Je Suis Charlie :: CHARLIE HEBDO: La letra con sangre entra

L'atac terrorista contra la publicació satírica francesa Charlie Hebdo ens va fer reflexionar sobre alguns aspectes de la nostra tasca diària, el nostre projecte i el nostre paper com agents de dinamització comunitària i de comunicació.

Es per això que vam demanar al nostre col·laborador Agustí Clua que ens fes un article relacionant aquest macabre atemptat amb el nostre dia a dia. A desdelamina.net volem que aquest article serveixi a mode d'homenatge a les víctimes d'aquest atemptat i també a les víctimes de la intolerància i del fanatisme arreu del món.

CHARLIE HEBDO: La letra con sangre entra. És possible que aquest macabre lema d’èpoques passades encara continuï vigent en l’imaginari d’algunes famílies dels centres educatius de la Mina. Amb molt de gust cedirien als mestres aquest dret durant unes hores. Ja se sap: una bona plantofada a temps evita futurs problemes.

Podria ser que també aquesta fos la sentència preferida de l’individu que fa uns mesos va destrossar el local dels serveis socials del barri. Sortosament, tot van ser danys materials, i els treballadors i les treballadores segueixen fent la seva feina en unes altres dependències de l’Ajuntament.

No va tenir, però, la mateixa sort el personal de redacció de la revista francesa Charlie Hebdo. Un fets que ja coneixeu i que han commocionat la nostra societat. Tot i els fets tan esgarrifosos, els redactors i il·lustradors van reprendre la seva feina al cap d’una setmana com si res.

Sobtava veure aquells dies el president de la República francesa reivindicant la llibertat d’expressió d’una publicació que, dia sí dia també, el ridiculitza com a persona i ciutadà. I és que gairebé la meitat dels francesos enquestats dues setmanes després de l’atemptat rebutja les caricatures de la revista perquè les consideren una provocació que no porta enlloc.

Pensen de debò els responsables de Charlie Hebdo (si l’heu fullejada, ho penseu vosaltres ?) que aquesta publicació contribueix a construir una vida millor per a tothom ? Potser la pregunta seria: i a qui li interessa un món millor?

No ens oblidem que els fets són obra d’uns bojos que no atenen a cap justícia ni a cap altra consideració.

Però… fins quan tanta violència ? Encara al 2015, quan se suposa que tots ja ens hem fet grans, quantes morts més caldrà lamentar en nom de les religions ? I per què els mitjans no tracten de la mateixa manera les morts que diàriament, per atemptats o per altres causes, hi ha al planeta?

El que és cert és que hi ha estats a qui convé una societat on la violència giri al voltant de cada pensament, que sigui palpable, habitual, barata, accessible; impune, sobretot. I és clar, sempre hi ha motiu per a una resposta, per a tornar l’ofensa. Tothom vol fer justícia, a la seva manera. Una roda que no deixa mai de girar. Precisament, la França que vol ser garant de les llibertats és un dels estats amb més armament nuclear i ha practicat durant segles el genocidi cultural i lingüístic a dins i a fora de les seves fronteres. Manuel Valls, el mateix que ara fa poc més d’un any, quan era ministre d’interior francès, dinamitava la convivència amb aquelles declaracions sobre els gitanos, ja ha arribat a primer ministre… Repeteixo: a qui li interessa un món millor?

El nostre gra de sorra hauria de ser el d’evitar que, en el nostre àmbit més concret com és el de La Mina, episodis de violència, per petits que siguin, es repeteixin. Amansir l’impuls. Fer pedagogia de la pau i del diàleg. No donar excuses per a una barbàrie futura. Perquè, per a segons qui, per als bojos, aquesta barbàrie és relativa, i ben justificada.