Perquè els mapes només tenen una petita llegenda a un costat i necessitem més fites que ens serveixin de guia, hem decidit fer un relat de les entitats i serveis del barri que ens acompanyen en la nostra travessia. La Marta ens realitza aquest Mapa Sensible sobre La Mina Camina on poder trobar els punts cardinals.
Fa un temps vaig tenir la sort de poder compartir experiències amb alguns dels components de l’equip de La Mina Camina. M’hi vaig trobar amb la Maria, el Paco, la Luisa, i l’Eduard, que és l’actual president del Projecte La Mina Camina. Tots ells hi viuen, en aquest barri, i el més important, tots ells s’estimen La Mina. També és va sumar a la entrevista la Dionisia i la Trini que, tot i ser del barri del Besòs, sempre es mostren predisposades a participar-hi, en les caminades.
Ja fa 13 anys que aquesta iniciativa està en marxa. La primera es va fer l’onze de juny del 2006, hi van assistir al voltant de 100 persones. Molts dels participant d’aquella primera caminada eren veïns i veïnes del barri de La Mina, però d’altres venien de diverses parts de Barcelona, del barri del Besòs, de Montcada, de Mataró, i aquests eren de famílies que feia anys hi van viure, al barri. De tots aquests anys de caminades ens en parla un altre participant: per a ell, La Mina Camina “és la sencilla razón de tener una actividad que he podido seguir durante bastante tiempo”. Seguidament ens recorda que “no hay otra actividad que haya tenido tanto recorrido en el barrio”.
Com sol passar amb aquest tipus d’iniciatives, sempre hi ha algú que genera la idea original, perquè hi posa totes les ganes i esforç, perquè hi creu. En aquest cas, sembla que els pares de la proposta no tan sols creien en la idea inicial que va donar vida al projecte; la de fer unes caminades que tenien com a objectiu principal treballar la salut mental dels participants de La Mina Camina, sinó que també creien sabien que la comunitat rebria aquesta iniciativa amb il·lusió, perquè coneixen el barri de primera mà. És així com l’Albert i el Pedro, que eren professionals del CAP del barri, busquen la implicació en l’Associació de Veïns i Veïnes del barri de La Mina i la Plataforma.
Una vegada feta la primera caminada, es va adonar que no va ser una activitat puntual més, ja que a partir de l’èxit que van tenir i els beneficis que va obtenir la comunitat, les tres entitats abans esmentades s’hi van implicar, aconseguint que hagi continuat en actiu fins l’actualitat. Els barris populars, tot i que sembli que estan cohesionats, quan estan tan desatesos per l’administració, perden el teixit social. Les caminades eren una declaració de principis del barri: caminarem per salut, però també pel nostre barri.
Segons em van fer saber, el projecte té com a objectiu treballar la salut mental de les persones del barri de La Mina, és per aquest motiu que van optar per realitzar activitats socioesportives. Vaig tenir la impressió que alguns participants, ja sigui per la seva edat o condicions personals, poden tenir un sentiment de solitud. A més a més, una de les participants em va comentar que gràcies a aquesta activitat va treure les energies necessàries per poder superar el dol per la mort de la seva parella. I és que, a mesura que els vas escoltant, t’adones que el fet de relacionar-se ens sana, la gent ens sana, i les caminades són una bona medicina.
I com va ser, que les caminades van tenir tanta participació des del començament? Albert Ramos i Pedro Lorente, des del CAP, hi derivaven les persones que consideraven que els hi aniria bé que sortissin al carrer i participessin en activitats amb altres persones; el CAP va esdevenir un agent socioeducatiu que defensava que les caminades no eren tan sols una oportunitat per fer salut i relacionar-se, sinó que també ajudaven a crear un sentiment de pertinença al barri, que ja fa massa anys que està estigmatitzat per diverses qüestions. A través de les caminades comencen a ser vistos, també fora del barri, i a donar la imatge que el barri de la Mina mereix, que és la d’un barri autoorganitzat i lluitador.
Aquest activisme ha aconseguit fer-se ressò en un àmbit com el literari. Tot i que molts dels participants de La Mina Camina potser no ho saben, les seves caminades han estat explicades al llibre “Paseos con mi madre” de l’autor Javier Pérez Andújar.
Com hem apuntat abans, els passos fets són per guanyar la salut del barri, i el fet que els vegin caminant per Barcelona i rodalies amb la seva samarreta de La Mina Camina, és positiu, perquè així trenquen amb l’estigma que té el barri, associat a problemes de drogodependències, conductes incíviques… Les caminades són una altra cara del barri, una que en té molt de potencial, que fa força per canviar les dinàmiques que s’han produït al barri per tal d’incrementar el sentiment de pertinença a la comunitat, el civisme i la cohesió veïnal.
