Amb l’arribada de la tardor i el mes d’octubre, en Pep Alamán ens regala una nova entrega de la seva particular crònica del barri. Són detalls que ens parlen del seu dia a dia, amb tot allò que ens agrada però també amb algunes coses que no tant. Real com la vida mateixa, en petites anècdotes que ens ajuden a reflexionar. Gràcies com sempre, i ja amb ganes de la propera!
Un dissabte a primeres hores del matí. Una persona corre amb bicicleta per la vorera, fent una mica (o bastant) el boig; diguem-ne que no va “massa fi”. Es posa a travessar el carrer principal, no mira si hi ha semàfor ni si està verd o vermell, ve un cotxe… i no l’agafa per ben poc. Alguna gent que està prenent el cafè amb llet en les taules del bar de la vorera per on havia passat l’imprudent ciclista fan comentaris que pugen d’intensitat, fins arribar a expressar allò de tant de bo l’hagués atropellat, a veure si així aprenia. Em pregunto fins a on poden arribar la inconsciència en la conducta d’algunes persones i la mala llet en els desigs d’altres.
Aparca el cotxe, obre el maleter, en treu algunes coses i les deposita al forat d’un arbre de l’altra vorera. Hi ha cartró, algun tros de fusta i quelcom d’orgànic. Per curiositat estadística comprovo la distància que hi ha des d’aquell arbre fins als contenidors més propers: 10 passes! I em faig una de les preguntes de sempre: ¿tant costa?
Crits i cridòria, cants -sense massa modulació- a diverses hores de la nit i de la matinada… Em pregunto si alguna vegada algunes persones els donarà per pensar en els altres.
M’estic una bona estona al CAP, per raons que no venen al cas. En aquella llarga estona soc testimoni de nombrosos detalls d’amabilitat, tant per part de persones usuàries com de persones que hi treballen. Hi ha qui pregunta amb delicadesa, qui informa també amb delicadesa, qui dona les gràcies, qui lloa les atencions del metge que l’ha atès (“que bé m’ha tractat, m’ha fet plorar i tot”)… I em pregunto per què no serà sempre així.
Precisament es fa difusió de la campanya “Cuidem a qui ens cuida”, que té com a finalitat sensibilitzar sobre la importància i necessitat de respectar i defensar les persones professionals de la salut. ¿Quan ja no caldran, em pregunto, campanyes d’aquest tipus?
Davant d’algunes situacions familiars complexes, i de no fàcil solució, em pregunto per les criatures que les han de patir: ¿quina culpa tenen? ¿trobaran sempre qui les escolti, les ajudi i estigui per elles? ¿…se sentiran estimades?
Festes del barri, amb diferents moments bonics de convivència; inauguració d’un mural molt “currat”, que ha suposat temps llarg de preparació i comptat amb la participació de moltes persones… Em pregunto quant canviarien algunes coses si abundessin més activitats d’aquest tipus (per una altra banda, també em pregunto si les persones que les han de liderar se n’arribarien a cansar o no).
I, de moment, no em pregunto res més.
Pep Alamán.
