MAPA SENSIBLE :: Casal Cívic de La Mina

Perquè els mapes només tenen una petita llegenda a un costat i necessitem més fites que ens serveixin de guia, hem decidit fer un relat de les entitats i serveis del barri que ens acompanyen en la nostra travessia.

Miriam ens realitza un mapa sensible molt especial, centrat a la persona de Daniel Martínez, actual director del Casal Cívic de La Mina.

 

Ens trobem amb el Daniel Martínez al seu despatx de direcció del Casal Cívic La Mina. No és la primera vegada que ens hem vist tot i que no hem intercanviat gaires paraules en les altres dues ocasions (a la Mostra d’Entitats i al Cafè Comunitari organitzat pel 30 aniversari del Casal Cívic). De seguida, però, es crea una atmosfera de confiança.

Amb ell la conversa flueix fàcilment, així que quan li demanem com ha arribat a ser director del Casal, no ens sobta gaire que comenci pel principi de la seva pròpia història. Ens sentim afortunats de que no tingui objeccions per contar-nos fets de la seva vida personal i familiar.

El Daniel es remunta a la seva infància i ens fa entendre com la seva família va inculcar-li sempre la importància de formar-se. Ens fa partícips de la història dels seus avis i pares analfabets que van procurar treballar i tenir una vida digna. I sobretot com l’àvia paterna s’esforçava per portar-los, tant a ell com a la seva germana, a l’escola. L’àvia paterna havia arribat d’Andalusia i havia viscut a les barraques i va ser ella qui els va motivar sobre la importància de poder saber llegir i escriure, per poder, si més no, saber per on anar per la vida.

Per a ell, aquesta consciència que es va generar en la seva família va ser la que va permetre que tant ell com la seva germana arribessin a estudiar. En aquest sentit, ens explica, en la seva família no han tingut l'etiqueta de que “els gitanos no estudien”, ans el contrari. Ens diu que, arribat el moment, ell va viure continuar estudiant no com una obligació sinó com una necessitat. Ens comparteix el record del seu pare dient-li de nen: “has d’estudiar per no ser com jo”.

I així, després de passar un batxillerat una mica complicat; per la falta de referents gitanos en aquest nivell d’estudis, per la desconeixença i etiqueta per part dels mestres, per la qüestió econòmica familiar… va fer les PAAU i va decidir estudiar criminologia.

Què el va portar a estudiar aquesta carrera, ens sembla molt destacable: el Daniel volia saber l’origen de l’etiqueta de delinqüents que té en general el poble gitano. Conèixer perquè se’ls hi havia atribuït i si realment era certa. Per a ell, saber les causes que porten al delicte permeten poder fer-ne la prevenció. I ens diu que amb la seva experiència i després de finalitzar els seus estudis ha comprés que hi ha dos grans eixos per prevenir el delicte: el lleure i l’educació.

Per això, malgrat no exercir com a criminòleg (i haver passat per múltiples professions abans d’arribar a ser el que és avui dia) se sent satisfet perquè ell creu que actualment pot treballar en aquestes dues potes que potencien justament aquesta prevenció del delicte. Sent que des d’aquesta posició de director del Casal Cívic, pot incidir en la infància i la comunitat del seu barri per donar alternatives. Per mostrar que hi ha vies per sortir de la marginalitat i per arribar a tenir una vida digna i normalitzada en comunió amb els valors de la seva cultura.

Ell prefereix parlar de Poble Rom i ens explica la seva visió respecte als romanís. Segons ell, la comunitat gitana ha patit un procés del que ell anomena «auto-etiquetatge». El que vol dir és que el poble gitano ha assumit certs trets definitoris de la seva cultura i sistema de vida que han estat creats desde la desconeixença, explicats i gairebé imposats des de fora i que sense adonar-se’n han assumit com a propis. Ens parla de la transhumància, de la no formació, de les professions històricament gitanes, etc. I ens diu que molts d’aquest factors, o han anat canviant amb els temps o simplement no són tant definitoris com la societat majoritària o inclús la pròpia comunitat gitana han arribat a creure. En canvi, però, hi ha una sèrie de valors propis com a poble que son realment perdurables i definitoris en el temps i no es fan tan visibles.

En aquest sentit, per a ell és important que el poble gitano es defineixi en concordança amb aquells valors que realment defineixen el poble rom i deixin d’assumir rols que els fan estar en una situació de marginalitat. Ens diu que no es perd la “gitanitat” pel fet d’estudiar o treballar en una fruiteria, o per viure més de 4 anys al mateix lloc. Què i com són els gitanos és quelcom que està, de fet, per reconstruir i ell creu que des de la participació de la comunitat i des de l’educació i el lleure els infants i joves que creixen avui a La Mina poden tenir la facilitat d’escollir nous camins.

