Perquè els mapes només tenen una petita llegenda a un costat i necessitem més fites que ens serveixin de guia, hem decidit fer un relat de les entitats del barri i del municipi que ens acompanyen en la nostra travessia. L'Anna ens realitza aquest mapa sensible sobre les Alfa-Costura on poder trobar els punts cardinals.
Amb els mesos que porto per La Mina hauria d’estar acostumada a la facilitat que hi ha aquí per convertir una feina complexa en un element quotidià. Sembla que es faci ja de forma inconscient: l’educació en comunitat, la feina constant sense importar l’edat, el parlar de política però sense utilitzar la paraula prohibida, ser tot un portal informatiu organitzat a través del boca-orella… En definitiva, no parar de lluitar des de l’espai quotidià. I quan parlem de lluita no tenim per què al·ludir a moviments organitzats ni a violència. En aquest cas, em refereixo a tenir més de vuitanta anys i seguir trobant-te amb les persones que són importants a la teva vida per cuidar d’elles i deixar que et cuidin, aprenent diàriament, fins i tot, sense ser conscient. I això és el que estic aprenent a les associacions de dones que tinc la sort de visitar aquestes setmanes.
L’altre dia només vaig haver de travessar un carrer per plantar-me a Alfa Costura. Era un dia més de pluja en aquestes setmanes on no s’ha vist el sol, però dins del local semblava que el moment fos totalment diferent: una estufa, bona companyia, una excusa per portar berenar i tarda feta. No cal saber gaire de l’associació per notar només entrar que fa anys que construeixen un espai de confiança i suport. I tot i carregar anys i anys d’experiència i amb un grup bastant consolidat, la porta del local sempre està oberta independentment de l’edat, l’origen, la cultura o el teu posicionament a la vida.
Assegudes en una sala plena de màquines de cosir, teles i fils, hi havia un grup de dones prou nombrós pel temps que feia. Cada una amb la seva història i roba per cosir: davantals per la feina de la seva filla, bosses de mà, cortines pel seu germà… O simplement amb novetats sobre el barri i ganes de xerrar. Xerrar de tot menys de tres temes: religió, política i mort. Va ser la norma que em van explicar ben bé al començament de tot. D’aquesta manera, s’eviten conflictes entre creences i cultures diferents i totes es converteixen simplement en dones amb ganes de compartir. Només creuar la porta qualsevol tipus de discriminació queda enrere, i això les permet sentir-se part d’un grup com aquell, tant a les actuals com a totes les que han passat i recorden somrients.
I això és el que les ha mantingut al llarg de trenta anys. Alfa Costura va començar com un taller dins del col·lectiu d’alfabetització, educant a través de la quotidianitat i l’interès per la costura. Una oportunitat per retallar distàncies amb les persones que assistien i per parlar sobre la situació de cadascuna d’elles. Però per arribar fins aquí van recórrer un camí previ que va portar a alguna d’elles a tenir vàries experiències dins del món educatiu. La Marien Gil, la gestora de l’associació, em va estar parlant de com va arribar al barri, enviada des d’una escola on col·laborava. Van arribar veus que a La Mina buscaven persones amb títol, així que passant d’una entitat a una altra, va trobar-se amb la Montserrat Pujol, tota una referent en la tasca educativa i moviment comunitari del barri al llarg de la seva història.
Va explicar-me com va exposar la seva postura i experiència, presentant la importància de l’educació i el treball que ja havia provat en l’escola d’on venia. Va ser d’aquesta manera com la Marien va començar les seves primeres classes al Casal, com un dels tants tallers que es desenvolupaven per tal de donar eines a la gran població analfabeta dels principis del barri. El següent pas va ser un local propi on s’impartien altres tallers i classes a diversos grups, com en noies amb risc d’exclusió. I així, a poc a poc, Alfa Costura va anar agafant forma. Per entendre aquesta percepció de l’educació, recordem les paraules de la Montse en donar-li el Premi Ciutat de Sant Adrià: “L'educació no és un tema només de l'escola, sinó el resultat del treball constant de tots els ciutadans en els diferents àmbits: educació, salut, treball, urbanisme, medi ambient…”.
Però tot i tenir aquesta funció educativa, al preguntar-li a la Marien sobre què feien allà, la resposta va ser senzilla, tenint en compte tot el barri: ajudar a qui vulgui ser ajudat. Ajudar, com si fos un concepte tan senzill. Una paraula ràpida de dir, però difícil de realitzar. Per fer-ho, has de donar (moltes vegades sense rebre), has de saber escoltar i respondre, i has de voler estar allà. I és el que fan, tant ella com tota la resta, convertint Alfa Costura en la seva vida, deixant de banda la màquina de cosir de casa seva per anar dia rere dia al local
No oblidem per què estan aquí, què les uneix com a dones. Passen quatre hores cada tarda cosint, aprenent les unes de les altres, ajudant-se i compartint la seva feina diària amb el seu entorn. Cosir no és una acció senzilla, el seu significat va molt més enllà. És un treball altruista, cap a qualsevol que ho necessiti i formi part de la seva vida. Això implica alhora un moment íntim i de connexió, on totes es mouen per la mateixa raó i pel benestar de la resta de persones. Tenen tanta facilitat que ja ni pensen mentre van cosint una nova bossa, com si no estiguessin fent res important, però que aconsegueix situar-les a totes en un mateix espai amb unes característiques que juntes han creat.
