Ha passat un mes i la paperera que en l’anterior entrega havia desaparegut, segueix sense aparèixer. Per sort en Pep sí que s’ha fixat en els nous contenidors que ja van apareixent al barri, així com en la celebrada Setmana Cultural del barri de La Mina. Com sempre reflexions que comparteix amb totes nosaltres. Motles gràcies i…. a seguir esperant la paperera!

Un any més, Setmana cultural (visca!). Un any més, activitats diverses, implicació de veïns, veïnes i entitats, nervis, convivència, somriures, aplaudiments, salutacions, sopar final… i un cansament que val la pena. Perquè em pregunto si encara hi ha qui dubta que l’esforç esmerçat sigui positiu.

I dintre d’aquesta Setmana, una nova “Cartografia sensible”. Passeig per punts del barri per conèixer els espais d’educació reglada, els que hi havia abans i els actuals (IE, UEC, UPC). Em pregunto per què són tan poc coneguts (que és més que saber de la seva existència): faria tant de bé un coneixement una mica més a fons d’aquestes realitats! I també em pregunto per la quantitat de gent que haurà estat atesa en aquests espais al llarg dels anys, i quanta gent actualment participa d’ells. És per agrair.

Contenidors nous en alguns punts del barri! Fan goig aquestes estrenes. No em faig la pregunta que podria ser típica i tòpica tipus ¿quant duraran així de bonics?, perquè confio que durin molt de temps. Però em surt la vena de profe de llengua, i sí em pregunto per què, ja posats a fer, no s’escriuen correctament les simpàtiques salutacions que s’hi han posat, amb una coma entre cada “Hola” i cada nom (“Hola, Jose”), que és el que tocaria.

(Per cert, ja van fer alguna pintada de to reivindicatiu en alguns d’aquests contenidors nous; que els van embrutar, vaja. Per sort tornen a estar nets; em pregunto si les persones que van embrutar s’hi fixaran i s’adonaran que hi ha altres formes de reivindicar).

És diumenge, aproximadament a mig matí; entra algú en el mitjà de transport amb una ampolla de whisky, ja bastant buida. Em pregunto per la gran diversitat de ritmes de vida que portem les persones.

Contemplant en algun moment l’actitud senyorial de gavines, gavinots i altres bèsties alades per sobre dels contenidors i dels cotxes, em pregunto si no ens passarà com en “Els ocells”, el clàssic de Hitchcock, o si deu haver-hi algú més a qui vingui a la ment aquell conte de “La invasió subtil”, de Pere Calders.

I, tot esperant la substitució de la paperera desapareguda, no em pregunto res més.

Pep Alamán