Què faríem sense les petites coses de la vida? Precisament aquelles coses en què es fixa (i ens fa observar als altres) en Pep en la seva secció ‘Em Pregunto’. Mirades retornades de petites criatures, bancs que semblen improvisats, el més difícil de veure de tot: conductors de cotxe amb paciència! Com sempre, agraïts una vegada més de comptar amb les aportacions del quotidià diari del barri de La Mina.

La senyora camina amb dificultat, no pel cansament de l’edat, sinó per algun tipus de malaltia o de deformació. No la conec, potser l’he vist alguna vegada, però no acabo de situar-la. Això sí, quan arriba a la meva alçada, i amb tota la dificultat que té amb la coordinació, em saluda tot mirant-me als ulls i amb un esbós de somriure. Em pregunto per la força que té una salutació així: com és capaç de canviar la mirada que es pot tenir sobre una persona i de donar un toc d’ànim a la vivència del moment.
A la parella, ella i ell, els costa caminar (l’obesitat juga males passades), i ho fan tranquil·lament, lentament. Fins aquí, normal. Però clar, el cas és que van caminant pel mig del carrer, sense immutar-se ni preocupar-se per si ve algú, que és el que al final acaba passant: un cotxe se’ls posa al darrere i es veu obligat a seguir el ritme de la parella, que continua sense alterar-se, aliens a la presència del vehicle. Em pregunto si ho fan com a venjança contra els patinets i bicis que envaeixen els espais dels vianants (però no crec que sigui per això). També em pregunto d’on treu la paciència la persona que condueix el cotxe i les que l’acompanyen (suposo que no volen problemes), i d’on treu tanta gansoneria la parella caminant. Perquè està bé una certa familiaritat en la convivència, tot i que no hauria de ser incompatible amb pensar en els altres.
Moment de tram, hi vaig tranquil·lament assegut. Es posa al meu costat una noia jove, però ja d’una certa edat. Sento que li diu a la criatura que porta als braços “tu, bebè, aquí tranquil, amb la mama”. Em giro, miro, la criatura també em mira fugaçment, de seguida gira el cap i aixeca les orelles: era un gos. Veig absolutament bé l’afecte i el respecte pels animals, i entenc que hi ha motius per parlar així a un gosset. Tot i això, i tot i que no és el primer cop, no deixa de sorprendre’m, i fa que em pregunti… coses. Sobretot si penso en el contrast amb el tracte a nens i nenes que, en certes ocasions, es pot observar.
Ve de cara una persona gran, un senyor a qui li costa caminar; sembla que porta alguna ferida en un peu, l’altre el va mig arrossegant i es recolza en un bastó. No el conec, però faig la prova de la mirada i la salutació. I sí, també em mira i contesta a la salutació, amb força energia en la veu. Tot i que tinc les meves raons personals, que no explicaré aquí, em pregunto per què no ho faig més: és una cosa tan senzilla i tan potent!
Al costat d’andròmines llençades al carrer, i tossudament presents (fa dies que es pot veure al mateix lloc una tassa de vàter), apareixen a vegades altres sorpreses agradables que alegren la vista, com aquell senzill racó amb un banc fet amb fustes reciclades, i amb una tauleta i una planta al costat. ¿Obra de qui? “Dels veïns”, m’assegura un, “per si algú es cansa i no té on seure”. Em pregunto què passaria si hi hagués més iniciatives d’aquest tipus, simpàtiques i amb intenció de ser útils.
(També em pregunto què passaria si dominessin les castanyades sobre les halogüinades…)
Pep Alamán
