Perquè els mapes només tenen una petita llegenda a un costat i necessitem més fites que ens serveixin de guia, hem decidit fer un relat de les entitats i serveis del barri que ens acompanyen en la nostra travessia. Miriam ens realitza aquest mapa sensible sobre el Museu Virtual del Poble Gitano on poder trobar els punts cardinals.

«Mai vam ser "falsos peregrins"»

«Que els gitanos puguin explicar qui són els gitanos». Aquesta és, segons ens introdueix el Pedro Casermeiro, coordinador de la pàgina web que serveix per a dinamitzar aquesta iniciativa del Pla Integral del Poble Gitano, que es coneix com a Museu Virtual del Poble Gitano. I tot i semblar molt simple, ell ens fa veure, al llarg de la nostra trobada, que no ho és tant.

Ens trobem amb ell al Centre Cívic del Bon Pastor. D’entrada ens explica que ell pertany a l'entitat «Romane Sikilovne», formada per estudiants gitanos, que té la seu al barri de Bon Pastor. L'encàrrec de dinamitzar la pàgina web del Museu Virtual del Poble Gitano els hi arriba, com hem avançat, des del Pla Integral del Poble Gitano entenent que ells, en tant que estudiants, joves i amb formació, podrien encarregar-se de dur a terme un Projecte de tipus Virtual com és el Museu.

Així doncs, un cop contextualitzat d'on ve la iniciativa, comencem analitzant una mica això de «que els gitanos puguin explicar qui són els gitanos».

Per al Pedro aquesta afirmació, que pot semblar una obvietat, genera moltes reticències des de la mateixa administració. Ens explica que ja des de l'anàlisi històrica de com van arribar els gitanos a la Península Ibèrica i de com es van quedar després, es dóna un esbiaix que genera una imatge negativa de l’ètnia gitana. I que aquesta imatge generada fa segles, és difícil de canviar.

Ens resulta molt interessant escoltar la seva explicació de com els historiadors, antropòlegs i sociòlegs en general, expliquen que els gitanos van arribar a la Península «fent-se passar per peregrins» i que va ser quan van «voler quedar-se» que es van començar a dictar les lleis per expulsar-los (en temps dels Reis Catòlics). Per a ell, aquesta explicació té una eminent connotació negativa que estigmatitza l’ètnia i que ofereix la imatge de persones que enganyen o que tenen intencions ocultes. Imatge, aquesta, que sovint forma part del prejudici o de l’imaginari col·lectiu en contra dels gitanos. Així doncs, per a ell, aquesta estigmatització neix ja amb aquesta primera explicació històrica. Ell parla d’una necessitat «d’acusar des del minut 0 la historia dels gitanos» i, òbviament, s’alimenta al llarg dels segles. «Fins i tot, els propis historiadors gitanos -ens diu, amb un to clarament indignat- han arribat a admetre-la per vàlida…».

D’aquí, la importància que siguin els propis gitanos els qui puguin explicar la seva història, el seu passat. També, com no, el seu present i futur. I això és, ni més ni menys, el Museu Virtual.

Un cop contextualitzat què és aquesta iniciativa del «Museu Virtual del Poble Gitano», abordem amb el Pedro (que és un dels primers llicenciats en psicologia d’ètnia gitana i, com hem dit, coordinador de la iniciativa i de l'entitat Romane Skilovne) alguns dels temes que es tracten a la pàgina web i que són d’actualitat i d’interés pel que fa a la comunitat gitana.

Per la relació que manté el tema amb la construcció d’aquest «mapa sensible», comencem parlant de participació comunitària. Ens comenta que el primer que cal és, justament, definir què és la participació. Per a ell, els gitanos són una cultura molt comunitària i participativa, una altra cosa és quan afegim l’apel·latiu de participació «social» i/o en la societat majoritària.

El Pedro ens reconeix i ens explica que hi ha un dèficit d’inclusió en la participació de la comunitat gitana en els barris, però també n’hi ha en la vida política, econòmica, cultural i educativa de la societat majoritària. Segons ell, existeix un repte pel que fa a la participació de la comunitat gitana fora del que no és la pròpia comunitat.

Tanmateix, segons ens diu, l’explicació és força lògica: hi ha una reticència a l’hora «d’obrir-se» a un món que des del començament els va catalogar com a «falsos peregrins», que els va estigmatitzar des dels primers temps de la seva arribada al territori. I aquest dèficit constitueix un repte que iniciatives com el Museu Virtual ajuden a afrontar.

