Perquè els mapes només tenen una petita llegenda a un costat i necessitem més fites que ens serveixin de guia, hem decidit fer un relat de les entitats del barri i del municipi que ens acompanyen en la nostra travessia. L'Anna ens realitza aquest Mapa Sensible sobre Les Adrianes on poder trobar els punts cardinals.
Imatge realitzada per Yayo Pino
Fa no gaire temps vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure una obra de teatre que reivindicava grans moviments pacifistes de dones. Les famoses Mares de la Plaça de Maig que caminaven i caminaven per aconseguir recuperar als detinguts de la dictadura argentina; les Dones de Negre que protestaven contra l’ocupació de l’exèrcit israelià i que s’han estès a més i més països; grans activistes polítiques feministes que lluitaven per l’ecologisme i d’altres pels drets dels infants el nom de les quals s’ha escoltat arreu del món… Dones i més dones que defensaven la seva gent, el seu país i el seu món a través de la cura i l’ajuda, promovent la pau i la llibertat.
Però sovint tendim en pensar en grans moviments, en reconèixer només aquelles dones que han fet discursos davant de milers, fins i tot, milions de persones i que han convertit la seva lluita en mundial, teoritzant sobre els seus valors i combatent per la igualtat. Però què passa amb aquelles que mitjançant petits gestos quotidians fan possible que dia a dia el nostre barri i vida com a dones sigui millor? Quina diferència hi ha amb aquests grans moments a la història? Aquestes van ser les preguntes que em vaig fer en sortir un dilluns al vespre de l’Associació de Dones Adrianes.
Les Adrianes són totes, les dones que hi eren aquell dilluns i les que faltaven, les que han passat alguna vegada per l’associació o han participat en les activitats. Les Adrianes són les dones que han volgut transformar el barri i també a sí mateixes. Perquè aquest és l’objectiu de l’associació, m’explicaven: millorar el seu entorn i ajudar a tothom qui forma part. I a través d’aquest cobejós objectiu, cuidar-se entre elles i aprendre a escoltar-se a una mateixa.
Però és insuficient reduir aquestes dones a una definició tan senzilla. Què hi ha dels orígens de cadascuna de Les Adrianes, de les seves passes i de com han fet créixer l’associació i a elles mateixes? És un llarg camí el que han transcorregut amb 18 anys d’història. És aquest el que demostra fins a on poden arribar si es tenen les unes a les altres i confien en les seves capacitats: a fer teatre, escriure un llibre, fer una maqueta exposada actualment a un museu o plantar més de cinquanta mil firmes al Congrés Espanyol. I sobretot, a mai perdre les ganes i la força que, en ajuntar-se amb la resta del grup, resulta imparable. “Tu sola no pots, però juntes podem canviar el món” són les paraules amb les quals va recollir la mateixa idea Montserrat Carulla a la Trobada Estatal d’Associacions de Dones en Barris en Transformació Urbanística, organitzada per Les Adrianes.
Imatge realitzada per Yayo Pino
Però abans de començar a parlar del que significa la col·lectivitat per a totes elles, caldria tornar a aquell dilluns que vaig poder conèixer-les. Em vaig trobar de cop i volta rodejada per deu dones carregades de mil vivències i amb ganes de viure’n mil més. Em van fer sentir còmode i en confiança des del primer moment, ja que, com elles mateixes van dir, “acogemos a todo el mundo, tenemos siempre la puerta abierta”.
I gràcies a aquesta capacitat d’acollir a tothom han arribat totes a ser Adrianes. Algunes van venir per una amiga, una coneguda o veïna. Altres, arrel de les classes de català que volien fer i que les van acabar portant a molta més implicació de la que esperaven. I d’altres, per tal de trobar un grup de suport i xarxa que els hi mancava, per pròpia voluntat o derivades per la psicòloga. Fos com fos, van passar d’un primer dia on cap d’elles avançava de la cadira de la porta, a ser una més aconseguint un vincle entre totes que a primera vista sembla imperible.
Vincles, fins i tot, que vénen de ben lluny amb un origen compartit. Com elles van dir, “tenemos una vivencia muy grande, vivir en barracas te da otra postura en la vida”. I tot i que són de barris diferents i no totes vivien en barriades, sí que comparteixen un esperit lluitador que les ha fet tirar endavant a elles i a la seva família aprenent de cada experiència. Un origen que, més de 50 anys després, les permet parlar de la nevada del 1962 i com ho van viure, de les feines que van tenir la majoria o dels veïns de Pequín i Parapeto que han resultat ser familiars d’una altra companya de Les Adrianes.
Imatge realitzada per Yayo Pino
Aquesta experiència vital les ha portat a ser com són, a representar tots els valors que destaquen i a apreuar el que tenen i el que les envolta. Les ha convertit en unes persones agraïdes cap a tothom que els hi dóna un cop de mà, com els seus professors de lectura o català. Parlen d’ells amb una estima palpable que fa evident que no tot es paga amb diners i que la feina que fan aquests com a voluntaris està més que remunerada amb el que significa per a totes les dones que assisteixen i que demostren perseverants.