“Tenemos mucha confianza entre nosotras, nos contamos los problemas, nos damos consejos, nos ayudamos, nos apoyamos”. I això permet, entre altres coses, tenir la concepció de l’educació i l’aprenentatge que tenen: un procés continu, multicultural i entre totes, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin. Creuen en una educació des de la coneixença i la quotidianitat, escoltant i guiant a tothom amb petits gestos. Mentre parlàvem, la Marien m’explicava petites accions diàries que duu a terme, motivant a les seves companyes a començar a llegir o corregint algunes expressions que utilitzen. “¿A ti te han fotado o has tomado alguna pastilla fluorescente?” em va preguntar rient i posant-me exemples del vocabulari propi que, a poc a poc i mitjançant la confiança, intentava millorar fent palès encara el començament de l’entitat.
Però això és possible perquè converteixen un espai de dones i una tarda de costura en un paratge sense desigualtats. La construcció d’una relació horitzontal és el que acaba fent possible el suport de totes i entre totes, com em van comentar entre bromes i converses sense impediments. Aquesta postura en la vida i fer tants anys que són a l’associació les ha convertit en dones amb coneixements de tot arreu i amb una gran xarxa de suport. Dones amb una opinió i una posició clara en la vida i en el barri que defensen constantment.
No vaig poder fer més que escoltar atenta quan vaig preguntar sobre La Mina. Ràpidament es van posicionar en contra de totes les notícies que, dia rere dia, denigren la imatge del barri, ocultant tot allò que el fa especial i autèntic. Van explicar-me els anys que portaven passejant per aquests carrers sense por i sentint-se segures a la matinada, o com alguna d’elles havia tingut el calaix dels diners del seu negoci, una perruqueria, al costat de la porta sense problemes. Tant elles com la resta de persones del barri saben realment quins perills poden existir i d’on venen. No són gaire diferents dels que hi ha a altres zones, però com van reconèixer, les actuacions polítiques que portaven arrossegant des de la seva creació i que seguien sense encertar, mai no havien ajudat a solucionar els petits conflictes. Però era això una excusa per destacar sempre el mateix de La Mina en els mitjans de comunicació?
Més d’una vegada al llarg de la tarda em van demanar que no fes el mateix en escriure sobre el barri. Estan esgotades, com moltes més persones, d’haver de defensar el seu lloc i la seva gent diàriament. Però tampoc és complicat veure l’altra Mina, la lluitadora, autèntica i repleta de bones accions que no interessa mostrar. Només cal parar-te i voler saber què hi ha realment, aprendre de les seves històries i ciutadanes. I així, gairebé sense adonar-nos, ja havíem entrat en el tema prohibit de la política. És realment complicat no tocar-la quan, en part, és el que han fet aquestes dones: política a peu de carrer i des de les seves cases, lluitant contra les discriminacions, defensant els seus orígens i aprenent lluny de convencionalismes.
Tot això és possible perquè troben sentit a estar a Alfa Costura, perquè confien en la xarxa i en les seves companyes, en les seves capacitats i en les ganes de trobar-se. “Esta asociación sirve para tener unión, un grupo de gente que pueda comunicarse, que pueda estar y darse la opinión”. Remarcar la unió una vegada i una altra al llarg de la tarda va fer evident la importància que té per elles tenir un espai on sentir-se còmodes, on ningú les jutgi i on ser una part d’un tot. Han pogut construir aquest espai entre totes les presents, les que porten des del començament o les que van aparèixer fa pocs anys. Juntes i cuidant-se, han fet evolucionar el projecte i segueixen somiant amb sortides que podran fer a la primavera. Són la definició perfecta de cura, tenint en compte a tothom del seu entorn i acompanyant-se en cada passa.
Durant tota la conversa, parlaven de la seva història i pas pel barri amb una certa enyorança. “Ahora mismo estamos paradísimas y nadie pide nada, todo el mundo está dormido”. Serà que cadascú va més pel seu camí individual? Pot ser que canviï el barri, la seva gent o tot el món? Tampoc és fàcil no rebre diners i no poder seguir amb el mateix ritme d’activitats i excursions que realitzaven anys enrere. Però tot i la mirada que tenien, perduda en el passat i recordant la calma i vitalitat d’un barri més semblant a un poble, el somriure guanyava en adonar-se de les companyes que tenien assegudes al costat, les mateixes de cada dia, i que formarien part de la seva història i la que els hi queda per davant. Perquè com em van dir, “todas nos necesitamos”.