Tanquem el mes de juliol al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de les darreres setmanes.

M’agrada veure la moguda infantil, adolescent i juvenil pròpia d’aquest mes: casals, colònies, excursions, jocs al carrer… Temps de lleure educatiu, tan important per al creixement d’infants i joves.

No m’agrada que aquests infants, quan són al carrer, no sempre veuen els exemples més adequats de comportament cívic; copien el que veuen i normalitzen conductes que no haurien de ser normals. Certament, tota la “tribu” educa, ¿però de quins valors s’alimenta?

M’agrada la cridòria futbolística de carrer. M’agrada observar els nois que no juguen bé, que xuten malament, que fallen, però que hi posen ganes; són els més divertits. I m’agraden els comentaris absurds, segons el punt de vista adult, que segur tenen lògica per als equips contrincants, com ara aquell “¡no, no, la falta sin barrera!”, i estaven jugant dos contra un…

M’agraden -sense que m’arribin a entusiasmar- alguns tocs estiuencs, encara que en el barri no són del tot exclusius de l’època estival. Un pot ser la música. S’ha de dir que hi ha hagut dies d’aquest mes que ha sonat al carrer algun vespre, i una estona, no en horaris de descans ni amb exagerada estridència com en altres ocasions (però no cridem el mal temps). I un altre, algun petard despistat, de fora de temporada. Això sí: un esclat de petard durant el dia es pot assumir amb certa facilitat, però aquella traca a la una de la matinada, ¡no, si us plau! ¡Esgarrifós que pares i mares a aquelles hores subministrin armament a les criatures i els permetin actuar impunement!

M’ha agradat anar a votar (hi hauria anar igualment, encara que no m’agradés), i veure l’ambient tranquil i calmat. No m’ha agradat tant veure-hi alguna persona despistada o poc informada, pel que semblava; no era, per sort, la tònica general.

M’agrada la mobilització solidària de la gent davant de situacions imprevistes, com ara un accident. Tothom treu el millor de si, sigui per col·laborar, sigui per interessar-se, per posar-se a disposició… Però no, no m’agraden els accidents. I menys quan acaben de forma absurda amb la vida d’una persona, i jove. No m’agrada; em fa ràbia. I no m’agrada acabar així el mes.

Pep Alamán