Una educadora que treballa al barri i que participa activament en l’acampada de Barcelona ens ha fet arribar un article sobre la seva visió sobre l’acampadaBCN i com aquesta s’articula i treballa i quines vies de futur hi  veu.

Es tracta de un article personal i d’opinió que desdelamina.net vol agrair i que s’afegeix a la serie d’articles que anem publicant sobre aquest tema durant els propers dies.

Fer un article sobre el que està passant al teu voltant, és un repte que mai se m’havia proposat. L’entomo amb ganes però també amb certes pors. El que està passant aquests dies tant a plaça Catalunya, com a totes les altres acampades que estan sorgint arreu de l’estat i del món, és molt complicat d’explicar d’una forma objectiva, i a més si tu en formes part de tot plegat.

Per aquest motiu, i perquè se m’ofereix la possibilitat de poder esplaiar-me, he redactat el que està passant, des de el qui sóc i el que visc, intentant explicar com neix tot això, com s’ha anat estructurant i donant una visió molt personal de on crec que ens porta i a on hauríem d’arribar.

Antecedents de l’acampada a la plaça Catalunya de Barcelona:

Les eleccions del passat dia 22 de maig, estaven al caure. En aquest context la majoria de partits polítics fan una intensa campanya electoral buida de continguts, populista i amb un gran afany de protagonisme. La població de peu, mentrestant, viu enmig d’una crisi incessant al país, on l’atur, els desnonaments, les retallades econòmiques en molts sectors, etc. son el pa de cada dia. Mentrestant han de veure com un circ de castes privilegiades llueix el seu gran espectacle, aquell en que els espectadors paguen, i ells, contents, conten els bitllets darrere les cortines, mentre ens projecten la pel·lícula d’un món millor. Això sí, ningú obre les cortines, no fos cas que molts sortissin esquitxats.

La població s’indigna, normal. A Madrid neix un col·lectiu de gent que sota el manifest “volem una Democràcia Real Ja” demana una revolució ètica, ja fa temps que els diners han pres el protagonisme a les persones, i ja no son un mitjà d’intercanvi, sino una finalitat en ells mateixos. Cal que reivindiquem el nostre paper com a persones, no som productes d’una societat mercantilista, on l’estat ajuda abans als bancs i els clubs esportius, enlloc de nosaltres.

El 15 de maig surten al carrer, cridats per aquest manifest, milers de persones a Madrid, Barcelona i moltes d’altres ciutats de l’estat, mostrant la seva indignació amb aquest model que no ens representa i amb el convenciment de que no som pocs, sino molts el que el volen canviar.

Després de la manifestació, uns pocs manifestants es varen quedar a dormir a la Puerta del Sol, i al dia següent, seguint aquesta iniciativa a Barcelona va passar el mateix a la Plaça Catalunya. Gràcies a les xarxes socials aquesta proposta es va estendre i als pocs dies ja eren centenars de persones les que estaven acampades a les places. A Madrid la policia va fer un desallotjament, per a prohibir l’acampada, el resultat va ser que al dia següent no eren centenars de persones, sinó milers les que varen acampar.

Durant aquella setmana, abans de les eleccions del dia 22, es va consolidar l’acampada de Plaça Catalunya, on poc a poc ha anat agafant forma malgrat les eleccions ja siguin passades i els mossos desallotgessin la plaça el passat divendres 27 de maig, amb ganes de demostrar les seves habilitats abrillantadores. Tot i així, diria que només van agafar els pals i les escombres, però a vegades les il·lusions òptiques fan passar males jugades.

Què fem a l’acampada de plaça Catalunya:

A l’Acampada no hi ha partits polítics ni associacions, cadascú es representa a sí mateix i entre tots fem créixer una llavor, que encara no sabem on ens portarà. Cadascú ha anat aportant els seus coneixements, idees, energies i demés, units per la vocació de canviar aquesta societat, en la qual no ens sentim representats. Anem més enllà d’un canvi de mans polítiques, volem un canvi de paradigma, volem ser protagonistes d’aquest canvi i fer una reflexió profunda d’on estem i cap a on volem anar. A la societat i hem de poder estar representats tots, però per això cal que la gent s’impliqui, participi i estigui disposada a ser un agent actiu, no només uns quants dies, sinó de forma constant.

