L’arribada del nou any també ens porta una nova entrega de la Signatura Convidada ‘Em pregunto’ que, lògicament, ens recorda algunes de les cites a La Mina de cada Nadal com l’escudella de les Adrianes. Alerta, però, amb algunes de les reflexions que fa sobre el futur d’aquestes cites, o com pot ser que certs drets bàsics no estiguin garantits a la nostra societat. Moltes gràcies com sempre Pep, et desitgem molt bon 2026 carregat de vivències i experiències positives per seguir explicant i compartint.

Anem al bar d’una persona lluitadora, reivindicativa, líder d’algunes mogudes del barri. Traspassa el bar, i unes quantes persones ens hi fem presents per saludar i agrair. Converses, fotos, records… I una idea que es va repetint en la conversa que mantenen altres persones també implicades en diferents activitats del barri: no veuen relleu en la participació veïnal, troben a faltar la implicació que elles han anant mantenint. Es pregunten si és per comoditat, i quin serà el futur de les iniciatives actuals que animen la vida del barri. Em pregunto com hem arribat a valorar la comoditat personal per sobre d’altres interessos, quines “forces invisibles” ens van conduint a no implicar-nos, a no complicar-nos la vida, a anar cadascú a la seva. I qui hi surt guanyant.

Estona d’escudella de Nadal, com cada any, de la mà de Les Adrianes. Bon ambient, i currada impressionant d’aquestes dones. Em pregunto si sabem apreciar prou moments d’aquest estil, si els donem la importància que es mereixen. També em pregunto, en la línia del que comentava anteriorment, si podran mantenir l’escudella per molts anys… I espero que la resposta sigui positiva.

En pocs dies de diferència persones diferents em comenten sobre com es pot ajudar gent que busca habitatge i aliment; ja fa temps, molt de temps, que passa. Em pregunto què estem fent perquè tanta gent no pugui tenir assegurats aquests drets fonamentals.

A vegades es troben llençats al mig del carrer certs objectes, que destaquen, perquè estan molt a la vista, o perquè són com sorpreses, coses que hom no esperaria trobar-se en aquell lloc. Quan els veig em pregunto quines deuen ser les històries que hi ha darrera de cadascun d’ells. Qui haurà carregat aquella motxilla, què devia portar a dins; qui haurà portat al coll aquell mocador, o calçat aquelles sabates, o jugat amb aquella nina… Protagonistes de fragments de vida, ara ja abandonats i possiblement oblidats.

Altres vegades, amb altres objectes, l’únic que em pregunto es si no hi ha un lloc més escaient per desar-los… La resposta, òbviament, és que sí.

I amb els carrers amb esporàdics objectes diversos i plens de fulles i més fulles, caigudes a causa de la pluja persistent… acaba l’any. I ve la sempre original pregunta: ¿el proper serà millor? Tot i que al final hom tingui la sensació que ha passat ràpid, un any dona per molt, i s’hi esdevenen coses molt diverses, de bones i de no tan bones. Espero que la resposta a la pregunta sigui positiva. En qualsevol cas és el que desitjo: bon any nou a tothom!

Pep Alamán