El matí del dia 20 de febrer, el nostre professor Joan Bidart venia en cotxe cap a l’Institut. Tot conduint, sentia un programa de ràdio, el Freakandó matiner, a RAC 105. A quarts de deu, més o menys, un dels locutors del programa va fer broma sobre el veterà grup musical Camela, fent referència que el seu teclista havia abandonat el grup. Va ser l’excusa per encadenar tot un seguit de tòpics i prejudicis sobre la gent que escolta aquesta música, la majoria de molt mal gust.
Un d’aquests comentaris va ser el que, de manera retallada però sense perdre la literalitat, us transcric:
"Darrera de cada grup de tecno-rumba, per molt gitano que ens sembli, hi ha amor per la música (•••), que fa ballar els joves, normalment els joves de la Mina (•••). Si li doneu una oportunitat a Camela, segur que apreneu coses noves (•••). Segurament fareu aparèixer una parella de Mossos d'Esquadra que us registraran el maletero del cotxe per si porteu dos fardos de coca."
Ara, preneu-vos dos minuts per a assignar-li al comentari l'adjectiu més adient. Jo no ho faré. Però si vull dir que malament rai, si els conductors del programa de ràdio confien que amb comentaris així faran pujar la seva audiència, perquè voldria dir que una gran quantitat de gent basa el seu dia a dia en uns valors equivocats.
Personalment, el que més em volta pel cap en sentir repetida aquesta falca, és constatar la distància mínima que separa els locutors del barri de la Mina, potser, amb prou feines, uns quilòmetres. I és que, sense documentar-se, és fàcil criticar allò desconegut, llunyà. Com parlar del canibalisme dels aborígens australians o de l'últim reducte dels indis apatxes, per posar dos exemples. Però la Mina és al costat de casa, massa prop com perquè algú es pugui permetre aquestes llicències.
Com a ciutadà que treballa al barri des de fa 16 anys, convido els conductors del programa a fer-hi una visita, el dia que vulguin. Els presentaré amics i amigues gitanos/es (fidels, constants, amb inquietuds), anirem a la biblioteca del barri, al Casal Cívic veurem l’estrena del documental Vurma, conversarem amb les mares de Creixem junts, farem petar la xerrada al local de l'Ahmed, anirem a comprar al Mercat del Besòs, farem un cafè amb les Adrianes. Sense rancúnia.
Tant de bo, al cap d'unes hores, tornin al metro penedits de mantejar un barri treballador i amb il•lusió, malauradament estigmatitzat per culpa d'una minoria que viu en la il•legalitat i d'uns mitjans de comunicació que abusen de la Mina com a comunitat informativament sucosa. Aquests tòpics i prejudicis, repetits de manera periòdica, el barri no se'ls mereix.
Nota: Aquest article va ser publicat a El Periódico de Catalunya el passat dia 4 de març