Li demanem pel Casal Cívic i per la seva feina. Ens explica que va arribar a responsable del Casal Cívic sense plantejar-s’ho. Va fer l’entrevista pensant que no l’agafarien i per això es va permetre parlar lliurement del que pensava i del que sentia (sospitem que això no li costa gaire, perquè al llarg de la conversa que mantenim amb ell, sentim en tot moment la llibertat de pensament i de discurs que ens transmet). I sembla que va ser efectiva la seva manera de enfocar l’entrevista. Avui, agraeix la oportunitat i confiança depositades.

Des del mes de desembre, i després de deixar la fruiteria on treballava, va començar com a responsable del Casal Cívic. I justament al maig es celebrava el 30 aniversari de la seva creació. Un moment idoni per a reformular, per a plantejar-se nous reptes, aprofitant el teixit associatiu del barri i el treball en xarxa desde una perspectiva positiva, com es fa al PEBMina (Projecte Educatiu de Barri).

El Daniel ens explica com va sorgir el Casal Cívic, fruit de la reivindicació d'unes famílies que van acampar durant una setmana al descampat on actualment s’erigeix l'equipament, per demanar un espai digne per a realitzar activitats per als seus fills i en un barri que en aquells moments es trobava incomunicat, en situació de clara marginalitat, amb problemes greus de drogodependències i delinqüència. I ho van aconseguir.

Des d’aleshores el Casal Cívic ha estat històricament un referent al barri pel que fa sobretot a activitats per a infància i joventut. El Daniel ens explica que amb el Pla de Transformació, l’enderrocament del Centre Cívic i la creació de la Rambla es va destruir el que per a ell era “l’àgora” del barri. L’espai on convivien els veïns i veïnes de les “dues Mines”, (les conegudes com a Mina Nova i Mina Vella.) I el punt neuràlgic respecte a equipaments i vida comunitària.

Per a ell, en aquells moments el Casal es va trobar (i es troba encara) davant d'un nou repte: suplir l’espai d’encontre que suposava el Centre Cívic on es trobaven instal·lades múltiples entitats i associacions que es van dispersar i, fins i tot, dissoldre amb la desaparició del mateix. El Daniel ens explica que en el moment de la desaparició del Centre Cívic, no hi va haver un traspàs amb el Casal. Aleshores, moltes entitats no coneixen la possibilitat de comptar amb l’espai per a dur a terme les seves activitats; això és degut a que molts veïns i veïnes i moltes de les mateixes entitats i associacions tenen la idea que el Casal Cívic és només per infants i joves.

 

 

Aquest ha estat el repte del nou responsable director i l’equip del Casal Cívic, format també per Lele i Éric: obrir les portes, estendre les mans a totes aquestes entitats i usuaris en el marc de la celebració del 30 aniversari per donar a conèixer l’espai, per oferir-se a reactivar la part comunitària que complia el Centre Cívic i per tornar a construir aquesta “àgora” plena de vida rodejava el Centre Cívic i els seus voltants. Retrobar el punt de trobada de la comunitat que es duia a terme en aquest espai abans del Pla de Transformació.

La seva valoració d’aquesta iniciativa d’obrir les portes en el marc del 30 aniversari és molt bona. Ens explica que han aconseguit donar a conèixer una mica més la vida associativa del barri i que les entitats s’han pogut fer visibles en l’espai del Casal Cívic. Però també volen que la valoració sigui de tots i totes els que han participat en aquest 30 aniversari. I es mostra satisfet, ens posa com exemple que les comissions del PEB Mina s’ha reunit conjuntament en el marc de l'aniversari del Casal Cívic, cosa que ell considera molt positiva per continuar avançant en el treball conjunt i comunitari.

Tanmateix, ens diu que sent realista, continua existint La Mina Nova i La Mina Vella, i que la Rambla de La Mina que tenia com a objectiu ser un punt de trobada no ho ha estat. Per això per a ell és molt important que les entitats dels dos costats i els veïns i veïnes sàpiguen que, si volen, el Casal Cívic és un espai on poden desenvolupar la seva vida associativa, participativa i comunitària. Ens parla d’un treball “porta per porta” per les entitats per poder difondre aquest missatge i aquesta iniciativa del Casal Cívic. I de desconfiança per part d’algunes entitats i associacions. Aquesta “desconfiança” i la dispersió de les entitats ha contribuït a la falta de participació de la comunitat gitana

En aquest punt parlem de les subvencions i de les polítiques socials. El Daniel es mostra molt crític i molt clar. Li sembla que aquestes polítiques i projectes s’han gestionat, en moltes ocasions, sense tenir en compte la pròpia comunitat i des d’una perspectiva assistencialista. Ens parla de la sensació que moltes persones gitanes han tingut de ser “utilitzades” per justificar projectes i recursos. I no només pel que fa a les entitats sinó també pel que fa al sistema educatiu. Resulta molt clarificadora la manera com ell ens ho explica i ens transmet aquesta indignació de com s’etiqueta a priori a la comunitat gitana; a les escoles i des dels Projectes. Ens posa com exemple que tots els estudiants que han arribat a la Universitat i són del barri no han estudiat a escoles ni a instituts del territori ja que aquests tenen, històricament, un sostre de vidre que impedeix que els alumnes puguin sortir preparats. Afortunadament, ell creu que això està canviant darrerament i ens parla d’una evolució molt ràpida i en pocs anys del col·lectiu romaní.