Som conscients de la utopia que volem, però l’historia no s’escriu amb quatre dies, així que si en volem formar part, caldrà caminar poc a poc, perquè volem anar molt lluny.

EL funcionament de l’acampada es força senzill. Ens dividim en comissions de treball. Ara mateix hi ha moltes comissions que estan fent molta feina, de les quals no m’agradaria oblidar-me’n de cap.

Hi ha la Comissió d’Infraestructures, que es dedica a aconseguir material per al funcionament de l’acampada.

També hi ha la Comissió de Difusió que s’encarrega de fer arribar el nostre missatge a tothom, de fer tríptics diaris amb totes les activitats que es fan a la plaça, a traduir en gairebé 60 idiomes tot el material que s’està generant aquests dies, i moltes d’altres coses.

La Comissió de Salut vetlla per el benestar de tota la gent que hi ha acampada, a la vegada que debat i construeix sobre el model de salut del nostre país i recull firmes en contra de les retallades sanitàries.

La Comissió Jurídica es dedica a l’assessorament jurídic de persones en atur, d’immigrants amb problemes de papers, a persones i entitats que estant patint desnonaments, etc.

La Comissió d’Acció es dedica a convocar accions concretes per fer visible tot allò que s’està fent des de la plaça, i a recolzar moltes d’altres accions que es fan a la ciutat.

La Comissió de Feministes Indignades treballen al voltant de la discriminació de gènere, creant debats, xerrades i espais per valorar i fer visible el paper que juga la dona, dins d’una societat encara molt patriarcal i plena de tabús.

La Comissió Internacional es dedica a fer connexió i xarxa amb totes les acampades que hi ha arreu del món i a mantenir una comunicació fluida i constant, per tal de poder fer força.

La Comissió d’Immigració també es dedica a reivindicar i debatre sobre la llei d’immigració, i a crear comunitat per poder fer força i fer visibles quins son els problemes en els que es troben diàriament.

La Comissió de Continguts es passen hores i hores treballant per redactar un escrit col·lectiu on tothom s’hi senti representat, per tal de construir la societat que volem.

La Comissió de Cuina, treballa de sol a sol per alimentar i cuidar a totes les persones acampades. El menjar son tot donacions i hi ha moltíssima gent a cuina que dedica moltes hores perquè tot rutlli.

Hi ha també una Comissió de Teràpies Alternatives, en la que es proposen i debaten formes alternatives de cuidar la ment i el cos, més enllà de la medicina convencional i fa crítica la gran indústria farmacèutica que hi ha al darrere.

Des de fa un parell de dies s’ha obert la Comissió de Gent Gran, que aporten experiència i solidesa a l’acampada, i debaten també sobre tots els problemes que s’estan trobant a dia d’avui amb les retallades i les congelacions de les pensions.

Totes les comissions obren i proposen activitats, obertes a tots els públics.

L’última comissió de la que us volia parlar, es de la qual he estat participant, aquesta és la Comissió d’Educació. En aquesta, com en moltes d’altres treballem per subcomissions, que posen en comú al final del dia la feina feta a l’assemblea d’educació. En aquesta comissió, com a totes les altres s’hi troba gent de totes les edats i de totes les ideologies. Es complicat parlar a nivell general que es demana des de aquesta.

Hi ha quatre subcomissions de treball:

• La primera és la de Què tenim?: en aquesta es parla sobre quina és la realitat al nostre país sobre el model educatiu, tant a nivell d’educació formal com a nivell d’educació informal. Aquí no només s’encara el treball amb el que fa a infants i joves, sinó que avarca estudiants universitaris, mares, pares, adults i gent gran. En aquest espai queden representades moltes postures, amb un punt en comú i es que l’educació formal ha de ser laica, gratuïta i de qualitat. Tot i així hi ha gent que aposta per l’escola lliure, passant per famílies que aposten per l’educació a casa, etc.

• La segona comissió és la de Què volem?: Aquí el debat és llarg i complicat, construir l’educació del futur no és fàcil. Tot i així és un espai, que des del meu punt de vista, més que pretendre arribar al consens, ha de ser un espai de trobada entre moltes opcions i models, on la gent conegui altres maneres de fer i on es puguin enfortir propostes alternatives que ja estan funcionant, amb la gent que en tingui ganes.