Em comenten que encara hi ha persones que són preses de l’imaginari col·lectiu que ha associat el barri a una imatge negativa, tot i això, amb iniciatives com aquesta s’està aconseguint revertir aquesta imatge, i cada cop més persones que es veuen atretes per la proposta acaben sumant-s’hi.
A mesura que m’expliquen les seves vivències i propòsits, veig que l’eina de difusió de la proposta que més funciona a l’hora d’incentivar la participació és el boca orella. De fet, moltes de les companyes de La Mina Camina participen en el projecte perquè les seves veïnes i les seves amigues, els hi han dit “Vente a caminar conmigo, ya verás como haces deporte y además te sentirás mucho mejor”.
Tot i que les caminades hagin aconseguit un èxit apreciable, aquestes han anat evolucionant a través dels anys, sense por del canvi, perquè creuen en la seva força i utilitat. Al principi les caminades eren més llargues, però es van trobar que molta gent havia de tornar en transport públic, perquè le seves condicions físiques no donen per a més. Per tant, aquest any s’ha canviat la modalitat de les caminades: ara tenen un aire més cultural i també tenen menys quilòmetres per tal d’adaptar-se millor a tots els públics.
Inspirats per aquest nou format, aquest darrer any estan fent circuits per Barcelona, i van parant en diversos centres d’interès, en els que se’ls explica als participants detalls històrics. És una manera de fer exercici alhora que satisfan la seva curiositat, ben viva per aprendre. També una de les noves incorporacions pel que fa a les activitats és que aquest any s’ha passat de fer la caminada el quart diumenge de cada mes a fer dues activitats de caire totalment cultural. Exemples de sortides que van fer en aquest nou format han estat el Museu de la Immigració de Catalunya i el Parlament de Catalunya.
La Maria, la Luisa i la Dionisia, que demostren tenir un bagatge experiencial ampli sobre la vida, i especialment sobre la vida en el barri, coincideixen en el fet que gràcies a les passejades han pogut veure llocs que no sabien que existien. Molts dels i de les participants de La Mina Camina (segons les dades del 2019, que em van facilitar l’Eduard, el 67% van ser dones i el 32% van ser homes), han tingut feines que no els permetien disposar de gaire temps d’oci que no els permetia visitar llocs del voltant i que ara, a través de les caminades, estan descobrint. Per tant, amb aquestes sortides s’atén els interessos de tothom i es guanya cohesió.
Entre les dades que m’aporten, hi ha les que fan referència al perfil dels participants, que és força divers, i que justifica el canvi de format de les activitats: hi ha persones que van néixer en el 1935 i d’altres que van néixer en el 2010. M’expliquen que fins i tot han vingut persones amb diversitat funcional, i sí, admeten gossos, perquè si el que volem és acompanyar en aquest procés de crear salut comunitària, tothom hi està convidat a participar, perquè és un projecte inclusiu.
A mesura que les caminades s’han anat fent més populars han anat sumant participants d’altres localitats o barris més llunyans, com poden ser de l’Hospitalet de Llobregat o del Carmel. Tot i que són molt benvingudes, també els agradaria que s’impliqués més gent dels barris propers a Sant Adrià, ja que un dels objectius de l’organització és crer xarxa associativa i social, i és amb els barris del voltant amb els que poden establir més contacte.
Pel que fa a l’avaluació del projecte, cada any al desembre es fa una assemblea general i es procura que sigui el més participativa possible, i que surtin el màxim nombre de propostes. Les vies de participació no es redueixen tan sols a assembles presencials; és a dir, que si als participants se’ls ocorre cap iniciativa, no cal que hi siguin in situ, sinó que poden proposar-la, per exemple, pel grup de WhatsApp que es va crear per tal d’avaluar les caminades i proposar noves iniciatives.
La percepció que en tinc, després d’haver parlat amb aquestes persones tan actives, és que, a nivell personal, les caminades els hi han ajudat a superar moments delicats en la seva salut anímica. Com em comenten alguns participants, no tan sols “te sientes más relajado con la actividad”, sinó que “el contacto con la gente y esa sensación de salir, y juntarse con los demás te rejuvenece”, i és que no és només “sentarse en un banco y comerse los bocadillos”, com diuen satisfets, sinó que pel simple fet de conèixer altres persones se’ls contagia la motivació per participar, sempre acompanyades, en altres activitats que de caire esportiu i cultural que es fan al mateix barri. També hi ha casos en què vénen a caminar perquè potser estan patint un procés de dol i l’activitat que se’ls proposa els evadeix de pensar-hi en el pèrdua que han patit.
Tot i que moltes persones han deixat La Mina Camina, perquè per la seva avançada edat el ritme que poden seguir ja no és el mateix que quan eren una mica més joves, encara que les caminades s’hagin adaptat a tots els perfils de participants. Per altra banda, moltes d’altres es fidelitzen i caminen habitualment, creant un ambient de germanor que atreu, any rere any, noves incorporacions, que segurament continuaran representant amb orgull i il·lusió un barri que vol fer salut, i ser salut.