En Juanma Cabrera Moreno, de 42 anys, és, des del setembre passat, el nou director de la Plataforma d’Educació Social (PES) La Mina de Salesians Sant Jordi. Aquesta entitat, amb forta implicació al barri des de l’any 1975, és la responsable, també, del portal web de dinamització comunitària en el qual ara mateix us trobeu.

En Juanma està diplomat en educació social, ha fet dos postgraus en inserció sociolaboral i interculturalitat i un màster en direcció i gestió de serveis socials. Com ens diu ell mateix, no s’ha avorrit. A La Mina estem segurs que tampoc s’hi avorrirà. Som-hi?

Juanma, abans quina feina feies?
Abans era el director de la Plataforma Social dels Salesians a Mataró, i prèviament vaig estar molts anys fent d’educador, fent atenció directa, en molts àmbits.

Coneixies el barri prèviament?
Gens. Vaig visitar la PES La Mina una vegada, però no més enllà d’això.

Com va ser el procés de proposta i acceptació del càrrec de nou director de La Mina?
Jo portava un curs a Mataró després d’una excedència en la qual havia estat fora i després m’havia reincorporat a les funcions de direcció. I tenia ganes, empenta, de continuar allà i fer noves propostes. I, va ser una sorpresa la proposta de venir aquí a La Mina. Sabia que la Mònica [directora anterior] ho deixava, però en cap moment m’havia plantejat fer el canvi. Primer em va sorprendre, però després, en fred, vaig valorar que era un repte interessant. Cal dir que per mi personalment em suposava un canvi molt gran: sóc de Mataró, estava treballant a Mataró des de feia molts anys amb els Salesians, i se’m plantejava fer aquesta desvinculació i anar a parar a una altra realitat molt diferent. Sortir de la zona de confort i anar a una cosa desconeguda genera dubtes, però a mi em va motivar molt més la part del repte.

Què diferencia la PES La Mina de la PES de Mataró?
A nivell de plataforma social, les diferències estan centrades en l’entorn. És a dir, quina població, quina gent, estem atenent, i quines necessitats estem abordant des de cada plataforma social. Des de cada una s’han prioritzat uns projectes en funció de les necessitats i les demandes que hem anat detectant. Aquí hi ha un Materno, per exemple, que és un projecte necessari al barri i molt important com a recurs. I a Mataró, un Materno potser seria necessari, però no seria una prioritat. L’altra gran diferència, a nivell extern, és el context. El barri de Cerdanyola de Mataró és molt diferent al barri de la Mina.

És difícil substituir algú que porta tants anys?
Jo no ho he viscut com quelcom negatiu, sinó que es partia de generar un canvi, i que per tant l’havíem d’entomar de la millor manera possible. La Mònica Ribera portava molts anys liderant el projecte de la PES, i això ja per si és tot un repte. Perquè la persona que lidera aporta una sèrie de valors, una visió, un tarannà, una manera de fer les coses… jo no considero que hagi vingut a substituir la Mònica en el sentit literal de la paraula, sinó que de la mà, els dos, hem intentat fer un relleu el més tranquil possible i el més coherent pel que fa als tempos, respectant els ritmes de l’equip. Jo tenia molt clar des del principi que el canvi no havia de suposar un sotrac per a l’equip, sinó que havia de garantir tranquil·litat i la visió de que, si bé en algunes coses hi haurà propostes noves i una altra manera de fer, pel fet que som persones diferents i enfoquem les coses de maneres diferents, això s’havia d’anar assumint d’una forma paulatina. Ha sigut un procés de descoberta mútua amb els equips, amb els projectes, amb l‘entorn, amb el treball comunitari que fem. Ha sigut molt fàcil que ningú no digui “tu no ets la Mònica”. Tothom ha acceptat que la Mònica no hi és, i que el meu tarannà potser és molt similar o, pel contrari, molt diferent al d’ella. Però que en tot cas no és ni millor ni pitjor.

