Aquest any, durant el mes d'agost, podrem gaudir dels articles que alguns dels membres del consell editorial de desdelamina.net ens han preparat per l'ocasió.

Segueix la serie de Signatura Convidada, Domènec Valls, titular del Grupo Unión. El seu article es titula "Meravelles quotidianes"

Meravelles quotidianes

Massa sovint anem per la vida tan atrafegats que perdem la capacitat d’adonar-nos d’allò que va passant al costat nostre. Potser no hem arribat a l’extrem de no tocar de peus a terra o d’estar penjats en un núvol, però molts cops hem de reconèixer que no acabem de gaudir de la riquesa de les persones amb qui convivim, de la grandesa que amaguen les petites coses que anem vivint. I ens va bé que algun esdeveniment ens faci sortir del nostre ensopiment per captar aquestes meravelloses realitats quotidianes que molts cops ens passen desapercebudes.

Tot això ho dic perquè aquest final de curs al Grupo Unión hem pogut veure alguna d’aquestes realitats que ens permeten refermar la il·lusió i l’esperança. Us les comento breument i estic segur que tots vosaltres sabreu veure darrera dels fets concrets tota la riquesa de vida que s’hi amaga. I potser, fins i tot, sabreu trobar coses molt semblants a casa vostra, entre els vostres veïns, a la vostra feina…

• Una mare del matern-infantil, en acabar el curs, ha fet arribar espontàniament a les educadores socials que han estat al seu costat aquest any una carta, feta a mà i amb una ortografia i un vocabulari propis, en què els deia: Hola, estoy contenta porque me habéis enseñado mucho, me habeis aprendido a ser más curiosa, más buena, a ser mas responsable de mis hijos… Espero que me perdones x todo lo k he exo y me ha gustado que me regañéis cuando lo he merecido. Con mis hijo habeis echo muncho,,, Me habeis tratado mejor k mi madre y me habés cuidado mi hembarazo, cosa k mi madre no a kerido hacer… Gracias por haguantarme y os he cojido muncho cariño…K te acuerdes de nosotros y bengas a bernos cuando puedas.

Ja ho veieu: per a ella aquest any al matern-infantil ha estat una possibilitat esplèndida de sentir-se més ella mateixa, de experimentar el goig de ser mare de dues criatures precioses, de trobar motius i força per a tirar endavant, malgrat les dificultats que li porti la vida. I ho expressa amb el seu llenguatge senzill, però ple d'agraïment i de tendresa.

• En el mateix projecte, una de les educadores es jubila. Els que hem estat amb ella sabem de les hores dedicades amb intensitat a la seva feina, de com ha sabut estar en el seu lloc d’educadora amb la proximitat que crea caliu, però amb l’exigència que ajuda a créixer. Ha estat capaç d’estimar les noies i els seus fills de manera que elles i ells ho percebien.

Ara que arriba al final de la seva llarga vida laboral com a educadora social, un pensa en la quantitat i quantitat de persones que han rebut d’ella tantes coses: una acollida incondicional a què no estaven acostumades, ganes de seguir endavant, esperança renovada, reconeixement de capacitats que tenien amagades, il·lusió per la vida, l'escalf en una vida marcada per la solitud i l'abandó. I, és clar, que això ha estat una constant quotidiana, feta de petits detalls, de relacions properes plenes de calor humà, de comprensió de les situacions que cada persona viu en aquest moment concret, del somrís d'una acollida. Ara, en el moment de comiat perquè ha arribat al final de la seva carrera professional, se’ns fa present amb una claredat més diàfana.

• I en un altre projecte, la UEC, un parell de nois, adolescents que no són massa amics de fer públics els seus sentiments, quan ja han acabat la ESO i s’han graduat, han fet arribar a tots els seus educadors uns regals: un d’ells, uns objectes útils en una caixa especialment preparada per a cadascú; l’altre, un dvd en què ha gravat cançons que expressen sentiments d’estimació i agraïment, la majoria en català, que no és la seva llengua habitual, però que sap que és la llengua dels seus educadors.

De nou el treball de cada dia de nois i educadors i, sobretot, el fet d'adonar-se que se’ls valora, se’ls acompanya, se’ls estimula ha fet que creguin més en les seves possibilitats personals, que trobin maneres més positives de relacionar-se amb els altres, que s'obrin portes que semblaven tancades per a ells, que apareguin perspectives de futur en la seva vida. I pels educadors aquests petits-grans gestos ens recorden que val la pena seguir invertint en confiança, creativitat i, sobretot, estimació perquè les bones llavors que cadascú té plantades en el seu interior puguin brotar, créixer i donar bons fruits.

• Finalment tinc ben present un fet que va succeir a l'hora de contractar un nou educador: quan li oferíem la plaça ens va sorprendre dient-nos que preferia que li donéssim a un familiar seu perquè sabia que ho necessitava més que ell i que li costaria més de trobar feina.

La veritat és que ens vam quedar molt sorpresos: no és fàcil un gest com aquest ni quan es tracta d'un amic o d'un parent i menys en les actuals circumstàncies laborals. Penso que davant de tantes actituds passotes o insolidàries, un fet com aquest ens fa adonar que en l'interior de moltes persones hi ha un cor capaç d'empatitzar, de compartir, de ser solidari

Sóc conscient que podria haver escrit moltes altres coses en la línia de les que han estat plasmades en aquestes línies, perquè cada dia vora nostre es produeixen petits miracles que ens passen desapercebuts. I estic convençut que cadascú de vosaltres, els lectors, podreu trobar exemples semblants en la vostra vida i en la d’aquells amb qui conviviu. Només cal que tinguem la mirada clara per captar totes les realitats positives que ens envolten i un cor prou serè per anar-ne gaudint. Si ho aconseguim, la nostra vida serà més joiosa i esperançada, i potser fins i tot ens sentirem motivats a deixar que l'exemple d'aquestes persones properes ens convidin a estar més atents als que ens envolten i a ser homes i dones més solidaris.

Domènec Valls