Avui sembla que les reflexions i preguntes d’en Pep van de somriures. I també de civisme, però sense oblidar dates molt senyalades del mes de novembre a La Mina i a tot arreu: les del Dia Internacional dels Drets de l’Infant i el Dia Internacional Conra les Violències cap a les Dones. Merci com sempre Pep i ja amb moltes ganes de la propera edició del ‘Em pregunto’.

Van davant meu, tota la família: pare, mare i la colla de no poques criatures; camí de l’escola, se suposa. Els observo. Veig com caminen, com es relacionen, com es parlen; es veu contrast entre els nervis i la pressa dels adults, i la calma i la distracció dels infants; algun crit, alguna correguda… I em pregunto, com en moltes altres ocasions davant d’escenes semblants, què serà d’aquests nens i nenes, com seran les seves vides d’aquí a uns anys. I confio que en la resposta dominin els aspectes positius.

Observo la mare amb les dues filles adolescents; sembla que tenen una conversa animada. En un moment donat, una de les filles s’abraça a la mare, que l’acull amb una d’aquelles abraçades que expressen un “tranquil·la, soc aquí”. Em pregunto quantes criatures adolescents estan mancades d’aquest tipus d’abraçades…

Veig una paperera buida, amb totes les diverses deixalles al seu voltant. Se m’acut que és una imatge curiosa que es mereix una foto, i decideixo fer-la al cap d’una estona, en menys de cinc minuts, que és el temps màxim que m’ocuparà l’encàrrec que tinc entre mans. Però quan hi torno a passar ja està tot net i recollit. Ni miracle ni màgia, només l’efectivitat de la persona que està netejant el carrer. Em pregunto per què està tan malament repartit el do de la responsabilitat. I si tothom l’hem rebut, per què no l’exercitem d’igual forma.

M’agrada somriure als infants petits, per comprovar la seva resposta. La nena -¿dos anys?- a qui somric aquell matí respon, efectivament, amb un somriure, una barreja d’alegria i d’una certa falsa vergonya. Més endavant trobo una altra noia -és més gran, ja no és una nena- que va sola cap a l’escola; el semàfor per a vianants està en vermell, i ella, malgrat que no ve cap vehicle, espera que es posi verd; i quan el ninot canvia de color reprèn la marxa, mig corrent, mig caminant. Em pregunto -reconeixent que jo soc el primer que no sempre ho faig- per què no actuem tothom igual que aquesta nena i aquesta noia: somrient més, respectant més…

Han tingut lloc al barri dos moments de celebració i de reivindicació, els dos s’escauen en el mes de novembre: el Dia mundial dels Drets dels Infants i el Dia mundial contra les Violències vers les Dones. I caldrà fer-ho, i tornar-ho a fer. Perquè no hi ha resposta clara si em pregunto quan ja no serà necessari reivindicar certes coses, perquè ja s’estan complint.

Més preguntes, més endavant.

Pep Alamán.