eren més gelosos del seu territori. I ara es fan més derives.

Concha: Sí, és cert que hi ha major comunicació entre els diferents actors.

Carlos: Hi haurà coses que funcionin i d’altres que caldrà ajustar. Però jo ho veig com una oportunitat de fer l’atenció més racional. De fer un percentatge presencial, que siguin ben aprofitades les visites, i organitzar millor els circuits.

Concha: Jo sempre veig les diferències de població. Al que es refereix el Carlos és que hi ha un grup al que li fem un seguiment molt maternal i a vegades ens plantegem si ens estarem passant. No ho sé, sembla que hi ha una part de la població que ho demanda o que ho necessita però hi ha d’altres que no. Clar, hi ha persones que quan vénen a tu ja s’han mirat l’internet, ja saben la dieta que han de fer… i en aquest casos, fem un rol més de consultora i per reafirmar.

S’ha pogut recuperar aquella població que es va veure afectada per l’escletxa digital arran de l’esclat de la pandèmia?

Concha: Nosaltres hem fet un intent. Jo crec que sí, ara diría que el que ha volgut arribar, ja entra. Va haver-hi un temps que es va fer consulta d’infermeria única i no veies als teus pacients, veies els de tots i era una mica caòtic. 

Carlos: Ara ho hem recuperat o estem en camí de la recuperació de tot això.

Concha: I això dificultava perquè no coneixies els pacients. L’objectiu dels metges de família és aquest, el contacte i el vincle amb el seu pacient, la seva família i l’entorn, i això et facilita moltes coses de cara a seguir avançant.

Com recordeu el principi del confinament, tant acostumats a aquesta presencialitat, a l’atenció domiciliària, que esteu comentant?

Concha: En aquell moment la por era la Covid i tota la resta es va deixar de costat.

Carlos: Tot era un monotema. Està demostrat que hi havia gent que deixava d’anar a l’hospital i potser estava patint un infart i pensava: “Ja se’m passarà!”. Hi havien diagnòstics que es retrassaven.

Concha: Diagnòstics molt importants… A l’inici jo vaig estar absent perquè vaig estar confinada. Em van allargar molt la baixa per Covid però quan vaig tornar, la sensació va ser de tsunami. El Carlos sembla que ho raona molt més. [Entre riures] Clar, el meu dia a dia com infermera és de molt d’acompanyament, de donar… I de sobte, aquest paper desapareix del tot. Sí que van augmentar molt més els domicilis perquè el que s’havia d’atendre s’havia d’atendre, i havies d’anar escafandradíssim pel món, però s’havia d’anar.

Carlos: Clar, això ho fèieu més des d’infermeria.

Concha: Perquè clar, les cures eren cures, i en comptes de venir ells hi anaves tu. No es podien moure de casa i s’havia d’anar sí o sí. Però es van deixar de fer tantes coses… I a la tornada, no sé quina impressió tens tu, Carlos, però a les consultes et trobaves amb les ansietats, les tristesses, els dols per haver perdut a gent.

La Covid ha estat al centre de totes les mirades. Des dels centres de salut s’han invertit les energies i els esforços per minimitzar l’impacte. Però què passa amb les altres malalties? S’ha pogut fer un seguiment acurat?

Concha: Jo me’n recordaré sempre, perquè aquestes coses et queden marcades, d’un senyor que ens va trucar un dia, ja a l’estiu del 2020, i ens va dir: “O vienen a ver a mi hermano o no lo verá ya nadie.” Era un senyor que havia reclamat una vegada atenció urgent, se li havia demanat una analítica, ningú va veure el resultat i tan sols se’l va poder ajudar de manera pal·liativa. Ja no es va poder fer res més. I d’aquests casos se n’ha sabut, diagnòstic greus, el que comentava en Carlos, que potser alguna persona sentia un dolor i deia: “No, no vaig allà perquè serà pitjor!” i potser estava patint un infart. Aquestes coses que han quedat en un tinter.

Carlos: Però jo crec que sí que ateníem quan hi havia la demanda.

