Com cada mes, el veí de La Mina Pep Alamán ens ha fet arribar el seu article. Aquest cop, amb referències directes a la celebració de la Castanyada al barri (però també de Halloween). Moltes gràcies Pep!

M’agrada certa gent espontània al carrer. Dos van caminant, cadascú amb un gos, es creuen, i l’element comú, els gossos, fa que se saludin i parlin d’aquests animals. S’acomiaden, i el qui camina en la meva direcció em mira i continua parlant amb mi sobre el tema i sobre la raça del seu gos -que ja no recordo quina era. Tot molt espontani, i per a mi molt instructiu. I no costa res escoltar (pot ser un entrenament per escoltar altres coses no tan senzilles). Per contra, no m’agrada quan es tracta d’una espontaneïtat “invasora” del territori personal, amb farciment de crits, de riallades, o d’alguna grolleria.

A la parada del tram, una dona ha d’esquivar alguna persona per avançar en l’andana, i el seu company, que camina al darrera, li diu que ell no baixa a la via o s’aparta si algú no el deixa passar, que en tot cas li dona una plantofada i és ell qui llença l’altre a la via. Sí, n’hi ha que van així per la vida. Entenc que, per alguna raó que desconec, estan enfadats amb el món. Però no m’agrada. Sí m’agrada -i és tan fàcil!- els sisplau, perdoni, gràcies…

Mal als ulls cada cop que veig gent que llença al terra qualsevol recipient que acaba de buidar, sigui de vidre, de cartró, de llauna… del que sigui. No m’agrada, naturalment. I qui ho fa pot ser adult, jove, adolescent o infant, no importa l’edat; és evident que la gent més petita aprèn de la més gran, i la cadena no es trenca mai. Ja m’agrada que cada matí passin els serveis de neteja, però no se’ls hauria de donar tanta feina originada per una deixadesa normalitzada.

M’agrada que just a la meitat del mes caigui pluja i refresqui; de les dues coses, una mica només; per entendre’ns, ni inundacions ni pulmonies a causa del fred, però, si més no, canvia la tònica de la calor estival allargada en el temps.

M’ha agradat escoltar les línies per enfortir l’estratègia comunitària de les entitats del barri que tenen, o poden tenir, relació amb el món de l’educació. M’agrada veure les persones implicades, les relacions, les ganes de no baixar la guàrdia en fer un barri més humà i més habitable. I d’ajudar a trobar oportunitats per millorar la vida de les persones que hi viuen, en particular les més joves. I justament no m’agrada la manca de perspectives, d’aspiracions i el conformisme d’algunes d’aquestes persones quan parlen del seu futur.

L’últim cap de setmana del mes d’octubre, inevitablement, arriba el canvi d’hora. I el tindrem mentre no es posin d’acord qui s’hagi de posar d’acord per adoptar un horari definitiu i deixar de marejar el personal dos cops l’any. Ja m’agrada que hi hagi gent que hi trobi avantatges. A mi no m’acaba d’agradar. Cada vegada menys.

M’agraden les castanyes, que “toca” menjar a final de mes. Fa moltíssim temps que no en tinc l’oportunitat, però m’agrada poder encendre foc i coure-les. M’agrada sentir que al barri es fa alguna castanyada, perquè se suposa que afavoreix un moment de convivència i de relació entre infants i persones adultes. I, què voleu que us digui, no m’agrada tant tot el que envolta el món halogüin (la hac cal pronunciar-la aspirada), perquè no sé ben bé què és el que afavoreix. Hi té relació la proliferació de “túnels del terror”. D’aquests m’agrada que adolescents i joves s’impliquin en la seva preparació (tot el que fa referència al món del teatre pot tenir aquesta màgia participativa, si es fa des del vessant educatiu). Però no m’agrada el terror. Ni fer plorar les criatures.

Acaba octubre. Avança la tardor i, agradi o no, la natura fa el seu procés; bé, se suposa que el fa, perquè des de la perspectiva urbanita hom només és conscient de les fulles que cauen, i poca cosa més (ah, sí!, i que es fa fosc cada dia més d’hora… i no m’agrada).

(Just quan poso el punt final del text m’arriba un SMS del Banc de Sang: “avui la teva sang s’ha enviat a l’Hospital de la Vall d’Hebron per a un pacient. Moltes gràcies!” No té res a veure amb el barri, però ho explico per la coincidència, i afegeixo l’últim m’agrada d’aquest mes).

Pep Alamán.