Seguint en el marc del cicle “Mirades del barri de La Mina”, parlem amb dues educadores que fa anys que treballen a territori i que, ens ofereixen una mirada propera, crítica i compromesa amb el barri: en Narciso López, educador de carrer, i l’Ariadna, educadora del servei REDAN.

Ambdues comparteixen la convicció que La Mina és molt més que prejudicis i els problemes que sovint se li atribueixen des de fora però també reconeixen els reptes i les contradiccions que hi ha a l’hora de construir una comunitat cohesionada.

Entre l’estigma i la realitat: la mirada d’en Narciso

Narciso, des de la seva experiència als carrers de La Mina, ofereix una mirada que combina realisme i esperança. Un dels grans reptes que identifica és l’estigma que pesa sobre el barri, una frontera invisible que fa que “molta gent no vindria ni que muntessis la Rosalía gratis a la plaça”. Aquesta barrera no és només externa: també afecta les dinàmiques internes del barri. “Hi ha molta gent que no ha sortit dels quatre carrers del barri en la seva vida”, diu, alertant sobre la necessitat de generar obertura i connexions amb l’exterior per evitar formes de tancament social i territorial.

També destaca la dificultat del relleu generacional en la participació comunitària. La joventut actual té formes diferents de relacionar-se i “el que a nosaltres ens motivava, a ells no els diu res”. Aquesta desconnexió obliga a trobar nous llenguatges i espais que connectin amb els joves d’avui, més vinculats al món digital que al local.

Pel que fa a l’aspecte cultural, Narciso reconeix el talent latent: “Hi ha xavals que canten, que fan música, que toquen la guitarra de manera espectacular”, però lamenta que aquestes expressions es quedin en l’àmbit privat i no es projectin cap a l’espai públic o digital. Aquesta invisibilitat contrasta amb altres barris perifèrics on la cultura urbana genera orgull i visibilitat.

Malgrat aquestes dificultats, Narciso aposta pel potencial del barri i de la seva gent. “Sempre fa més soroll el dolent que el bo”, diu, i defensa una “aposta clara per generar oportunitats reals, visibles, connectades amb la realitat del veïnat”. Per a ell, la clau està en crear vincles, en fer de La Mina un espai viu i compartit, on la comunitat participi activament i construeixi cultura i orgull col·lectiu.

En definitiva, Narciso ens recorda que el futur de La Mina no és només responsabilitat del barri, sinó de tota la ciutat: “Construir un model d’integració i participació és una tasca col·lectiva, i les veus del barri han de tenir-hi un paper central.”

Entre reptes, convivència, i vida al carrer: la mirada de l’Ariadna

L’Ariadna, educadora al servei REDAN, ofereix una mirada arrelada al dia a dia del barri, especialment en relació amb alguns dels col·lectius més vulnerables. Des del seu treball amb persones consumidores de drogues, posa el focus en les causes estructurals. “El problema no és el consum en si, sinó la pobresa estructural que hi ha al darrere”, afirma, reivindicant una mirada més comprensiva i menys criminalitzadora.

Gràcies a l’acció educativa i comunitària, destaca avenços clars: la presència de xeringues o residus de consum al carrer ha disminuït notablement, però això sovint no es veu. “Hi ha qui pensa que fomentem el consum, i això és molt dur, perquè és just el contrari: estem minimitzant riscos, cuidant persones i buscant solucions reals”.

L’Ariadna també parla de les dificultats de convivència als espais públics, especialment en zones com les vies del tren o els solars buits, on es visibilitza la precarietat d’algunes persones que consumeixen drogues. Per ella, el problema no és la presència, sinó la manca de recursos: “No tenim alternatives habitacionals. El seguiment que fem des del REDAN no és suficient si aquestes persones no tenen un lloc digne on estar”.

Aposta per una mirada integral i transversal, ja que no es pot parlar de drogues sense parlar d’habitatge, salut, educació, o feina. Reclama més polítiques públiques que no fragmentin els problemes.

Quan se li pregunta pels reptes més profunds del barri, és clara: “La convivència és un dels grans desafiaments. No pots pretendre canviar la cultura d’un col·lectiu perquè no t’agrada. Cal escoltar, entendre i construir a partir del respecte mutu”.

Tot i això, també reivindica allò que sovint passa desapercebut: “Hi ha molta vida a la Rambla de Camarón, per exemple. Gent que comparteix, que cuida, que es coneix. Això ningú li dona el valor que té”.

Per ella, el futur de La Mina ha de passar per reconèixer aquesta vitalitat i donar-li espai: “No es tracta només de gestionar problemes, sinó de reforçar el que ja funciona: les relacions, la xarxa informal, la presència viva de la gent al carrer. Això és el que fa barri”.