La cura, la dependència i les necessitats formen part de la vida, de totes les persones i del conjunt de les relacions humanes i socials. La cura té a veure amb la sostenibilitat de la vida, el benestar de les persones i amb la manera com cobrim les necessitats bàsiques quotidianes: subsistència, protecció, afecte, coneixement, participació, descans, creativitat, identitat, llibertat… Entenem la dependència com a aquella situació en la qual no podem, o no volem, atendre les nostres pròpies necessitats o no establim relacions de cura recíproca amb altres persones.

La cura i la dependència tenen cos sexuat, perquè, malgrat la seva universalitat, dones i homes ens situem de manera diferent davant d’elles. Les dones, més enllà de la nostra diversitat econòmica, ètnica, laboral, a la nostra pràctica quotidiana participem de forma molt activa i decisiva en la sostenibilitat de la vida, del planeta i de la economia. Aquest treball de cura de les dones, malgrat la importància personal i social que té, ha estat invisible, infravalorat i devaluat.

En la necessitat social de cura ha estat i és decisiva la participació de les dones migrades amb la seva feina desenvolupada moltes vegades en condicions de precarietat extrema. Les dones immigrades fan el treball de cura de les persones perquè la nostra societat no ha sabut, o no ha volgut, donar resposta a aquest tipus de dedicació des de les seves pròpies possibilitats. Moltes dones immigrants, per fer aquest treball, deleguen la cura de les seves filles i fills i de les seves persones més properes a xarxes socials dels seus països d’origen, formades també per dones. Així cal fer visible la globalització de la cura, al mateix nivell que la globalització política i econòmica.

La ferma posició de les dones per la cura i la sostenibilitat de la vida també ha estat i és present en els conflictes bèl·lics, tot afirmant que la pèrdua de vides humanes és un element de destrucció del nostre futur i treballant per la recuperació del diàleg entre les parts enfrontades i entre les dones que segueixen tenint cura de la vida als dos bàndols. Aquestes experiències han fet possible desenvolupar projectes d’escolta atenta, de diàleg i d’humanització de les relacions per trobar una sortida al conflicte com ho estan fent les dones d’Ahotsak i el moviment feminista al País Basc.

Els desitjos de les dones, per una banda, i la precarietat a l’ocupació, les diferents formes d’estructuració de les xarxes socials familiars i la manca de recursos de suport per part de les administracions públiques, per una altra, han desequilibrat l’anomenada divisió sexual del treball i la falsa divisió entre el que és públic i el que és privat. Per a les feministes això és una crisi social que requereix repensar la societat per posar en el centre la vida de les persones.

La resposta del govern enfront d’aquesta crisi ha estat l’anomenada llei de dependència. Aquesta llei tindria de positiu el reconeixement del dret individual de les persones a ser ateses quan són dependents i que intenta resoldre les situacions més límits de la dependència. Però el mateix concepte de dependència és excessivament biologicista i la llei contempla bàsicament les situacions irreversibles, neix amb recursos totalment insuficients, no és universal, no incideix en el trencament del model de la divisió sexual del treball, potencia la continuïtat de l’assignació del treball de cura a les dones i presenta un llarg etcètera de problemes. Les dades que disposem de com es desenvoluparà la llei assenyalen el desenvolupament d’una xarxa privada d’atenció a la dependència que pugui aprofitar la ma d’obra immigrant o la de les cuidadores familiars en unes condicions laborals caracteritzades per la precarietat.

Proposem al conjunt de la societat reflexionar sobre els drets de cura i la cuidadania. Volem cercar i recuperar les diverses experiències de les dones, per tal de fer camí i avançar cap a la transformació de la societat i aconseguir que l’atenció de les necessitats de les persones i la sostenibilitat de la vida estiguin situades al centre. I per aconseguir-ho cal el repartiment dels treballs entre homes i dones.

Exigim de les polítiques públiques que, a partir del reconeixement i valoració de les experiències de sostenibilitat de la vida portades a terme per les dones de forma quotidiana, posin els recursos socials al servei de les necessitats de les persones i no en funció del benefici i de la rendibilitat econòmica del mercat.

També volem i exigim la transformació de la vida quotidiana de les ciutats per tal que la organització urbanística, els equipaments, la mobilitat, els espais per la relació i la cura, les xarxes ciutadanes i els espais de suport social… donin resposta a la necessitat de cura individual i social, segons l’experiència de les dones i del moviment feminista.

I, també volem transformar la relació i les contradiccions entre el treball assalariat i els drets de cura. Denunciem la precarietat en l’ocupació, en les seves múltiples expressions, el temps de treball i la seva distribució, la valoració social dels diversos treballs…. Aquests són elements claus de les desigualtats socials que tenen color, estan tenyides de gènere, en una societat patriarcal.

On?: Plaça Universitat
Quan?: demà, 8 de març a partir de les 19h