Tanquem el mes de març al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de les darreres setmanes.

M’ha agradat veure, la primera tarda del mes de març, com un educador abraçava una criatura, i com una altra buscava un altre educador per rebre’n una abraçada. En el context educatiu, m’agrada contemplar aquest vincle sa que ajuda a créixer les persones.

No m’agrada que hi hagi tantes criatures que no tenen prou coberta la necessitat de ser abraçades.

M’ha agradat el matí de “Tot educació”, que s’ha fet al barri a l’inici del mes. Es fa molt, en temes educatius. I es fa bé, què carai. I és bo, i necessari, que amb altres persones i entitats es pugui compartir, escoltar, projectar, pensar, aprendre…

I continua sense agradar-me el desconeixement sobre la tasca educativa, i encara menys el fals coneixement, alimentat de prejudicis, de suposicions i de tòpics.

M’ha agradat el gest de la persona darrere la qual camino: va menjant o bevent alguna cosa, i, en acabat, s’acosta a una paperera i hi llença el recipient. “Quina tonteria”, pot pensar algú, “és normal que faci això”. Bé… no sempre. Per això m’ha agradat alegrar la vista amb un gest com aquest, que, sí, hauria de ser normal.

(No m’ha agradat tant veure més endavant, en el mateix trajecte al lloc on em dirigeixo, un animal rosegador -quatre potes, cua llarga, bigoti… ja m’enteneu- passejant pels voltants d’un petit equipament de l’espai públic. Contrastos).

M’ha agradat el que s’ha fet al barri al voltant del Dia Internacional de la Dona. És bonic que es facin coses al carrer, i és necessari fer-ho. Perquè s’ha de visualitzar el que és positiu: la implicació de diferents entitats; la participació d’infants, adolescents i joves, famílies, agents educatius; la convivència que s’hi estableix… I, en aquest cas, per sensibilitzar sobre la igualtat d’oportunitats, i per reivindicar-la (reivindicacions que haurien de deixar de ser eternes…)

I no m’agrada… (Bé, no vull especificar el que no m’agrada relacionat amb aquest tema en qüestió: encara queda feina!)

M’ha agradat algun matí de vent (març ventós…). Un vent així és sinònim de neteja, com si s’hagués d’emportar i purificar tot…

I, clar, no m’agrada que no s’ho emporti tot: hi ha realitats que, per ser purificades, demanen alguna cosa més que l’acció del vent (a part que, al cap d’una estona, un vent així et pot deixar el cap com un bombo).

M’han agradat els moments amables que, de tant en tant, es donen en el barri. A vegades, no sempre, en un recorregut molt curt coincideixen vàries salutacions seguides de persones veïnes conegudes que et saluden -amb somriure inclòs!- i a qui saludes. Doncs sí, aquest mes de març ha tingut algun d’aquests moments. Si a sobre després de la sèrie de salutacions entres a la farmàcia, hi apareix un repartidor amb un carretó ple de caixes, algú li obre la porta per facilitar-li la sortida, i ell contesta amb un “gracias, muy amable”, ja penses que l’àngel de l’amabilitat aquell matí està fent bona feina.

I, per descomptat, no m’agraden els moments contraris: insults a crits que arriben des d’una escala, des del carrer, des d’una finestra… No sé si aquests moments abunden més que els anteriors; segurament no, però són els que més es fan notar. Pena.

M’ha agradat La Milla de La Mina. La participació (més de set-centes persones inscrites, de diferents escoles, entitats, grups…), l‘ambient, l’organització, els nervis i l’alegria dels nois i noies responsables de l’activitat, la seva implicació, l’esperit de superació i de convivència que s’hi respirava… I la feina prèvia, que me la imagino, però molt remotament, i que, com a educador és de les coses que més valoro. Bona manera d’acabar aquest mes de març al barri. Mes que va tenir en el seu inici -recordem-ho- el matí de “Tot educació”. Rodó.

Això sí: encara no plou.

Pep Alamán