Parlant d’etiquetes, arribem al terme “normalització” i a les famoses polítiques socials i educatives. El Daniel ens torna a fer menció de com ell mateix discuteix amb la seva pròpia comunitat, el que ell anomena “assimilació cultural”. Ens diu obertament que sent pena i indignació de com el poble gitano s’ha vist en l’obligació d’assimilar com a aspectes culturals propis, qüestions “circumstancials”. I de com alguns dels trets definitoris de l’ètnia gitana han estat imposats des de fora. Utilitza d'exemple la venda ambulant; ens explica que aquesta activitat econòmica tradicionalment atribuïda a la comunitat gitana ha estat un recurs o una sortida que el seu poble ha hagut d’assumir per la impossibilitat d’accedir a altres àmbits laborals pel sol fet de ser gitanos. I ens posa exemples vius de la seva pròpia família que ens resulten absolutament clarificadors i ens permeten posar-nos de manera immediata en la situació que ell descriu. Per a ell, el fet d’haver treballat en una fruiteria és una evidència d’inclusió i de normalització.

La lluita està justament en obrir poc a poc més espais on els gitanos i gitanes puguin escollir poder treballar o estudiar. L’èxit s’assolirà quan el col·lectiu en general pugui escollir el seu camí de vida a nivell laboral, formatiu, polític i en tots els àmbits. Amb llibertat i per vocació. De fet, quan s’aconsegueixi que l’opció de vida no tingui res a veure amb sentir-se o no gitano. El Daniel parla de deixar de banda el suposat “tracte de favor” a la comunitat gitana per aconseguir una veritable igualtat d’oportunitat.

Utilitza un terme que també ens resulta molt interessant: l’autoexclusió. Ens diu que sovint els gitanos i gitanes es veuen gairebé obligats a autoexcluir-se socialment per accedir a aquestes ajudes i serveis que suposadament estan destinades a col·lectius en risc d'exclusió social, per poder satisfer necessitats primàries d’una manera inmediata. I el Daniel es mostra totalment en desacord amb aquesta gestió que fa que el el poble gitano accepti aquesta autoexclusió i que encadena a una altra generació a la autoexclusió i a l’etiquetament.

Per això es planteja aquesta nova visió del Casal Civic com a espai de trobada amb un objectiu clarament preventiu i de motor de canvi des de la infantesa i la joventut. També des de la comunitat en general i de tots els veïns i veïnes, per fomentar una participació real, per contribuir a abandonar aquesta “assimilació cultural” negativa. Donar a conèixer noves possibilitats i fer veure als veïns i veïnes del barri que, es important escollir desde la llibertat sense deixar de banda les teves arrels siguin les que siguin.

I l’Aniversari ha estat una bona manera també de recordar i de donar valor a l’evolució que en poc anys han assolit els gitanos i gitanes.

Perquè sovint, ens diu, és des de la mateixa Administració que es posen en evidència les mancances (i es fan Plans i Projectes per solventar-les “teòricament”) però no es dóna valor als reptes aconseguits i als canvis en positiu assolits. Els gitanos i gitanes tenen la responsabilitat, segons el Daniel, de participar si es fan Plans “exclusius” per al poble gitano, i col·laborar perquè aquests es compleixin veritablement i per suposat, d’aprofitar-los. Només així podran canviar la visió de que el poble gitano no evolucioni perquè no se’ls ajuda i no perquè no volen.

I altres temes tradicionalment atribuïts a la comunitat gitana al barri com l’incivisme, les dificultats de convivència, els conflictes?… En Daniel ens dóna una explicació clarificadora i molt òbvia; no deixa lloc a dubtes: sobreocupació d'habitatges, barraquisme vertical, acumulació de persones en poc espai, costums, manca de serveis i d’espais dignes… i resulta més fàcil culpabilitzar que trobar solucions, sembla ser. El dit acusador apunta normalment a la comunitat gitana… El Daniel parla clar i es referma en la idea de la prevenció i l’educació. I ens transmet aquesta empenta i missió que ha assumit com a responsable del Casal Cívic. I no ens sorprendrà si ho aconsegueix, perquè en aquesta conversa hem sentit clarament que hi creu. I creure és crear. Com en el seu dia va creure que podia ser criminòleg, i com va arribar a ser encarregat d’una fruiteria o fins i tot el responsable del Casal Cívic La Mina.

Ens acomiadem, profundament agraïts, d’un home i d’un recurs que apunten alt, que tenen la pretensió de treballar per i en el barri, amb i des de la comunitat.