Tornem de vacances, mica a mica, i estrenant una nova col·laboració de Pep Alamán. Tot i que ja va tancar la seva secció mensual amb el ‘M’agrada, No M’agrada’ número 30, ens comenta que potser, de tant en tant, ens farà arribar algunes de les preguntes que es fa. Unes tindran resposta, altres segurament no caldrà contestar-les, i potser d’altres qüestions es quedaran sense resoldre. Sigui com sigui, ens n’alegrem de tornar-lo a tenir al desdelamina.net compartint amb nosaltres el seu dia a dia al barri.

És un senyor gran. Cada matí abans de les 9, si passo per la porta d’aquell bar, me’l trobo. Sempre assegut a la mateixa taula, té el seu plat d’olives que mastega a poc a poc i la seva cervesa; també la seva cigarreta… i l’aparell de l’oxigen. Entenc que som lliures i que cadascú pren les seves opcions. Tot i això, em pregunto per què les persones arribem a ser, a vegades, tan inconscients.

Parlant d’inconsciència. Sento un cotxe que va derrapant, com si anés fent “trompos”. Miro, i efectivament, hi ha un cotxe que va fent això, i no al carrer, sinó per la vorera i per l’espai entre els blocs de pisos. S’hi està una estona i desapareix de la meva vista, ben accelerat, per una de les voreres. No és una hora intempestiva, és un dissabte al matí, mentre l’equip de neteja està fent la seva feina, i amb algunes persones que passen pel lloc. Curiosament, ningú mira el cotxe ni fa cap gest de protesta, ni tan sols d’estranyesa, com si fos d’allò més normal. Em pregunto quan deixarem de normalitzar certs comportaments. O quan els deixarem de permetre.

La nena llença al terra l’ampolla que acaba de buidar i un educador li recorda que hi ha una paperera allà mateix, que és el lloc on l’ampolla ha d’anar. Però una mare aprofita l’ocasió per introduir un espècie de falca publicitària, i mig en broma li diu a l’educador que som al barri de La Mina, no en el seu poble. La resposta que rep de l’educador i d’altres persones és contundent. Em pregunto fins quan durarà aquesta mentalitat que algunes persones tenen tan arrelada en el seu inconscient.

La mare, jove, va caminant i jugant amb la nena petita, que encara té dificultats per mantenir-se dempeus. La fa saltar en la xarranca que hi ha dibuixada al terra; després li va cantant cançons i l’anima a portar el ritme picant de mans; la nena la segueix, feliç i contenta, saltant, aplaudint i cantant, per aproximació, alguna melodia. Em pregunto què passaria si tothom i sempre actués així amb la canalla petita.

Com a contrast, veig una senyora d’edat avançada, que deu ser l’àvia de la nena que porta de la mà. Un senyor s’atura per saludar-les. Em crida l’atenció la cara de la nena, que no deu passar dels sis anys. Mentre els dos adults parlen, ella mira, amb uns ulls com d’espant, i amb una postura que parla de por, de voler-se refugiar de no se sap què. Em pregunto què deu haver viscut una criatura d’aquesta edat per mantenir aquest capteniment i aquesta mirada, i què deu passar per la seva ment infantil.

Una família paquistanesa està esperant el tram. El que dedueixo que és el pare va indicant llocs i explicant coses a la resta (suposo, perquè ho no entenc res del que diu). Té la pinta que són gent que ha arribat fa poc. Veig les nenes jovenetes, preadolescents, els nens més petits… i em pregunto què deu passar pel seu cap, i què hauria fet i pensat jo si hagués hagut de marxar del meu país a un altre, amb paisatges, costums i persones diferents, i amb un idioma desconegut.

Pujo al tram. Hi entra una revisora amb quatre persones de seguretat. Va demanant bitllets a tothom, i quan s’acosta a un jove africà, que va escoltant música, un dels de seguretat automàticament s’acosta també al lloc amb la revisora, i els altres tres es giren i miren tots l’escena amb atenció. Em pregunto… Bé, no cal que em pregunti per què prenen aquella actitud només amb aquella persona.

Algunes preguntes són retòriques: no n’espero resposta o ja se sap quina és. D’algunes altres sí m’agradaria tenir la resposta; potser algun dia.

Pep Alamán.