Ja som al mes més curt de l’any i l’estrenem amb una nova edició del ‘Em Pregunto’ d’en Pep. Petites reflexions quotidianes i alguna de més profunda que, si es vol, un pot llegir entre línies identificant algunes de les coses que passen (i les que no passen) al barri de La Mina. Merci en tot cas, i ja amb ganes del proper.

El to de veu és elevat i les persones que som al costat no podem no escoltar la conversa telefònica de la dona amb una altra dona amiga. No va d’un tema de maltractament, estrictament parlant, sí sembla ser de mancances serioses en els hàbits de convivència. “Que marxi ja; no en vull saber res. No m’estranya que amb les altres també hagi fracassat”. I em venen algunes preguntes, del tipus: fins quan aquestes actituds? Quan farem passos significativament positius en igualtat i en respecte? Què hem de fer encara per sortir d’aquest cercle?

Amb l’excusa del temps que fa, la persona em saluda des d’una certa distància i fa un comentari sobre el fred; d’aquesta forma s’estableix una conversa molt breu i certament molt convencional, però que dona un to d’humanitat que apropa les persones. Em pregunto per què jo no ho faig més, si la majoria de persones el que volen (volem) és sentir-se reconegudes i mirades de forma mínimament amable.

Inversions, espais públics i comunitaris que es renoven, reformes necessàries, entitats necessàriament afectades… Em pregunto si en aquests casos es té prou en compte el tema de la participació, tan repetidament reivindicada durant anys per part de les persones responsables de la gestió pública.

Sona la música d’entrada al “cole”, i mare i filla van corrent per arribar-hi a temps; amb cara de dilluns (son, badalls), però amb agilitat per no fer tard a la cita. No sempre ha estat així; he vist moltes criatures fent el ronso, sense cap gana d’anar a escola, postergant el moment, o, directament, no anant-hi. Em pregunto a qui s’ha d’agrair aquest canvi d’actitud que s’ha produït en qüestió d’uns anys.

“Hi ha jovent que no fot res i jovent molt implicat”. I el senyor té raó: soc testimoni de jovent molt implicat en temes educatius, socials, de lleure; i de jovent que no fot brot o que només pensa en passar-s’ho bé sense tenir en compte per res els altres. I em pregunto per què se sent parlar més de la joventut no solidària que la que ho és. D’acord que el soroll que fan certs joves és preocupant i hem d’ocupar-nos-en i posar-hi remei; però el so solidari de moltíssims altres joves és esperançador i s’hauria de sentir més.

I, per acabar, i així, directament, sense cap context, em pregunto si l’Administració té prou cura de la gent que hi treballa.

Pep Alamán