Sempre puntual a la cita, el veí de La Mina Pep Alamán ens fa arribar el seu text ‘M’agrada, no m’agrada’ per aquest mes de novembre que tot just hem deixat enrere. Moltes gràcies com sempre per compartir els teus pensaments i experiències al bari!

Comença el mes de novembre recordant-nos que hem de fer memòria de les persones difuntes, les que ens han precedit. En aquest context hi ha dues coincidències just el primer dia d’aquest mes. La primera, que el primer dia del mes vaig a un funeral. No m’agrada anar de funeral, però m’agrada estar al costat de qui ha perdut alguna persona estimada, igual que m’agrada que estiguin al meu costat quan la pèrdua m’afecta a mi. I la segona, que hi ha una vetlla per alguna persona veïna que ha mort. M’agrada la presència solidària i respectuosa de la gent en moments com aquest.

Sí, m’agrada el respecte que alguns professen pels morts. Tot i que m’agradaria el mateix respecte, com a mínim, pels vius.

Després del primer cap de setmana d’aquest mes de novembre, una persona que ha anat a un centre comercial (no del barri, clar, però proper) em comenta que ha vist ja en bona part tot ambientat amb motius de Nadal, i em diu que no li agrada. A mi tampoc. Queda un mes i mig, coi! M’agrada celebrar el Nadal, quan toca i com jo crec que toca; no m’agrada la parafernàlia comercial nadalenca, i, a sobre, tan avançada en el temps.

I pocs dies després veig un cartell publicitari amb un “Si hay canapé, hay Navidad”. M’agrada com se les empesquen; no m’agrada la idea de fons -no hi estic d’acord- i somric: ben pensat, però no, benvolguda empresa de fabricació de productes del pa, els vostres canapès no són el centre del Nadal, ni tan sols -i no us sàpiga greu- hi són imprescindibles.

M’ha agradat escoltar una experiència educativa d’un projecte del barri (Una Mina de referents). Impossible donar visibilitat a la totalitat de la molta tasca educativa no formal que es fa al barri, perquè la major part és feina del dia a dia en els diversos llocs d’atenció a infants, adolescents i joves. I m’agrada que, de tant en tant, alguna part se’n faci visible. I si s’explica bé i amb entusiasme, encara millor. No m’agrada -ho he repetit diverses vegades- la postura negativa del “no es fa res”. Perquè sí que es fa.

M’ha agradat sentir que el govern municipal concedeix una subvenció al projecte on es publica aquest article (i moltíssimes altres coses, per sort). M’ha agradat i me n’alegro. No m’agrada -en bona part perquè no en veig clarament definides en la pràctica les prioritats- la política que sobre temes socials lidera l’administració, entesa aquesta en tots els nivells. El món social l’envolten massa incerteses, dubtes, canvis de criteris… no sé si se sent prou estimat.

M’ha agradat l’ambient de l’acte de les entitats del barri amb motiu del 25N, la confluència de persones diverses, els cartells fets per nois i noies i el procés de preparació que ha suposat aquesta activitat. No m’agrada que s’hagi de fer una manifestació per conscienciar de la violència masclista que pateixen les dones, perquè això indica que encara n’existeix. I molta, per desgràcia.

Veig que arriba un de fa temps esperat llibre: “Objectiu Venus”. Ja era hora! M’agrada que estigui ja acabat i ben presentat, m’agrada la feina que hi ha darrera, les moltes persones implicades, la intenció amb què es va elaborar… No m’acaba d’agradar com pot anar derivant justament l’objectiu del llibre: Venus.

Començava el m’agrada/no m’agrada de novembre recordant que és un mes que ens convida a tenir un record per les persones difuntes i comentant la coincidència que just el primer dia anava a un funeral. Però és que, al llarg del mes, he participat en tres més, de persones conegudes i estimades, o de familiars de persones estimades i conegudes. I repeteixo: en aquests moments m’agrada ser al costat d’aquestes persones i del seu entorn; no m’agrada la circumstància per la qual he de ser-hi.

S’acaba novembre. Amb cada dia una mica més de fred i una mica menys de llum natural. Això, m‘agradi o no, és un fet. El mes que ve donarem la benvinguda a l’hivern, i sí, celebrarem el Nadal.
Pep Alamán.