Concha: Si, s’atenia, però la gent tenia por de venir.

Carlos: Sí, també hi havia persones que es retreien de consultar. Gent que no volia, per res del món, que l’enviessin a l’hospital perquè considerava que allà, si no s’havia contagiat, s’acabaria de contagiar.

Concha: O que es quedaria sol, que aquesta era una altra. “Que si em passa res, que em passi, però em quedo aquí a casa”, es pensava. I això encara ocorre, la por d’anar a l’hospital i quedar-se sols. Jo diria que quan hem obert les portes una altra vegada, i quan han pogut tornar a venir, cadascú ha explicat com ha viscut tot això a la seva manera. La població està més crispada, això sí que ho veiem, part d’aquest enuig jo ho relaciono amb la dificultat que han tingut per poder accedir… o abans teníem la porta molt oberta, no ho sé! [Entre riures]

Heu detectat com metge i infermera si hi ha altres malalties o altres problemes físics, mentals, emocionals, etc. que han augmentat o s’han disparat durant aquest temps?

Carlos: Sí, problemes d’obesitat, per exemple, perquè durant el confinament hi va haver gent que es va deixar més, que també és comprensible, i et deien: “Bueno.. he cogido unos kilos y aún no me los he quitado…” i al cap d’uns mesos, venia amb molèsties a causa del sobrepès. I després, les ansietats també han anat sorgint i s’hi han afegit altres situacions que han provocat més desequilibri.

Concha: També la gent gran, sobretot, amb un deteriorament cognitiu que ha anat a més. La pèrdua de la sociabilitat ha afectat molt.

Quines àrees o àmbits d’atenció s’han vist més afectats per la pandèmia?

Carlos: El control de la patologia crònica, que feiem un seguiment i es va deixar de fer.

Concha: En aquell moment, ens ho dèiem a nosaltres mateixos: “El seguiment, ja es mirarà.  Com estan de colesterol? Ja ho veurem. Com van de sucre? Bé, que intentin seguir unes pautes però ja ho entomarem”. També pel que fa a la salut comunitària, jo porto el grup de l’activitat física. Quan vam convocar a l’abril del 2021, en reprendre el grup després de més d’un any, la gent va assistir en massa! Pensàvem que el grup dels més afins potser tindrien por de tornar però van assistir tots, els que esperàvem i els que no. Va ser una acollida “a lo grande”, la gent tenia ganes de tornar-se a veure, de recuperar espais. I aquests espais han estat molt fàcils de reprende, amb les mesures que els hi possessis, eh! Que si mascaretes, gel… Deien: “Farem el que faci falta, ho farem tot i vindrem!” Vam haver de tornar a aturar-ho durant el Nadal però ara ja torna a funcionar.

Heu detectat diferències entre homes o en dones pel que fa a l’impacte de la pandèmia en un sentit ampli?

Concha: Jo no he vist distinció, entre homes i dones, la veritat és que no. Entre edats, potser, la gent gran.

Carlos: Sí, però també hi ha incidència en la gent jove, gent de mitjana edat.

Concha: Sí, ara estic pensant en una noia molt jove, totalment condicionada per la pandèmia en quant a agorafobia, que potser hi havia una mica de transfons abans i s’ha agreujat moltíssim.

Carlos: Depèn de les persones, que som diferents. Cada persona és un món i en cada etapa trobes coses diverses.

Abans ho avançàveu una mica. Com us heu adaptat als canvis i les transformacions digitals?

Concha: Quan el certificat Covid va passar a ser obligatori, abaix va ser una bogeria! Això els administratius us ho podran explicar, clar! Venien a buscar-lo físicament i s’acumulaven moltes persones.

Carlos: Abaix han rebut més queixes que amunt. Els administratius són els que més paguen les conseqüències perquè són la porta d’entrada. Havien de gestionar moltes coses.

