I diem adeu al nostre conte d'estiu amb aquesta darrera entrega.
Vam pensar que una bona forma de passar les calors del mes d'agost era gaudir d'una bona història. Així que ens van posar en contacte amb l'Albert Plans perquè ens escriguis un conte que pogués passar (o no) al nostre barri i ell ens ha regalat la història de L'IRRESISTIBLE ANDREU P.
IV.
"La mare de l’Andreu explicava que un dels seus besavis era tot un don Joan. De fet, va haver de fugir de Borriana, al Castelló, perquè havia seduït a la filla d’un cacic i aquest li volia fer la pell. Potser l’Andreu havia heretat el seu poder de seducció. El problema d’aquesta teoria és que si l’hagués heretat, l’hauria tingut sempre i el cert és que fins feia poques setmanes no s’havia menjat un torrat.
El Pep de Can C., que havia nascut en una masia just on ara hi ha l’oficina de la Caixa del barri, tenia la teoria que el que li passava a l’Andreu tenia el seu origen en algun producte tòxic enterrat sota terra. Ara fa més quaranta anys, quan el barri es va començar a construir, alguns pagesos de la zona (abans, tot eren camps) van vendre tones de sòl arenós per a la construcció dels edificis. En van vendre tanta d’arena, que la dreta del delta del riu B. era un refotut formatge gruyere. Aquests forats van ser omplerts, literalment, amb merda, deixalles provinents de les industries de tota la riba del riu. Per en Pep de Can Carameu, entre tanta porqueria hi deuria haver alguna cosa que havia contaminat l’Andreu i l’havia transformat en un latin lover. Que per què només l’havia afectat a ell? Ah, això en Pep de Can Carameu no ho sabia.
En qualsevol cas, l’Andreu era com era, absolutament irresistible i, a més, ara estava profundament emprenyat perquè havien detingut a la seva xicota. I va ser per això, que va decidir participar en les accions de protesta al costat de la Judit. Si l’havien de detenir un altre cop, ell seria amb ella.
La presència de l’Andreu en la coordinadora va generar un espectacular efecte crida: totes les dones del barri s’hi van apuntar. Pel que fa als homes, s’hi van afegir vuit de cada deu, que no està gens malament. Quan hi havia una discussió sobre l’estratègia a prendre i era impossible posar-se d’acord, l’Andreu alçava el dit i tothom callava per escoltar-lo i allò que proposava era aprovat per aclamació.
Ben aviat van posar en escac el projecte de macro centre comercial i els prohoms que hi tenien legítims interessos van fer cridar el Jordi que, recordem-ho, era l’encarregat de trencar la cohesió veïnal. Els hi va explicar que havia creat una nova associació de veïns per dividir a la gent però no s’hi va apuntar ni la seva mare. També havia infiltrat dins la coordinadora a persones afins per tal que rebentessin les assemblees, però aquestes acabaven sumant-se amb entusiasme a les propostes de l’Andreu. Fins i tot havia fet córrer rumors que els dirigents de la coordinadora tenien obscurs interessos econòmics, però res, tot havia estat en va.
Després d’escoltar-lo amb atenció, un dels prohoms, el més baixet, li va deixar anar sense miraments que després de tantes excuses esperaven que proposes alguna solució. El Jordi es va mocar per enèsima vegada – l’estrès li havia provocat un constipat de cavall – i va dir l’únic que podia dir, que ho resoldria costés el que costés.
Un cop al carrer va patir un atac d’esternuts, es va mocar sorollosament, i amb el nas net va inspirar intensament. Aleshores es va adonar que no sentia cap mena d’olor, i era estrany perquè just al seu davant estaven buidant un container d’escombreries. Sense donar-li més importància, es va apuntar “demanar hora al metge” en l’agenda del mòbil i es va dirigir al seu Be Ema Be caríssim.
El Jordi va aparcar davant de l’oficina de correus i es va acomodar en el seient. L’Andreu va sortir al cap d’una hora i el Jordi va sortir del cotxe per parlar-li. La primera impressió que va tenir quan s’hi va acostar va ser de decepció. Si no se’l podia olorar, l’Andreu era més aviat un tipus insípid, insignificant. El Jordi es va presentar, i el va convidar a entrar al seu cotxe. L’Andreu es va adonar de seguida que el Jordi el tractava diferent a la resta: no el mirava amb simpatia, sinó amb un odi mal dissimulat. Va decidir que el més assenyat era fer-li cas, sabia qui era i com les gastava, i va pujar al vehicle. El Jordi va arrancar el Be Eme Be i es van dirigir fins a la desembocadura del riu.
Feia temps que no havia plogut, i el riu s’havia convertit en una trista riera. El Jordi va aparcar i el va convidar a seguir-lo. Van caminar per la llera seca fins a tocar el mar. Allà els esperaven tres homes.
El Jordi va fer les presentacions i a continuació va exposar a l’Andreu una oferta que no podia rebutjar. Quan va haver acabat, va buscar l’aprovació dels tres socis i llavors es va adonar que aquests miraven amb indissimulada admiració l’Andreu. El Jordi es va adonar que si no intervenia tot se’n podia anar en orris, però ja era massa tard, i un dels homes, el més baixet, el va fer callar amb un gest. Tot seguit, va demanar a l’Andreu la seva opinió sobre tot plegat i aquest va explicar les demandes dels veïns. Els tres homes, com un de sol, van donar-li la raó en tot i va ser aleshores quan la desesperació va fer que el Jordi s’abraonés damunt de l’Andreu i el comencés escanyar. Ràpidament els tres homes van subjectar-lo i, un cop controlada la situació, un altre cop el més baixet es va adreçar a l’Andreu i amb un somriure ample i franc li va dir:
-Tranquil, vés, vés… tot està resolt.
I diuen que va ser així com tot va canviar, i el barri maleït va deixar d’estar-ho, i encara que molts en dubten, vés a saber si no és veritat."
FI
Albert Plans, juliol de 2014
Albert Plans va néixer el 1970 a Sabadell, riu Besòs amunt. Després d’estudiar periodisme i treballar en el Festival de Cinema l’Alternativa i la revista Paraules de Ciutat Vella, va començar a escriure per a televisió.
Entre d’altres, he escrit guions per a sèries com 39+1, Kubala Moreno i Manchón (KMM), Ventdelplà, Porca Misèria i Plats Bruts. També ha coescrit la pel·lícula Fènix 11-23.