Ens parla també d’un altre fre a la participació: el de la «generalització» que es produeix quan es tracta de comunitat gitana. Ens explica que ells (la Romane Skilovne), en tant que entitat estudiantil, han tractat en moltes ocasions de participar de les plataformes veïnals, de les agrupacions d’associacions i entitats al barri en el que tenen la seu (Bon Pastor), però que sovint resulta una tasca feixuga perquè sempre hi ha qui els interpel·la de qualsevol problemàtica amb el col·lectiu o població gitana. Com si pel sol fet de ser gitano es pogués respondre per tot allò que té a veure amb tot el col·lectiu. Deixen de veure’ls com a estudiants, com a ciutadans, i veuen, en molts casos, només la seva ètnia. I en la majoria de les ocasions els aborden des d’una visió generalitzadora i negativa per fer-los «responsables» de tota la comunitat.

Quan ens explica això, ens transmet el cansament, la desmotivació per part dels integrants de l’entitat. El treball a nivell comunitari que es pugui fer com a agrupació pel que fa a iniciatives i projectes per als estudiants o com a dinamitzadors del Projecte Museu Virtual Gitano, es perd en el mar d’acusacions que es generen vers la comunitat.

El Pedro ens diu que és injust que se’ls hi demani que responguin per tota una ètnia. De nou els prejudicis, de nou les generalitzacions. Moltes vegades acaben desistint, ens diu amb un to de decepció a la veu. Ell ha arribat a percebre que sovint no hi ha una predisposició a entendre’ns. Una entitat que treballa amb l’aspecte formatiu i amb estudiants és una entitat estudiantil independentment de l’ètnia a la que pertanyin els seus membres i sembla que això, si ets gitano, no és tan fàcil d”assumir per la resta de la societat. «Has de respondre per tot el que fan els gitanos. Per totes les queixes, pels problemes concrets de convivència. I això és un pes feixuc», es lamenta.

Aquest aspecte acaba generant una falta de participació de l'entitat en esdeveniments de caire associatiu al barri amb altres entitats, plataformes de veïns, etc. Malgrat tot, no es rendeixen.

Quan abordem la necessitat de la creació d’una entitat com la Rromane Sikilovne i d’un Projecte com el Museu, comença explicant-nos que actualment els oficis tradicionalment «gitanos» estan desapareixent. Per això per a ell i molts altres la formació s’ha constituït com a l’eina d’inclusió en nous àmbits professionals i al mateix temps, la clau que obre les portes d’espais de major responsabilitat en la societat en general. Ens parla d’una formació àmplia per tenir cabuda en un món complex.

Els gitanos, acostumats a treballar «en familia», s”han vist obligats, cada cop més, a sortir d’aquesta «zona de confort» de lo tradicional i conegut. Aquest fet de no treballar amb membres de la pròpia comunitat és difícil d’assumir culturalment parlant. En aquest punt, ens fa una imatge visual prou clarificadora de la situació actual; segons ell, el poble gitano es troba en aquests moments en una «travessia pel desert». S’ha generat un buit que només podrà travessar-se amb l”ajuda de la formació. I d’això, ens diu, comencen a ser conscients moltes famílies que animen els seus fills i filles a estudiar. Ens diu que tot i que encara no es pot dir que sigui «la normalitat», sobretot en alguns barris, és un percentatge molt més ampli que quan ell estudiava.
 

I parlant de la família gitana, arribem a xerrar sobre la dona gitana. En Casermeiro ens explica el paper històric de la dona com a pilar de la cultura gitana i ens comenta que el que ell ha pogut observar darrerament és que les dones han començat a reivindicar que els pilars són dos, home i dona, i que han d’anar de la mà. Aquesta nova visió permet que si bé en número pel que fa a la participació els homes són més nombrosos, qualitativament, les dones aporten una creativitat i una veu clara i contundent esperonada per la «doble discriminació» que pateixen: són dones i són gitanes.

Són aquests homes i dones gitanos que consciencien els seus fills i filles per a estudiar, i ho estan aconseguint malgrat unes polítiques tant educatives com socials que han estat més negatives que positives pel que fa al col·lectiu.

Hi ha un «compte pendent» amb els gitanos, segons ell ho ha viscut, pel que fa a les polítiques socials. Aquestes han generat només desmotivació en una comunitat que quan ell era un nen recorda que «s”aixecava de matí per buscar-se la vida» i que ara s’ha «acomodat» amb aquestes mal anomenades ajudes socials.

Pel que fa a les polítiques d’habitatge, el Pedro considera que la creació de barris que han acabat marginalizats/exclosos com ha passat amb La Mina o San Roque no ha estat una solució. Segons ell s’ha acabat generant una inversió major per revertir la situació. Ens explica que hi ha gitanos que li han arribat a manifestar que vivien millor quan estaven a les «barraques» del Camp de la Bota. I segurament l’origen de tot això estigui, com des d’un inici ens ha deixat ben clar, en què els gitanos no han tingut veu per poder dir qui són i què necessiten realment. Això ens porta de nou a l’objectiu d’aquest Projecte: donar veu. Donar-se a conèixer un mateix com a única manera de crear connexions autèntiques i participació social real.

«Que els gitanos puguin explicar qui són els gitanos».