Concha: A més, en medicina hi han hagut dues urgències per atendre. S’han separat les urgències de Covid o sospita de Covid de la resta. Amb la qual cosa s’ha trigat molt, i encara estem així, però ara hi ha més dies d’obertura a la consulta. Potser es podia agafar hora pel professional de referència però igual els hi donaven per després d’algunes setmanes i això sí que ha estat problematic perquè s’han rebut moltes queixes. I sobre la digitalització, hi ha un gruix de població que pot tenir mòbil però aclarir-se amb el sistema és una altra cosa.

Carlos: Cada vegada la gent més jove ja està més acostumada. Al principi, s’utilitzaven els SMS pels resultats del test d’antígens, ha anat augmentant l´ús de La Meva Salut i  ara utilitzem molt el telèfon. Abans jo mateix era més reticent i ara ho veig molt pràctic.

Concha: Les baixes laborals també van digitalitzades. Que puguin contactar a través de La Meva Salut amb el seu metge o metgessa o l’infermera o l’infermera és una avenç. La part més pedagògica o l’acompanyament d’aprenentatge en l’ús del mòbil per a la gent que no sabia utilitzar l’aplicació, els hi ha tocat abaix.

Creieu que la infermeria s’ha redescobert amb la pandèmia? Està ben valorada la professió per part de la població? I per part de les institucions?

Concha: El paper de la infermeria durant la Covid ha estat més de recolzament domiciliari i seguiment.

Carlos: I també a l’hora d’atendre pacients amb possible Covid. També s’ha repartit les agendes, les trucades telefòniques, els seguiments… Jo crec que s’ha organitzat conjuntament.

Concha: Sí, en els moments de pic, aquí agafava el telèfon tothom i quan la situació s’agreujava, aquí s’ha col·laborat molt i tothom. Pel que fa als agraïments, ho hem notat molt. Dels comentaris, inclòs per telèfon del “gràcies per trucar!”. Aquí hem funcionat molt en equip. Per part de les institucions, aquest reconeixement… bé, ens han posat reforç extern i això és d’agrair, la veritat.

Carlos: I han ampliat la plantilla d’administratius i rastrejadors, que també ens ha facilitat les coses.

Concha: Ens han marejat molt amb els protocols, això també és evident, però s’ha fet en bé!

Quin impacte ha tingut la Covid sobre el treball en xarxa al territori?

Carlos: Els recursos socials, de prescripció social, tinc la impressió, que hi ha alguns ja que provenen del mateix Servei Públic de la Salut i estan molt consolidats i són antics. Aquests han anat funcionant una mica més. L’altra xarxa social, com l’hort comunitari, porta menys temps en marxa i ha estat més difícil de sostenir. Per exemple, en el cas de l’’exercici físic, perquè ja porteu ja alguns anys, sí que continúa funcionant.

Concha: Sí, però es va parar tot, per això. Jo tinc la impressió, a vegades, que la mateixa població que va a fer exercici físic és la que va als grups per reforçar la memòria. Vull dir que és un grup actiu i participatiu però després hi ha un gruix de persones que no està a cap lloc.

Concha: Això ho veieu més desde fora que des de dins però jo no sé si tots els recursos socials del barri estan massa aprofitats.

Carlos: Desconec de què viu la gent del barri sense ingressos fixes. Crec que el problema realment és aquest: que la marginalitat cada vegada és més gran i que quan hi ets, et porta a dependre de l’ajuda.

Concha: Jo aquesta pregunta també m’he le fet: com han sobreviscut segons quines famílies?

Carlos: Famílies senceres que vivien de la venda ambulant, per exemple, i que vivien bé. I com remuntes això? Amb ajudes socials, crec jo. Amb la renta mínima per sobreviure. Però és perpetuar la marginalitat, des del meu punt de vista.

Concha: La Covid ha estat un malson i crec que si ens ho expliquen, si fan una pel·lícula, ens ho haguéssim pres com una ficció. És increïble que ens haguem pogut i sabut adaptar tots. La Covid ha vingut per quedar-se i hem après a sobreviure amb ella.

Carlos: I tant de bo que ara ja fos tot Covid i que no vinguin problemes majors!