Arribem a la darrera entrevista d’aquest monogràfic especial sobre l’impacte de la Covid al barri de La Mina. Fins ara, ens hem aproximat a les conseqüències emocionals de la pandèmia en la nostra comunitat i hem conegut els efectes indirectes al CAP de La Mina. Per completar aquest abordatge hem volgut aprofundir en la lletra petita, les particularitats de la Covid al barri. Per fer-ho, hem xerrat amb l’Ángela Martínez Vilanova, la cap del grup de neteja. Ella és veïna de La Mina i fa gairebé 39 que treballa al centre. “El CAP és com casa meva”, assegura.

Està present també la Lluïsa Cruz Fernández, administrativa i treballadora des de fa 14 anys. I també en Marc Aleix Recio Fernández, un treballador social centrat en l’àmbit de pediatria que fa poc més d’un any i mig que està a La Mina.

Com recordeu els primers mesos de pandèmia?

Lluïsa: Per a nosaltres va ser una mica angoixant, era tot nou, no sabíem el que ens venia. Al principi es comentava que això seria un refredat, que no ens agobiéssim, que no seria res, i després, es va complicar tot. Jo crec que el principi va ser una mica caos i se’ns va anar de les mans perquè no sabíem el que vindria.

Ángela: Era una cosa desconeguda. No coneixíem les conseqüències que podia comportar, ja no per un mateix sinó per la família. Estàs treballant en un centre on hi ha un contacte diari amb el virus i, és clar, això crea molta ansietat. Tampoc ens podíem aturar a pensar “quina por!” perquè aleshores et bloqueges i és pitjor. I és com s’ha fet. Hem estat pendents que tot estigués net i desinfectat quaranta vegades al dia. Al nostre sector ho hem patit perquè la neteja era fonamental.

En aquest sentit, un dels missatges més repetits ha estat la importància d’una bona higiene i desinfecció. Aquesta feina l’heu dut a terme els i les professions del servei de neteja. Creieu que s’ha posat en valor?

Ángela: Crec que sí. Per una banda, perquè les nostres companyes o la gent que venia al CAP podien veure com estàvem treballant. Per altra, penso que els de més a dalt no han vist de quina manera ho hem patit. Crec que el nou president de la Generalitat ens ha reconegut i agraït la tasca, tant a nosaltres com als equips d’infermeria, psicòlegs, Mossos d’Esquadra, professionals que treballen amb violència de gènere. A mi se’m paga per fer un treball i jo l’he fet tant bé com he pogut. Per a mí és una satisfacció haver donat el 100%, igual que les meves companyes. I a nivell de reforços, no hem tingut perquè vam estar donant el màxim de nosaltres i si calia marxar més tard, es feia. Si calia venir, abans també. Va ser una situació extrema.

Lluïsa: Per a mi, a nivell de neteja, els de dalt no han reconegut la feina que s’ha fet. Jo crec que el reconeixement no va ser ben bé el que tocava perquè nosaltres després vam tenir una petita paga, però elles no la van tenir. No van ser reconegudes com cal.

A nivell de treball, quins canvis heu experimentat arran de la pandèmia?

Lluïsa: Vam canviar la rutina completament. Vam passar de la presencialitat, a les trucades, i després, a la gestió virtual. I aquí a La Mina, que és ‘un altre món’ i les tecnologies no estan del tot esteses, va ser molt complicat perquè la població és molt demandant. Les persones estan acostumades a venir al ‘consultori’ i quan a l’inici només hi havia urgències, va ser horrible. Estàvem dessitjant poder obrir les consultes.

Ángela: És que aquí la presencialitat i poder venir a veure el seu metge de tota la vida és molt important, gairebé més que anar al psicòleg. I realment volen ‘el seu’ metge, els costa adaptar-se als canvis.

Marc: Hi ha molta població envellida que té dificultats per adaptar-se i els va costar molt fer les gestions de forma telefònica. S’ha d’insistir molt i hi havia por i incertesa que creava irascibilitat. 

Com ha estat la implementació de La Meva Salut?

Lluïsa: Ha costat molt. Sobretot, perquè al barri el mòbil és un objecte que es canvia amb molta facilitat ja sigui per robatoris, perquè es perd o perquè es fa malbé. És molt complicat que les usuàries es connectin i facin servir les tecnologies. Tot i això podem estar orgulloses de que la gran majoria hagin acabat tenint La Meva Salut, quelcom que ha passat sobretot a partir de la pandèmia per poder consultar informes com els dels resultats dels tests COVID.

És possible que els protocols i les mesures que es van establir no tinguessin en compte les especificitats de barris com el de La Mina?

Lluïsa: És que els protocols que funcionen a Barcelona aquí no funcionen. És un altre món. Mentre nosaltres fèiem grans esforços per evitar el contacte amb coneguts i familiars, pel carrer veies gent fent una cervesa com si res. 

Marc: Aquí la població té maneres de funcionar molt diferent i es va molt més al dia a dia. Quan estableixes protocols amb un mes vista, ja veus que no funcionarà.

Heu tingut formació de cara a les noves circumstàncies i la virtualitat? 

