Tanquem el mes de gener al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de l’inici d’any al territori.
M’ha agradat comprovar que en algun pati de l’escala hi ha menys brutícia; potser no massa, però sí una mica menys. I això està molt bé.
Perquè no m’ha agradat recordar aquell creuament d’estiu, a l’escala, amb una rata, jo pujant, ella baixant. Gens agradable, i més anant amb sandàlies i pantaló curt (jo, no la rata). I, suposadament, amb menys brutícia, menys presència d’aquestes bestioles no desitjades.
M’ha agradat que, a l’escala, un veí posés una bombeta al seu replà; això fa pensar que no tot està perdut, que encara hi ha gent que col·labora (potser més de la que ens sembla: de tant en tant va bé recordar-ho).
El que passa és que, a la vegada, no m’agrada que algú hagi de posar una bombeta al seu replà, perquè això vol dir que algú altre se’n va emportar la llum que hi havia. (I digueu-me el que vulgueu, però en aquest sentit no m’agrada veure gent que no viu a l’escala, i que hi campa “como Pedro por su casa”, quan vol i com vol).
M’ha agradat la persona que es queda aguantant la porta del pàrquing, m’espera, em saluda i em deixa passar -i això que no ens coneixem de res. I diu alguna cosa semblant a què ja és hora que ens saludem, que ens parlem, que si no la gent sembla que no volem saber res els uns dels altres. Bonica lliçó, quan la majoria de vegades el que fem és desconfiar de qui no coneixem.
No m’agrada que algun veí no saludi mai ni contesti a la salutació ni tan sols es digni mirar a la cara. ¡Que no costa res, home! ¡Que no t’he fet res, ni tu a mi tampoc! ¡Que és molt bonic quan veïns i veïnes ens saludem! ¡Que un gest, un lleuger somriure, i una pregunta, per tòpica que sigui, alegren una estoneta de la vida!
Hi ha més coses que m’agraden i que no, però l’any té més mesos.
Pep Alamán.