• La tercera comissió és la de Fem Xarxa: en aquesta es tracta de fer xarxa com a comunitat educativa, i de planificar i construir estructures sòlides que permetin la comunicació fluida entre tots els agents implicats.

• La quarta i última comissió és la d’Activitats i Tallers: és una comissió que fa feina molt pràctica organitzant i coordinant activitats, tallers, xerrades i debats a la plaça. A més de fer propostes concretes per fer arribar a les escoles, entitats que treballen en l’àmbit educatiu i demés, totes les propostes que surten de la comissió.

El meu interès per entrar a la comissió d’educació, no venia donat per l’educació formal, sinó per l’interès en el camp de lo no formal, i la necessitat de concebre l’educació com un eix transversal en les nostres vides, des de que naixem fins a que morim. Per a mi és important fer un debat sobre què vol dir educar i sota quina veritat absoluta ho fem. Crec que cal anar més enllà d’educar en continguts i veure a les persones en totes les seves dimensions educant en valors, en esperit crític, en la vesant emocional, etc. des d’una practica vivencial i sobretot respectant el procés d’aprenentatge de cadascú, al llarg de la seva vida i entenent nosaltres som protagonistes de les nostres vides i responsables de les nostres accions.

Com a punt final al funcionament de l’Acampada a plaça Catalunya, només dir que cada dia es fa una casserolada popular al mig de la plaça a la tarda i que s’està estenent a tota la ciutat i que al vespre, es fa l’Assemblea General, on les comissions exposen el treballat i si cal que es voti alguna proposta concreta, també es parlen i debaten temes referents al funcionament de l’acampada i finalment s’obren torns de paraula oberts.

En què ha de derivar l’Acampada:

Aquest és un tema que s’ha convertit en l’eix central de les assemblees dels últims dies, força igualat amb la dimissió de Felip Puig, de com i quan acaba l’acampada. Hi ha opinions per a tots els gustos, des dels que creuen que cal quedar-se fins que ens escoltin, fins els que ja no l’hi veuen el sentit a tot plegat, i veuen la força en els barris, en el dia a dia de la gent del territori.

Jo opino que l’acampada ha estat un fet molt mediàtic previ a les eleccions i això ens ha donat molta força, ha tingut sentit com a espai de trobada de moltíssima gent amb inquietuds i amb ganes de fer coses per canviar el món on viu. Penso que l’acampada de plaça Catalunya ha estat l’inici i l’empenta, però cal que siguem capaços de reinventar-nos, de crear una estructura sòlida, organitzar-nos per no perdre la plataforma, si li volem dir així, de plaça Catalunya, i centrar les energies als nostres barris i poblacions. Crec que pequem de cert egocentrisme i creiem que si això desapareix, el moviment s’enfonsa, i això no és veritat.

Son moltes les entitats, cooperatives, persones, etc. Que porten anys treballant silenciosament per un canvi. La societat civil no s’ha despertat fa quatre dies, fa anys que lluita, és ara quan això ha pres més ressò mediàtic, però no vol dir que no s’estigués fent. Cal que enfortim les xarxes ja existents, cal que creem noves formes de comunicació i que no deixem de ser visibles, fent una casserolada cada dia de la setmana si cal, o anant a dormir tots a una plaça diferent cada dimecres, perquè vegin que no ens rendim, i que la lluita potser és sorda, però és constant, i si resulta que han perdut les orelles, buscarem la manera de que no se’ns treguin del cap.

Crec que ara és el moment, de demostrar la nostra constància, si volem protagonisme, cal implicació i paciència.

M’acomiado amb una cita que m’agrada molt de Bertoldt Brecht que m’ajuda a entendre moltes coses malgrat d’això de ser bo o dolent en tinc els meus dubtes, cadascú fem el que podem, i diu així:

“ Hi ha gent que lluita un dia i son bons, n’hi ha d’altres que lluiten un any y son millors. Hi ha que lluiten molts anys i son molt bons, però estan aquells que lluiten tota la vida: i aquets són els imprescindibles”

Pd: Està vist que avui, tots som imprescindibles.

Les fotos que acompanyen aquest article estan extretes de la galeria Flickr de l’AcampadaBCN.