Només cal escoltar les seves paraules i veure el clima que es crea al parlar de la fundadora de l’associació, Maria Àngels Rosell, per destacar la seva indubtable estima cap a tothom que ha format part d’elles. Va ser un nom que es va repetir durant tota la tarda, parlant de la seva força, obra i bondat. Unes qualitats que intenten seguir demostrant en la feina que fan com a Adrianes i que elles mateixes van reconèixer: “hemos recogido lo que hemos podido de sus buenas obras”. No cal ni mencionar com troben a faltar tot el que va fer per a totes i cada una d’elles, fet que també els hi va donar la força per seguir lluitant per aquest grup de dones i que les ha convertit a totes, en certa manera i com van dir, en presidentes.
I com a presidentes que són és necessari que tot es decideixi entre totes i que des de la més experimentada fins a la més nova dins de Les Adrianes tingui accés a tota la informació. Això implica organitzar-se per fer els diversos projectes, apuntar les quotes, assistir a tots els llocs on les conviden i respondre dia a dia amb el que es van trobant. Una veritable responsabilitat compartida on existeix una figura que té els contactes i que s’estableix com a punt de comunicació, l’Alicia, però que necessita el suport de totes les seves companyes i que pren aquesta posició “con el valor de todas”, com ella mateixa va dir.
Imatge realitzada per Yayo Pino
Ara que sabem qui són Les Adrianes caldria parlar sobre què fan. Per ser fidel al que em van dir he de començar comentant que hi ha molt més que uns pocs treballs manuals. És una frase que van repetir totes i que en cert punt demostra com d’invisibilitzades han arribat a estar. La resposta seria que Les Adrianes ho fan tot. Algunes d’elles preparen el berenar pels infants del Centre Obert, altres llegeixen contes a les escoles, fan català, lectura, les visita un psicòleg dues vegades al mes, venen llibres per tal de fomentar la lectura, organitzen i participen en trobades i en tots els esdeveniments del barri i voltants, fan sortides… La llista seguiria i seguiria, encara més si volguéssim comentar els grans projectes que han fet al llarg de la seva història.
Entre aquests trobem els ja mencionats, com el llibre que van escriure deu anys enrere i em van ensenyar i regalar encantades mentre explicaven anècdotes i senyalaven les fotografies. O la visita al Congrés, de la que encara esperen resposta però que no les va impedir viure, riure i seure a la cadira de Felipe González. Projectes i anècdotes, en definitiva, carregats d’aquesta bona fe i alegria que les caracteritza i que narraven entre somriures. El mateix somriure, carregat d’esperança en aquest cas, que tenien en explicar que van apadrinar a dos infants de Burundi feia anys, desitjant que haguessin pogut ajudar-los a tirar endavant. Com s’ha dit, i en definitiva, ho fan tot, tot el que sigui donar i vetllar per la cura de tothom i el que les envolta. I això és gràcies al compromís que tenen i a no fallar mai, perquè com diuen, “Las Adrianas nunca faltan, si no vienen todas, viene alguna”.
Però tot i poder explicar aquests projectes i mostrar tot el que ofereixen, hi ha un altre principi que també transmeten i ni tan sols en són conscients: l’espai de confiança que han estat capaces de crear sense adonar-se. Sovint es menyspreen els espais de dones titllant-los de discriminatoris. Però no hi ha res més allunyat de la realitat. El que fan elles és crear l’espai per a donar veu a aquelles persones que estan en desigualtat. La idea de ser un espai només de dones va néixer de l’objectiu que es marcaven com a associació, relacionat principalment amb la cura, considerada un valor femení. Però en veure la realitat que es va crear i el que aportava aquest vincle, el pla de partida va anar molt més enllà i la consciència del que aportava un grup de dones es va fer notòria: “No sería lo mismo con hombres en el grupo, ni nosotras hablaríamos con la tranquilidad que hablamos, ni saldría lo mismo. Este es nuestro espacio”.
Imatge realitzada per Yayo Pino
Arran d’aquí es va poder començar a treballar en l’autoestima de totes elles. El que pretenen Les Adrianes en marcar-se com a objectiu augmentar l’autoestima és fer conscients a les dones de la seva capacitat d’arribar on es proposin, més enllà de l’àmbit domèstic on sovint queden apartades. “Cualquier mujer, cualquier persona, puede conseguir todo lo que se proponga”, van justificar mentre parlàvem i divagàvem sobre tots aquests temes. I és cert i m’ho van demostrar de sobres al veure que amb una xarxa i un vincle com el que tenen és impossible caure o creure que no podràs arribar a on desitgis. És a través de la col·lectivitat, de completar la feina individual amb la companya, de ser una presidenta amb desenes d’Adrianes a banda i banda i de veure que les pròpies capacitats són igual de vàlides que les de la persona del costat, que aconsegueixen fer tot el que es plantegen.
Podria seguir escrivint sobre Les Adrianes: els valors que defensen per sobre de tot, la seva voluntat i força per dedicar-se a tantíssims projectes, la seva capacitat de donar sempre i rebre veient el millor a l’altra persona… Però crec que la manera de conèixer-les és en persona. Les Adrianes em van donar a mi, i segur que a moltes persones més, una lliçó sobre el que importa a la vida, la honradesa i les grans lluites quotidianes. Així que si teniu l’oportunitat, participeu, parleu, escolteu i feu que la feina diària d’aquestes dones pugui seguir fent història molts anys més.