Què valores més doncs de la feina de la teva predecessora?
La Mònica, per començar, és una persona que s’estima moltíssim a la PES, a l’entitat. Tot el que ha fet ho ha dut a terme des d’aquesta perspectiva, des de l’estima i l’amor pel barri. Aquesta és una de les grans coses que ha transmès la Mònica en la seva trajectòria aquí. És una treballadora incansable. A nivell de xarxa i de treball comunitari ha fet una feina brutal, implicant-se en mil projectes, col·laborant amb altres entitats… la Mònica ha estat una joia i per mi és un repte assumir tot això.

Us heu marcat algun objectiu a curt, mitjà i llarg termini a la PES?
A curt termini, la gestió del canvi. No només que jo m’incorpori a l’equip, sinó que també ho fa el Pep Alemán, que és el titular, que és salesià i viu aquí al barri des de fa molts anys, i que ha estat voluntari des de sempre aquí a la plataforma social. Però mai havia assumit aquesta responsabilitat ni cap altre càrrec. Això significa que les dues persones que agafen la màxima responsabilitat de l’entitat al territori canvien, i això és quelcom que hem d’anar entomant poc a poc. Més a la part de projectes, a curt termini el repte és la consolidació dels projectes més petits i nous que tenim, com l’acompanyament a adolescents, i el servei d’atenció familiar (SAF). Ajustar altres projectes, com l’aula d’estudi, per atendre millor les necessitats que anem detectant, i sobretot a la demanda que rebem de la gent que viu al barri. A mitjà termini, volem veure com podem potenciar altres projectes que creiem que també són necessaris al barri a nivell de xarxa, explorant quines sinergies trobem per anar treballant les necessitats que detectem. Estem parlant del tema de l’absentisme escolar, sobretot pel que fa les noies. Noies que potser acaben l’ESO però no tenen continuïtat en els estudis, procesos d’emancipació  de les dones joves… aquests són reptes a posar sobre la taula a mitjà termini i intervenir a mitjà o llarg termini.

Així, la visió llarga inclou el teixit associatiu del barri. Quines necessitats hi ha doncs en aquest sentit?
Hi ha una sèrie de temes de fons que haurien de ser prioritaris sempre, des de la modesta opinió d’algú que ha aterrat fa poc. Però crec que són importants. El paper i l’emancipació de la dona, l’absentisme escolar i el futur professional i laboral del jovent. Però hi ha un altre tema de fons que és del propi teixit associatiu. Jo em pregunto qui en forma part i qui el lidera. Ho fa gent que viu al barri? Veïns i veïnes? Ho fan agents implicats en el barri però de forma professionalitzada? Quin és el perfil d’aquest teixit associatiu, de treball en xarxa, de treball comunitari? Això també determinarà el tipus d’accions que es desenvolupin.

I del vostre paper dins el pebMINA (Projecte Educatiu de Barri)?
En tot el procés de creació d’aquesta organització del pebMina vam estar-hi compromesos com a entitat des del primer moment. I hi continuem estant, i hi hem de continuar estant. Jo personalment m’he implicat en el grup de treball on sóc. En principi per herència, perquè hi era la Mònica, se’m va convidar a participar, i jo estic encantat de formar-hi part i de poder aportar el meu bagatge i coneixement professional. A més, el pebMina es compon de diferents comissions i grups de treball, i l’aposta de la nostra entitat és poder estar implicats en tots aquells on creguem que hi podem aportar perquè ens vincula des d’algun dels nostres projectes. No tant en com ens repercuteix a nosaltres, sinó en què podem aportar nosaltres al pebMina, entenent que al pebMina es fa treball col·laboratiu i comunitari.

