On van les papereres quan desapareixen? Tornaran algun dia? En Pep, lector del desdelamina.net i persona amb molt forta vinculació a La Mina, es torna a fer preguntes i les comparteix amb totes nosaltres. Petites curiositats del dia a dia, escenes quotidianes, i l’anticipació d’un mes mogut per al barri. Com sempre, moltes gràcies per ser-hi un mes més!

La nena, molt petita, plora perquè no vol marxar; el pare, amb tendresa i contundència, l’agafa en braços i tots dos s’allunyen del lloc. La petitona, encara plorant, amb la mà va dient adéu… al tobogan. Em pregunto a quantes coses, persones i llocs haurà de dir adéu al llarg de la vida. ¡I com ens costa deixar anar, persones, llocs i coses! 

La dona em para. És d’origen estranger, l’idioma, el castellà, encara li costa una mica però el parla ja força bé. Ens coneixem de vista i em recorda de què. Explica la feina en què treballava, i la que té ara, que haurà de deixar per temes de salut. I… “ja en buscaré una altra, alguna cosa sortirà”. A més d’admirar aquesta seguretat, calma i confiança, em pregunto d’on treuen les forces algunes persones per mantenir una actitud tan resilient.

Allà on hi havia una paperera ja no hi ha paperera, només el suport de ferro. I em pregunto el que suposo que molta gent es pregunta: qui?, per què?, per a què?, un altre cop?, fins quan? I coses per un estil. Ah, i també quan tornarà a haver-hi paperera…

Conflictes, soroll, violència, minoria que s’imposa, notícies en premsa… Sant Tornem-hi; ja hi som, altre cop. Cansa una mica fer-se preguntes sobre el tema.

En un difícil equilibri, l’adolescent va camí de l’escola amb la cartera a l’esquena, menjant l’entrepà que sosté amb una mà; però no el mossega, sinó que s’emporta a la boca el que pessiga amb l’altra mà, a la vegada que aguanta el mòbil -no sé ben bé com-, del qual surten unes veus més o menys infantils, bastant agudes i de volum elevat, dedueixo que d’alguna sèrie de moda. Hi ha un moment en què deixa de caminar i queda aturat; suposo que li resulta complicat controlar tants fronts on posar l’atenció. Em pregunto si tindrà tanta habilitat per a altres coses -espero que sí, i que sigui per a coses bones. I si haurà arribat a temps a escola…

Per altra banda, veig un jove -força jove!- llegint un llibre, en paper, en el metro. I em pregunto si serà veritat que no tot està perdut.

Arriba maig, mes que acostuma a portar moments intensos d’activitat de barri. No em pregunto si tota aquesta activitat li resultarà positiva i beneficiosa. No m’ho pregunto, perquè estic convençut que, d’una forma o altra, ho serà.

Pep Alamán