Cada estiu, just quan l’equip redactor del desdelamina.net marxem de vacances, aprofitem per publicar articles més reposats que cerquen reflexionar sobre el barri de La Mina i les temàtiques de fons que no sempre coincideixen amb les de les notícies de més actualitat. Així l’any passat ens preguntàvem com de preparat estava el barri davant la Crisi Climàtica, fa un parell vam voler conèixer la pràctica esportiva al territori, i en fa tres vam sortir a observar els canvis del litoral de Sant Adrià.

Enguany, però, davant de tots els canvis que ens diuen que venen per part de les administracions, els avenços en el procés d’expropiació del bloc Venus, les aparicions de noves instal·lacions pensades per al turisme del litoral, o els esforços per millorar l’acció comunitària de La Mina; hem volgut obrir el camp de visió per recollir diferents mirades al barri.

Són mirades molt diverses, de dins i fora del barri, que creiem que poden aportar punts de vista complementaris sobre un territori en què encara hi ha molt per fer tot i els seus més de 50 anys d’història.

Una dignitat que lluita des del dia a dia: la mirada de l’Antonia

L’Antonia Hinojosa, membre activa de l’Associació de Veïns, parla des del pes acumulat dels anys i des d’una implicació profunda amb la realitat del barri. Fa una diagnosi clara: s’han fet coses, però molt poques, i la majoria sense coherència. “Hem vist canvis, sí, però molt petits. Ens sentim una mica deixats de la mà…”, diu, amb una barreja de cansament i determinació. Per a ella, la problemàtica de l’habitatge és el símptoma més evident d’un abandonament institucional sostingut. Reclama amb contundència la construcció de nous blocs, la rehabilitació dels existents i un pla d’actuació coordinat que no es limiti a pedaços. “Si no heu fet cap bloc nou, com traureu la gent d’on viu malament?”, es pregunta.

També denuncia el malbaratament de recursos públics. Fa referència a l’antic CAP del barri, que s’havia de reformar i reaprofitar, però que finalment s’ha deixat perdre. “Ara el volen fer tot nou, quan abans només calia reformar. I això costa molts més diners”, lamenta. Una situació que es repeteix amb altres espais públics buits i sense ús, que acaben degradats i generant inseguretat. “És un pastón netejar-los cada dos o tres anys, perquè ningú hi fa res.”

També defensa la importància de la memòria, no com a nostàlgia, sinó com a dignificació. Reivindica espais com Can Lima i recorda la lluita per preservar la memòria del Camp de la Bota, un espai de repressió franquista avui gairebé esborrat pel desenvolupament urbanístic. “Ens van treure la placa quan van començar a fer l’hotel, però ara farem una placeta i hi posarem el memorial”, explica amb orgull.

Per ella, la transformació del barri no arribarà sola. Cal voluntat política, recursos reals i, sobretot, respecte. “Portem 50 anys esperant. Ja va sent hora.”

Una essència que resisteix entre el record i la incertesa: la mirada de la Nieves

La Nieves Heredia parla des de l’arrel. Ha viscut tota la seva vida a La Mina i coneix el barri com qui coneix casa seva. Reconeix que hi ha hagut canvis, i que aquests han alterat profundament la relació entre veïns. “Cada cop veus gent que ja no és ni autòctona ni gitana” La barreja no li sembla un problema en si mateix, però sí que lamenta la pèrdua de la convivència de proximitat. Aquell bon veïnatge de tota la vida, de deixar una clau o ajudar el del cinquè, diu, ja no hi és.

Tot i això, no parla d’una convivència conflictiva, sinó més aviat distant. Explica, però, que sí que hi ha situacions que alimenten la mala fama del barri. Parla de baralles, d’actituds incíviques, de gent que ve de fora a deixar escombraries als contenidors perquè aquí ningú els multa. “Des que tinc ús de raó, la Mina té una fama negativa. I hi ha coses que no ajuden.”

Però a diferència del relat dominant, la Nieves no parla des del rebuig, sinó des de l’afecte. “A mi m’agrada viure a La Mina. M’agrada l’ambient, els veïns de tota la vida, on està ubicada… Això m’encanta.” Defensa amb força el valor de la comunitat. “Per les coses dolentes, aquí ens unim automàticament. Això és comunitat.” I alerta: “El dia que això desaparegui, La Mina perdrà la seva essència.”

També reconeix el paper fonamental de les entitats i del pebMina, però reclama una estructura més entenedora i horitzontal. Proposa trobades obertes, en horaris accessibles, per escoltar i informar les veïnes. 

Finalment, expressa una preocupació que va més enllà del present: la sensació que La Mina s’està desfent a poc a poc. Parla d’un degoteig constant de gent que se’n va, d’interessos urbanístics, de compres de pisos. “La Mina com la coneixem té els dies comptats. Amb molta tristesa perquè jo no voldria.”

El que demana és senzill: que les administracions cuidin el barri com es cuida allò que estimes. “Jo el que demano és més inversió i carinyo. Que el barri estigui millor. No hi ha un parc en condicions.” Es pregunta per què ha de desplaçar-se a altres barris per oferir als seus fills el que hauria de tenir a prop de casa, un parc o un espai verd. La seva demanda no és una queixa, és una reivindicació de justícia.