Segon article del col·laborador Eric Rodríguez. Aquesta vegada el nostre company escriu sobre el pas de l’actor i director Mario Casas pel barri de La Mina, i sobre la divisió d’opinions que s’ha generat entorn al rodatge de la nova pel·lícula.

Mario Casas ha estat gravant la seva primera pel·lícula com a director, “Mi soledad tiene alas”, i ha escollit el barri de la Mina com a un dels principals platós del film. Per ara, se sap que l’argument de la pel·lícula narra la història d’uns joves de la perifèria que es dediquen a robar joieries per guanyar-se la vida.

La gran expectació per veure al famós actor (i ara director) i al seu germà petit, Óscar Casas, s’ha notat a tots els racons del barri. Segurament tota la comunitat, veïns, veïnes i professionals, hem comentat l’esdeveniment i hem anat tenint informació actualitzada de les localitzacions dels escenaris i, fins i tot, hi ha qui ha tingut l’oportunitat de coneixe’l i fer-se una foto.

Malgrat aquesta expectació, s’ha pogut palpar una polarització d’opinions. La cara B de la notícia és el sentiment de rebuig entre una part de la comunitat. Ja que, independentment de la simpatia pels actors, porta a reviure l’experiència dels llargmetratges de la saga “Perros Callejeros” de De La Loma. Pel·lícules que van promocionar mites que continuen estigmatitzant al barri i les persones que hi viuen. Ens sembla interessant recuperar aquell episodi del barri per refrescar la memòria col·lectiva que relata Monferrer al seu llibre “Història del barri de la Mina 1969-2000”.

Un 28 de novembre de 1976, José Antonio de La Loma, va arribar al barri per rodar la primera pel·lícula de Perros callejeros, en la qual Àngel Fernández (el Torete) representava Juan José Moreno (el Vaquilla). Per aquell film també es van contractar joves del barri que farien d’extres. Aquell film era una oda a la vida dels joves que decidien viure al límit de la legalitat per tal de sobreviure.

El segon dia de rodatge el veïnat que formava part d’associacions del barri va fer aturar el rodatge per fer-los fora, aquest gest de rebuig veïnal va fer que de La Loma mai més tornés a gravar una pel·lícula al barri. A més, l’endemà següent es va publicar un manifest titulat “No somos perros callejeros”.

La pel·lícula va estrenar-se el novembre del 1977, i el seu gran èxit va catalitzar que de La Loma rodes Perros callejeros II (1979), Los últimos golpes del Torete (1980), Yo el Vaquilla (1985) o Perras callejeras (també al 1985).

Tanmateix, aquest episodi anecdòtic va tenir un impacte transcendental en la consolidació del mite que imprimia una imatge estereotipada i discriminatòria cap al barri i que, a més, convertia a les persones residents en les excloses i les inadaptades. A banda de l’estigma del Torete i del Vaquilla, molts joves van identificar-se amb els protagonistes i van reproduir aquell estil de vida de delinqüència.

Sembla que la Mina, o determinades zones, continuen sent un plató perfecte pel gènere “quinqui”. Mario Casas no ha estat l’únic director que ha trobat en el barri un espai perfecte per reproduir aquests contextos. A banda d’algun videoclip de rap, fa poc es va estrenar la pel·lícula de Centauro (a Netflix), protagonitzada per actors de renom com Àlex Monner o Carlos Bardem. Val a dir que, en aquella ocasió i un cop finalitzat el rodatge, van donar diners per poder fer reparacions de les porteries i escales del carrer de Venus, en les quals havien gravat escenes de la pel·lícula.

És probable que estiguem davant del següent dilema: és positiu que el barri sigui un plató de cinema? Si només ho és quan es vol captar una determinada imatge que continua estereotipant un barri i un veïnat, la resposta és no. Ara bé, quan les realitats s’invisibilitzen es corre el risc que quedin cronificades en el temps. És més, la seva visibilització pot fer reaccionar a les persones responsables de la situació i a les persones que en són víctimes.

Hi ha una línia molt fina entre invisibilitzar i estigmatitzar. Si s’alimenten els vells mites d’espais i d’herois estereotipats, s’estarà contribuint a reforçar l’homogeneïtzació d’una imatge que alimenta els prejudicis cap al barri i les persones que hi viuen. Això és així perquè una manera de mantenir estàtic el món és mitificar-lo generant comunicats que les persones interioritzin. Així i tot, encara es desconeix la data de l’estrena, però esperem que la pel·lícula serveixi per accelerar els processos de dignificació de l’espai públic.