Mapa Sensible :: Dones Iris

Avui iniciem una nova secció a desdelamina.net, el Mapa Sensible. En aquest mapa volem recollir els articles, a mode de quadern de viatge, que realitzarem per les diferents entitats del barri.

Volem enriquir la nostres cartes de navegació amb fites i relats personals però compartits que ens ajudin a construir noves singladures i a navegar entre les illes. Volem omplir de elements sensibles el mapa del teixit associatiu del nostre barri. Volem fer un retrat viu i viscut de les associacions.

Comencem aquesta aventura amb l'Associació de Dones Iris, una dels grups de dones més actius del barri.

 

"Arribes a l’Associació de Dones Iris i et trobes amb un grupet de dones fent tallers de manualitats, tot parlant de les seves coses i molt entretingudes. Quan entres no s’atabalen ni canvien el seu comportament, et saluden i et miren, però segueixen amb la seva feina, tot fent algun comentari.

Tot canvia quan de seguida que acaben recullen les taules i t’ofereixen berenar, sempre sorpren que amb els temps que corren les anfitriones t’acullin d’aquesta manera. No els hi falta temps per donar-te un tros de pastís o dir-te que el proper cop que vagis a veure-les no facis el cafè abans d’entrar.

Quan parles amb elles, el sentiment de pertinença al barri és el primer que et sorpren i és que La Mina ha estat creada pels veïns, les seves associacions i les seves protestes. Parlen relacionant el passat amb el present, “los niños de ahora no son como los de antes, ni los padres tampoco. Ahora son maleducados y no se les puede regañar ni enseñar nada” comenta una de las Iris enfront a l’impunitat de la pràctica de l’incivisme al barri i conclou: “lo que antes era bueno para el abuelo, ahora es mejor para el nieto” referint-se a que la 3a generació empitjora el fora de norma del comportament que ja tenien els avis.

Parlant amb elles de problemes d’escales, lo brut que està el barri, les drogues i la delinqüència, relaten histories viscudes i escoltades i difereixen entorn a la lluita que s’ha fet en quant a aquests temes. Podem veure el sentiment de tristesa i pena d’algunes d’elles, enfront a la rabia i beligerància de les altres.

Una de les coses que més els hi molesta, és veure com des dels mitjans de comunicació es parla de La Mina com un barri on tot el que passa és dolent, es fa publicitat negativa del barri i elles es pregunten; “no hay familias educadas y trabajadoras en La Mina? porque sale siempre el mismo tipo de gente y las mismas imágenes en los medios?” després és quan veus que una replica a la que s’està queixant, dient això; “cada día pasan cosas malas en este barrio, que queréis que muestren por la tele”. Així doncs veient-ho des de fora, t’adones de la importància de l’associació per elles, així com de la necessitat de queixar-se i ponderar el barri alhora, perquè és el seu lloc i els hi agrada, tot i que, com tothom, canviaríen coses.

Després de les converses amb les dones Iris t’adones que seguir lluitant pel que creus no perd sentit, no perquè elles hagin aconseguit el seu objectiu, sinó perquè després de tants anys intentant aconseguir-lo, encara continuen creient en ell i encara troben escuses per trobar-se cada tarda i seguir treballant i compartint vivències."