Fidel a la cita, el veí i amic del projecte Pep Alamán ens comparteix aquelles coses que més li han agradat… però també aquelles que no tant. Merci com sempre per tenir-nos presents i molt bona entrada d’any per a tothom! 

Primer dissabte del mes. Passo a prop del camió-xurreria dels caps de setmana. M’agrada l’ambient que s’hi forma a la cua, el to d’alegria general, les cares de satisfacció de les persones que surten menjant el tresor que porten a la paperina. Això sí; no sé si a algú li agrada -a mi no- el tuf de l’oli fregit que arriba al nas, i fins a una bona distància, segons com bufi el vent: sembla que hagi d’atacar el fetge directament a través de les vies respiratòries!

­­ M’agraden alguns moments nocturns de silenci total; no se sent res durant, a vegades, llargues estones… com si no hi hagués ningú, com si no passés res. Suposo que és més propi de l’hivern (menys gent al carrer, finestres tancades a la casa…) Ja m’agrada que el fred porti això, en contrast amb les cridòries d’altres moments i èpoques de l’any -que no sempre agraden tant.

Primera setmana completa del mes… un bon pont, aquest any, entre la Constitució i la Immaculada. Hi ha qui s’hi refereix com a “setmana rara”. Hi ha rareses que m’agraden més que altres.

Una senyora gran camina pel carrer, lenta i amb l’ajuda del seu caminador. Ens creuem -no ens coneixem-, em somriu i deixa anar una simpàtica exclamació referint-se a la seva edat i a les dificultats per moure’s. M’agrada aquesta espontaneïtat, que en bona part és també una forma de compartir les limitacions personals, i de mostrar que són assumides amb normalitat, actitud que també m’agrada.

M’ha agradat ser present i participar de la festa dels 20 anys del projecte que gestiona la web on es publica aquest article (i molts altres, com vaig dir el mes de novembre). M’ha agradat l’ambient, la diversitat de gent que hi ha passat, els diferents moments de la celebració, la implicació de les persones que hi han col·laborat… Una bonica celebració, en definitiva. ¿És possible que amb tanta diversitat es pugui donar alguna situació que no m’agradi? Sí, és possible. Però no passa res: dominen i guanyen les bones sensacions.

El mes de febrer deia que em va agradar veure una brigada pintant una paret per deixar-la neta de pintades no gaire artístiques. Passo moltíssimes vegades al costat d’aquella paret, i ara, mes de desembre, m’agrada comprovar que continua neta de pintades: ningú no n’ha fet cap! Només hi queden les marques que deixen els balons dels nois que hi juguen a futbol. Que duri.

M’ha agradat celebrar, i felicitar, el Nadal. No “les festes”: el Nadal.

I, al final del mes, a esperar el nou any. Penso en la tira de Quino, on Susanita li pregunta a Mafalda: “Com serà l’any que ve?” I Mafalda li respon: “Molt valent! Perquè tal com està la cosa, mira que animar-se a venir…!”

Per cert, després de molt de temps de fer-ho fora, aquest any nou el rebré al barri. No sé com és de sorollós l’ambient. Em pregunto si seré capaç de suportar el possible augment d’intensitat acústica. Just a l’inici de gener hauré trobat la resposta. I potser en endavant em pregunti més coses.

Molt bon any nou!

Pep Alamán.