Com a projecte part de la PES, i celebrant enguany el nostre 15è aniversari, quin paper creus que hem de fer al desdelamina.net?
El desdelamina.net posa en coneixement a la societat en general, però també al veïnat i a les entitats, la nostra visió del barri. Una visió des de les potencialitats i de tot el que pot oferir La Mina, també amb capacitat crítica i fonamentada. No deixa de ser el mirall del barri des del nostre prisma. Una mirada que procurem construir conjuntament amb altres persones també vinculades a La Mina, i que ens aporta la capacitat de sorprendre’ns amb propostes culturals, d’estudi, de reflexió, que ens enriqueixen i que orienten les propostes d’intervenció de la resta de projectes que desenvolupem a Salesians Sant Jordi – PES La Mina.

Què és allò que t’ha sorprès més de la PES La Mina? I del barri en general?
En positiu, de La Mina, m’ha sorprès gratament el fet de que hi ha molta gent preocupada pel barri. La preocupació implica que hi ha una estima pel lloc on estàs vivint. Veïns i veïnes, però també professionals, entre els que m’incloc, que des de les seves possibilitats volen aportar alguna cosa. I això m’ha sorprès gratament perquè es generen unes sinergies que jo no havia vist mai. A nivell de col·laboració, de gent que s’implica, de propostes… i això és una moguda a nivell de barri, un xup-xup, molt interessant. I quan parles amb gent a peu de carrer, expressen aquesta preocupació per certes coses, i això vol dir que s’estimen on estan i volen veure millores. Una altra cosa és que creguin que poden fer coses, que s’empoderin, que s’impliquin i que apostin per fer coses. El que més m’ha sorprès de la PES és com els projectes es transformen, tot i tenir una mateixa base, en funció de les necessitats i la influència de l’entorn. Això és molt positiu perquè vol dir que hem estat capaços de generar projectes vius que són permeables i s’adapten als inputs que reben del territori.

Ara que s’apropen eleccions, quin consell donaries a les administracions en relació al barri? Què necessita La Mina?
En aquest moment, amb la meva curta trajectòria al barri, em costa fer propostes concretes. Però com els i les polítics tampoc les faran, que en eleccions no es mullen gaire… Si m’atrevís a donar un consell seria que fessin una mirada digna i honesta al barri. Des de l’honestedat, veure què és el que necessiten els veïns i les veïnes del barri. I poder-ho exposar i verbalitzar sense cap mena de por. Perquè al final ells en rebran el retorn, i és la millor manera d’entendre’ls. Fins a on puc arribar i què puc proposar, des de l’honestedat. I pensant en la dignitat de les persones que viuen en el barri i no en les necessitats polítiques ni el discurs que portin per les eleccions. I sense prejudicis, mirant la gent que viu al barri, sense por. Són eleccions, ho sé, però més enllà d’això, fer propostes honestes i valentes és una altra manera de fer política, i s’hi haurien d’atrevir.

Com t’imagines La Mina d’aquí a 10 o 15 anys? I com voldries que fos?
A mi m’agrada mirar al futur en positiu. Jo m’imagino un barri que aposti clarament per l’educació. Crec fermament que l’educació és la clau per trencar el cercle de la pobresa i ajudar a l’emancipació, sobretot de les dones, però també del jovent, amb les dificultats addicionals que tenen. L’eina principal és l’educació. M’imagino doncs un barri, d’aquí a 10-15 anys, generador d’oportunitats educatives. Des de la llar d’infants fins a estudis superiors, encara que no es cursin al barri. Al final, que el barri mateix generi processos que facilitin que tothom pugui accedir a l’educació en funció de les seves expectatives i necessitats. I que aquesta educació, a més a més, vagi acompanyada d’un procés que ajudi la gent a ser autònoma i a creure en ella mateixa. Això és el que m’imagino.

Res més a comentar, afegir..?
Dir que m’he sentit molt acollit des del primer moment, tant des dels companys i companyes de l’entitat, com per la gent del teixit associatiu, i també dels veïns. I pels nois i noies, per les famílies del centre, que m’han presentant o a qui jo m’he presentat. Ningú s’ha estranyat ni ha preguntat “què fa aquest aquí?”, sinó que m’han donat la benvinguda i totes les facilitats.