El mes de maig sempre és mogut al barri de La Mina. Arriba el bon temps (que aquesta vegada també inclou la pluja) i la vida al carrer s’anima tot esperant l’última setmana del mes per celebrar la Setmana Cultural. En Pep, com sempre, ens en fa la seva crònica particular com a veí del barri. Moltes gràcies!!

Aquest mes de maig va començar fresquet, més del que seria habitual. I no em va agradar, perquè em va afectar la salut (poc, per sort). Això fa que el matí del primer dissabte del mes vagi caminant a mig gas. En contrast amb el meu pas calmat, em trobo la persona que en aquell moment escombra el carrer; ho fa amb energia, i saluda també amb energia. I m’agrada. No m’agrada que, per culpa de la desídia d’alguns, hagi de netejar tant, sobretot coses que haurien d’haver estat llençades a les papereres.

Parlant d’escombrar, hi ha un exercici que és un acte de fe i d’esperança (i, ara que ho penso, també de caritat), que és netejar l’escala. Que no més de dues hores després d’escombrar-la hi apareguin tres burilles de cigarret i dos paquets buits de tabac no és màgia, és una altra cosa. I no m’agrada. En una situació així hi ha tres opcions possibles, que jo sàpiga: tornar a escombrar amb paciència i confiança; deixar-ho com està durant un temps, a veure si algú altre s’anima a escombrar (poc probable), o desplaçar el problema als pisos inferiors (i a algú, malgrat ell, li tocarà intervenir). I, en un cas així, cadascú tria l’alternativa que vol, que pot variar segons el moment i l’estat d’ànim, i que no sempre coincideix amb la que, en teoria, més li agrada.

M’agrada l’intent de motivar veïns i veïnes a no embrutar els patis i l’escala. De totes maneres, no sé si enganxar uns cartells a les parets arriba a ser un sistema efectiu. Potser sí que ho és, i, com moltes altres vegades, m’equivoco. Si més no, qui ha penjat els avisos ha fet una part de la seva feina. Una part.

Passo per davant del local de la Ràdio (“la veu de Sant Adrià”). M’agrada com llueix el nou cartell a sobre de la porta d’entrada. Important renovar, quan és necessari, o fer les coses amb actitud renovada, que sempre és necessari -crec.

Una entitat socioeducativa del barri celebra aniversari de la seva presència. M’agrada passar una estona a saludar, felicitar, veure l’ambient… un ambient que em plau. És bonic veure infants, adolescents, joves, adults jugant, fent activitats diverses, somrient… Moments necessaris i valuosos per al creixement de les persones. Em pregunto si por haver-hi algú a qui no li agradi que això estigui present al barri.

Eleccions al Parlament. Vaig a votar. M’agrada la moguda, que no és poca, i veure gent que va també a votar. Al vespre veig informacions de la participació en aquell col·legi electoral: un tant per cent elevadíssim d’abstenció. I no m’agrada.

Ha plogut força dies aquest mes de maig. Un matí de pluja camino per la vorera… i veig cargols que s’hi passegen! M’agrada veure’ls sortir d’entre les herbes veïnes, lluint banyes, com si estiguessin al mig del camp, ignorants dels possibles perills a què s’exposa la seva integritat. La natura s’anima amb la necessària pluja!

Objectes estranys al carrer… Alguns no fan gens de gràcia, i no m’agraden, com ara una col·lecció de llaunes de cervesa buides, escampades per una ampla zona, o posades ocupant gairebé tot un banc de la parada del tram. Després hi ha els objectes encara més estranys (ja vam parlar el mes de març d’aquella butaca, dies i dies al carrer); no m’agraden. Però he de dir -i potser no hauria de dir-ho- que em fan una certa gràcia. Parlo d’una caldera, indiscretament blanca i voluminosa (això sí, no va durar ni un dia al costat d’un arbre), o unes fustes (portes?) també grans i blanques (aquestes ja porten més dies; no crec, però, que superin la butaca). I sempre la pregunta: ¿qui dimonis es dedica a deixar al carrer aquest tipus de coses? ¿Són intercanvis? ¿És un concurs? (És conya, ja m’enteneu).

Veig al carrer, davant la porta d’un bar, un nen jugant amb una arma de joguina, que fa soroll com de metralleta o semblant. El nen hi juga, prement el gallet i apuntant a diferents direccions. De tant en tant en veig algun més, de nen, jugant així. Crec que en alguna ocasió ja ho he dit: no m’agrada. Gens.

Darrera setmana del mes, Setmana cultural del barri. ¿A qui no li agrada veure la gent lliurada a la preparació de les activitats, i la que hi participa? ¿O passejar per la Mostra d’entitats, saludant persones, comentant projectes actuals o moments de la història, passada o recent? A mi sí.

No m’acaba d’agradar l’oferta que té l’encantadora veïna. Està millor que altres d’anteriors, certament, però no m’acaba de fer el pes el to que fa servir. Ella diu que, pel seu gust, la milloraria, però que no pot, que no és a les seves mans canviar-la. Ve a dir que, sentint-ho molt, és el que hi ha, que no hi doni més voltes. Entesos.

I s’acaba maig. Hi ha hagut pluja, calor, vent fresc, vent calorós… Primavera com cal. M’agrada.

(Ah! El joc de fustes indiscretament blanques continua al carrer. Abandonar-les lluny d’un contenidor assegura una estada més llarga a la intempèrie. Possiblement ja han superat el rècord de la butaca de març).

Pep Alamán.