A El Punt – Avui es va publicar l'interessant article "De les barraques al polígons" per Francesc Roca on relata una de les realitats que molts dels veïns del barri (o els seus pares o avis) han viscut: viure en barri de barraques i el seu reallotjaments en barriades de nova construcció.
"Des dels anys 1890, i amb un màxim als anys 1940-50-60, un sector dels habitants de l'aglomeració urbana de Barcelona s'allotjà en barraques. Fins a 100.000 persones, quasi un 10% de la població. Les barraques urbanes eren unes edificacions lleugeres, fràgils i insegures, destinades a habitatges de petites dimensions (màxim: 20 m²) construïdes amb materials de rebuig, trossos de llauna i d'uralita, totxos recuperats, fustes, cartrons. Sense aigua corrent, sense desguassos, sense electricitat."
L'article remarca que aquesta realitat era donada per la incapacitat de la ciutat de poder acollir a tothom que venia a treballar i cercar una nova vida: "Les barraques, i les casetes, foren producte de l'enginy i de la perícia d'aquells que no podien ni trossejar més els habitatges existents, ni rellogar, ni viure amuntegats a casa d'uns parents."
Això va generar una nova dimensió de la ciutat i de la vida de molts dels seus ciutadans ja que: "El treball de la construcció de les barraques seria, és clar, un treball clandestí, de vegades, nocturn: autoocupació, o treball solidari destinat a ajudar parents, veïns o coneguts. La titularitat de l'ocupació del sòl, i de la construcció, era inexisten"
La final d'aquesta realitat es coneguda: "Des del sector públic, i des dels anys 1920, s'han anat proposant (amb llargs silencis entremig) dues grans línies d'actuació. Una, és la transformació de les barraques en casetes, i dels nuclis de barraques en barris, amb carrers urbanitzats. L'altra, és la construcció de polígons, la producció massiva d'habitatges mínims per allotjar-hi els barraquistes. Els quatre primers polígons foren els de 1927-29: un rere Montjuïc, un altre al turó de la Peira i dos al costat del riu Besòs. El gran salt, però, fou a partir de 1957-59. Amb polígons d'iniciativa pública (com Montbau, a la Vall d'Hebron, o la Mina, a Sant Adrià de Besòs) i polígons d'iniciativa privada (com Bellvitge, a l'Hospitalet, o Sant Ildefons, a Cornellà."
Actualment aquelles barraques, la seva existència i realitat son un record en una gran part de les memòries de moltes persones i el Museu d'Història de Barcelona l'han convertit en peça de estudi i referencia.
Es pot llegir l'article sencer a la web del Punt Avui
Les fotos que acompanyen l'article son de les reproduccions que les Adrianes han realitzat de algunes de les barraques del Campo de La Bota.