Les mirades externes al barri són importants, potser molt més de què ens podem pensar, i sobretot quan aquestes mirades acaben plasmades en articles i reportatges periodístics que parlen de La Mina contribuint a la creació del seu relat. És en aquest sentit que hem volgut parlar amb dues persones periodistes que, des de mitjans molt diferents, han trepitjat el territori i molts d’altres de característiques similars.
Informar dels successos, sí, però sense oblidar les històries humanes: la mirada de l’Àngela
L’Àngela Vázquez és veïna de Sant Adrià de Besòs i des de fa uns quants anys treballa com a redactora de ‘Metropoli Abierta’, el diari digital centrat en l’àrea metropolitana de Barcelona de ‘El Español’. Com a coneixedora del territori en l’àmbit personal i professional, valora les històries humanes que contraposa amb les notícies de successos que sovint fan tant de mal a la reputació del barri: “Potser parlarem dels tirotejos, però després també publicarem una història xula d’algú que hi viu”.
També ens comparteix la seva visió dels canvis urbanístics, dissenyats de tal manera que sembla que ho facin per amagar el barri, i el xoc es nota” entre les zones més antigues i les noves construccions. “Tothom ho diu, des de l’arquitecte del nou bloc per reallotjar famílies de Venus fins a l’alcaldessa, que aquesta zona serà l’hòstia”. La qüestió, per ella és saber com hi arribarem i les possibles resistències al canvi que es puguin generar.
Ens reconeix la responsabilitat dels mitjans de comunicació de difondre allò que és positiu d’un territori, però, a la vegada, també admet que les persones que consulten el seu diari acostumen a visitar més les notícies de successos. És possible canviar els hàbits i interessos de les lectores i internautes? Malgrat remarcar la llibertat per parlar de tota mena de temes, veu clar que els fets morbosos difícilment desapareixeran de les xarxes i en caldrà continuar parlant.
Això sí, destaca en positiu “la unió i el sentiment de pertinència” de la gent de La Mina i la “vida de barri”, així com tots els projectes educatius i formatius de les diferents entitats i serveis presents al barri. Per altra banda reclama una millora de l’espai públic, en especial per l’augment dels espais verds, i equipaments suficientment dimensionats per la població.
Amenaces sobre les perifèries i com afrontar-les: la mirada d’en David
Encara una mica més externa és la mirada de David Fernàndez, periodista de La Directa i exdiputat del Parlament de Catalunya, que ha col·laborat en diferents ocasions amb iniciatives del barri relacionades, per exemple, amb la problemàtica del bloc de Venus. Ell mira sobretot cap a les situacions de desigualtat que es donen a La Mina, que provenen de situacions estructurals que persisteixen des de fa dècades.
Per ell, l’exclusió social no només és quelcom relacionat amb la complicada situació econòmica de molts dels habitants dels barris de les perifèries, hi ha un relat que ve del poder i dels ‘centres’ que afecta a les possibilitats de progrés d’aquests territoris. La Mina no se’n salva; envoltada per la ronda, els macrofestivals del Fòrum, i més recentment els hotels de luxe. Són “les fronteres de la desigualtat”, que exclouen també en l’àmbit polític, social, i en termes d’accés a tractaments adequats per fer front a les problemàtiques de salut mental.
Però també deixa clar que “continua sent possible un altre barri” al que s’intenta imposar. Destaca de La Mina i els barris com el nostre, les xarxes comunitàries que apareixen per donar-se suport en moments de dificultat. De fet, proposa l’enfortiment d’aquestes xarxes com a possible mesura per evitar que “la situació es podreixi” i poder tenir influència política sobre el futur del barri: “parlar dels problemes és el primer pas per a poder-hi fer alguna cosa”.
Així que en David apel·la al potencial de La Mina, per caràcter i idiosincràsia, per fer passos cap a la “l’autogestió per resistir” a les futures amenaces. Siguin aquestes les situacions de desigualtat, les pressions urbanístiques de la força del mercat i els diners que l’envolten i l’anhelen, o les mancances d’una administració que fa tard (molt tard) per posar els mitjans i condicions perquè no es degradi i s’hagi de ‘refer’ sense comptar amb les veïnes. Ens pregunta (i ens preguntem), “quina Mina volen les veïnes?”.
