Un dels casos més controvertits d’urbanisme i vulnerabilitat social a Catalunya és al barri de La Mina. Aquesta petita zona amb imponents blocs de pisos va ser construïda en l’última dècada del Franquisme a la localitat de Sant Adrià del Besòs.

L’origen va ser una política urbanística per concentrar en un barri totes les persones que vivien als assentaments de barraques de Barcelona. Aquelles famílies humils, vulnerables i la majoria provinents del món rural, van ser reubicades en un espai agrícola i industrial al costat de la desembocadura del riu Besòs.

Actualment, és un dels barris amb major densitat demogràfica de Catalunya i és on es concentra el 27,2% de la població del municipi al qual pertany. Un context de vulnerabilitat social estigmatitzada, alimentada per mites entorn de la delinqüència, la droga i l’analfabetisme.

L’any 2000, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona, van acordar generar una administració específica per gestionar la realitat del barri: el Consorci de la Mina.

L’abandó de Venus

Una de les primeres tasques del Consorci es va iniciar l’any 2002. L’organisme va pactar diferents mesures per resoldre el problema de la massificació al pla de transformació; entre aquestes estava l’ensorrament del bloc de Venus. Aquest edifici era el que estava més deteriorat: havia d’enderrocar-se i transformar-se en un espai obert per esponjar la densitat demogràfica.

Durant els primers anys algunes persones van poder pagar el reallotjament, però va haver-hi altres que van quedar atrapades allà, car no podien optar a hipoteques o crèdits. L’administració va aprofitar els pisos vuits per fer-hi viure a persones vulnerables del territori i la vulnerabilitat va augmentar quan aquests pisos vuits van ser ocupats.

Vint anys després d’aquell acord, l’edifici continua en peus i la situació s’ha tornat més crítica, ja que en ser una acció suposadament imminent del pla de transformació, ni l’administració, ni el veïnat, ha fet cap inversió per rehabilitar la malmesa estructura. Així doncs, els desperfectes a façanes, les canonades trencades i els talls de llum constants són una conseqüència directa d’haver desatès el manteniment durant cinquanta anys.

Es comença a veure Ítaca

Després de diverses pugnes entre les persones afectades i les institucions, les quals van arribar a dir l’any 2014 que l’edifici no s’enderrocaria, i pel suport d’entitats veïnals i del PES La Mina (a partir del projecte Objectiu Venus), el  juny de l’any 2020 el TSJC va sentenciar l’execució de l’enderroc.

Dos anys després de la resolució judicial, la Paqui Jiménez, portaveu de Venus, confirma que el Consorci assegura que a l’abril s’anunciarà l’empresa que gestionarà les oficines encarregades de gestionar el reallotjament i les indemnitzacions de les persones afectades, així com l’enderroc de l’edifici. Així, sembla que es comença a veure més nítid el final del trajecte.