Lluïsa: Quan ens en vam adonar, d’un dia per l’altre, ja vam tenir la Covid a sobre. Els protocols anaven canviant a mida que passaven els dies, el que un dia era blanc l’endemà era negre i al següent era gris. En general, no hi ha haver possibilitat de fer formació.

Marc: També va ser complicat poder explicar als pacients que les coses havien canviat respecte el dia anterior. Es va crear molta incertesa. Explicar els aïllaments també era difícil i els hi costava entendre que no podien sortir de casa ni tan sols per comprar. Tot i que ho dèiem, hi ha domicilis en els que conviu molta gent amb un sentiment molt fort de família que no ho feia fàcil tot i disposar d’“hotels Covid”. No teniem mesures per assegurar que es feia un bon aïllament i vam tenir famílies senceres que van acabar donant positiu.

Ángela: Aquí la gent també està molt acostumada a fer vida al carrer i s’ajunten moltes persones. Vèiem que no es complien els aïllaments com calia.

Aquests canvis i la manca de presencialitat, creieu que han arribat per quedar-se?

Lluïsa: Per a algunes coses, imagino que sí. Per exemple, rebre els resultats d’una analítica, perquè a dia d’avui, que ja hem recuperat les consultes, encara demanen que la visita sigui telefònica. Però per a altres temes, la presencialitat continua pesant, i en part, cal que sigui així.

Marc: Fins i tot, quan veuen que hi ha algunes gestions que es poden fer còmodament des de l’aplicació, la fan servir sense que ho haguem de demanar.

Ens han comentat companyes vostres que ha augmentat la crispació entre les usuàries. Sobretot aquells qui esteu al taulell de recepció, com ho heu viscut?

Lluïsa: Jo duc aquí 14 anys treballant i en comptes d’evolucionar, crec que hem anat enrere. Mai he tingut por de venir a La Mina, tot i que és cert que hi ha població complicada, però el que estic veient aquest any no ho havia vist mai. Moltes agressions verbals gairebé a diari. Correm el risc de normalitzar aquestes agressions i això no hauria de ser així. Per a nosaltres és molt desagradable.

Ángela: A vegades s’exageren les coses i hi ha usuàries que utilitzen els crits i per forçar una atenció més immediata… i a vegades ho aconsegueixen.

Lluïsa: A l’inici de la pandèmia no hi va haver agressions tot i la dificultat d’haver de gestionar la no presencialitat. I és ara que ha sortit aquesta agressivitat. 

Marc: És un barri on les relacions socials tenen molta importància i se’ls hi van tallar sense que s’acabés d’entendre. I això ha creat molta frustració que ara va sortint.

Lluïsa: També cal posar en valor que, en el meu cas, tot i la pressió i l’angoixa, gràcies a l’equip m’he sentit molt recolzada. És veritat que durant aquests mesos quan acabava la jornada tenia moltes ganes d’arribar a casa i desconnectar, però com a mínim amb els companys hi havia bon ambient. L’equip que hi ha al CAP és molt bo i entre nosaltres ens compensem les dificultats que el barri ens pot presentar.

Ángela: Jo que sóc del barri puc dir que quan arriba personal nou, sempre ho fa amb respecte… però després no vol marxar!

Heu sentit reconeixement per part de les administracions?

Lluïsa: És molt maco sortir per la tele i dir què bé que ho hem fet però aquí ens ha faltat personal quan els companys i companyes s’han posat malalts i no han enviat a ningú. Ha estat un caos. Nosaltres, les administratives, estàvem molt exposades i ens podíem contagiar, com les companyes de la neteja, i no ens ho van compensar com als metges. 

Marc: Falta reconeixement a nivel públic, falta personal, falta reforçament. Una cosa bona que ha dut la pandèmia és que ha posat sobre la taula les necessitats reals de la sanitat pública, sobretot a nivell de les mancances en l’àmbit de salut mental.

Ángela: Jo vull dir que em sento orgullosa de l’equip del CAP i crec que hem estat al 100% i ho hem donat tot. Estic satisfeta i em sento a gust amb l’equip més enllà ‘dels de dalt’. Em quedo amb això, amb la satisfacció d’haver-hi estat i haver lluitat contra una cosa desconeguda. Com en una guerra, hem tirat tots endavant. “Somos los más mejores” [entre riures].

Què ha estat el més dur de la pandèmia?

Ángela: Precisament això: les agressions verbals i el fet que la gent no es posés en la pell dels que estàvem aquí treballant perquè les coses sortissin bé.

Lluïsa: Per a mi, el no saber què hauries de fer el dia següent. Cada dia era un canvi i la incertesa em generava molta angoixa. A mi m’agrada saber les mesures i tenir seguretat a l’hora d’actuar.

Marc: Jo vaig arribar al cap d’un any de la pandèmia, però m’ha estat complicat fer el seguiment dels casos positius i explicar a la població les mesures i protocols que canviaven molt sovint. Fer l’acompanyament emocional per telèfon també era molt difícil i fred.

I quin creieu que ha estat el major aprenentatge?

Lluïsa: Que es pot amb tot.

Marc: I la capacitat d’adaptació.

Ángela: Per a mi, reafirmar que tinc molta força de voluntat i tiro endavant amb el que vingui.