Ja és habitual començar cada mes amb la col·laboració del veí Pep Alamán… i ens agrada molt!

M’ha agradat passar per davant d’alguna escola, minuts abans de començar el primer dia del curs escolar. M’agraden aquella suau remor, encara no estrident, la varietat de colors en els vestits, les mirades que busquen altres mirades conegudes, la incògnita i la incertesa que cada rostre amaga… Que vagi tot molt bé, nois i noies (i mestres)!

M’agrada retrobar gent implicada en l’educació no formal. Inici de curs, previsions, creació d’equips, programacions, contacte amb famílies, inscripcions… I molts ganes de continuar amb una feina bonica, no sempre fàcil… i no sempre reconeguda i valorada com es mereix. Bon curs també, educadores i educadors!

M’agrada veure, i escoltar, que l’autoritat “competent” exerceix la seva autoritat amb competència. No m’agrada quan no actua amb competència, o, simplement, quan no actua i hauria de fer-ho. Sí, sé que hauria de posar exemples. Però avui no, avui no ho faré.

De tant en tant passo per La Rambla, perquè sí o perquè ve de pas. M’agrada l’espai, d’una relativa tranquil·litat, habitualment. No em va agradar la irrupció, aquell dia de setembre, d’una d’aquelles motos creades només per fer soroll infernal, cremar combustible i córrer superant sempre el límit de velocitat permès. Malgrat els advertiments de la gent present, la màquina continuava amunt i avall. ¿A qui podia agradar aquella sobtada exhibició? Només al qui la conduïa, clar. En aquest cas, cap autoritat “competent” actuant. (Mira, m’ha sortit un exemple dels que no volia posar).

M’ha agradat passejar per l’espai central de la Festa Major del barri, veure-hi persones currant, persones passant-s’ho bé, actuacions, aplaudiments, somriures, salutacions… Un bon ambient, que és d’agrair. I en cas que algú preguntés si hi havia molta gent, jo li respondria “en aquestes coses, hi hagi la gent que hi hagi, sempre n’hi falta”.

En el context de la Festa Major del barri em va agradar sentir la pregunta d’un nen a la mare ¿Dónde tiramos el vaso? Se li indica les papereres habilitades a tal efecte, i el got allà que va. Força alt, el nivell de civisme en aquest cas. Diferent al de la nena de “no me gusta esta piruleta, dame otra”, frase acompanyada d’un llançament violent de la piruleta al terra i d’una exigent mà estesa demanant-ne una altra. No som prou conscients del mal que fa aquest satisfer, per sistema, qualsevol exigència capriciosa infantil.

També en aquest context, el de la Festa Major del barri, em va agradar l’ofrena floral a la Mare de Déu de les Neus. Bonic moment, també, de participació d’algunes entitats i persones. Just l’endemà al matí, a prop d’aquells mateixos espais, trobo una persona dormint al carrer. No em va agradar gens. Realitat massa abundant, que recorda que alguna cosa (o moltes) no fem bé.

Acaba el mes de setembre, amb la tardor ja començada. I amb una calor d’estiu, que provoca els típics comentaris del tipus “quina manera de suar”, “no toca que faci tanta calor”, “això no és normal”, etc. Bé, normal ho va sent. El que és “normal” en un moment o en un lloc pot no ser-ho en un altre lloc o moment. ¿És normal no fer servir les papereres i llençar al terra, llaunes, papers… o piruletes? No, en molts contextos, i en altres, ja sabem que es normalitza. Ens agradi o no, la calor excessiva ens va acompanyant cada cop amb més normalitat. Bona tardor!

Pep Alamán.