Sense gairebé adonar-nos, en Pep arriba a la setena edició del seu ‘Em Pregunto’. Petites reflexions i preguntes quotidianes de qui sap observar el dia a dia del barri de La Mina. 

La noia s’acaba el suc, té una paperera a dos pams, però llença l’envàs al terra. La mare, al costat, no li diu res. No cal que em pregunti si tothom té assumit aquella idea que “tota la tribu educa”: ja tinc la resposta, i de fa temps.

La nena (¿sis anys?) aixeca el cap, dirigeix una mirada al seu jove pare i s’hi recolza. Aquest, tot i que mira el mòbil, posa l’atenció en la filla i li acarona la barbeta durant una estona. En pregunto per què tantes vegades busquem en moments extraordinaris allò que anomenem felicitat, quan la podem tenir al nostre abast en tants moments de la vida ordinària.

La paret es manté neta de grafits. Ja fa com a mínim dos anys que la van netejar i va quedar bonica (literalment, com acabada de pintar). I així continua: fins al moment, ningú no hi ha pintat ni dibuixat res. Èxit. Em pregunto si serà veritat allò que neteja crida neteja. Aquí, de moment, ha funcionat.

Escolto autoritat municipal que dona suport a les mobilitzacions del tercer sector, cosa que em sembla perfecta. Em pregunto si són conscients que alguna cosa poden tenir a veure amb donar resposta a les millores que s’hi reivindiquen.

Em trobo amb un veí de Venus… M’explica el procés que estan seguint per al reallotjament de la família, amb l’ajuda d’una persona que no em sap dir qui és. La veritat és que no entenc gaire del que m’explica, només intueixo que té ganes de marxar-ne i que algú els està ajudant. Em pregunto quanta gent queda encara que, després de mesos i mesos d’explicacions, no té clar el que pot fer. I, per tant, també em pregunto quant temps s’haurà de retardar aquest llaaaaaarg procés.

Més endavant, més preguntes.

Pep Alamán