Tercera entrega del nostre conte d'estiu.
Vam pensar que una bona forma de passar les calors del mes d'agost era gaudir d'una bona història. Així que ens van posar en contacte amb l'Albert Plans perquè ens escriguis un conte que pogués passar (o no) al nostre barri i ell ens ha regalat la història de L'IRRESISTIBLE ANDREU P.
Recordeu que teniu una cita amb l'irresistible Andreu cada dijous del mes d'agost.
III.
El desànim era general. Ja havien perdut el compte de les vegades que un pla de millora del barri acabava rebregat en el cubell de les escombreries. La Judit intentava que els veïns i les veïnes conservessin l’esperança, encara era possible, havien de continuar units, protestar, exigir, proposava anar al proper ple de l’ajuntament i demanar explicacions. Ningú s’hi va oposar, però tampoc no va aconseguir aixecar els ànims del veïnat, que assentia gairebé per inèrcia. Algú es va alçar i va dir el que molts pensaven, que no valia la pena, que per molt que protestessin, la sort se’ls hi havia girat en contra i no hi havia res a fer. El barri estava maleït i contra les malediccions ho s’hi pot lluitar. Amb tot, per que no fos dit, es va acordar que un grup de vint veïns anirien al proper ple consistorial amb pancartes i xiulets, i es va dissoldre la reunió.
Al mateix temps que es celebrava la reunió de veïns, l’Andreu caminava tranquil·lament arrossegant el carretó amb tota la correspondència que havia de repartir. Des que despertava les passions que despertava, les veïnes esperaven a casa que truqués a l’intèrfon per poder-li sentir la veu. Per raons d’equanimitat i per no afavorir enveges, cada dia trucava a un pis diferent.
Avui li tocava repartir en el bloc de Mercuri, un dels més poblats del barri, i fins feia poc un cau de brutor. Avui, però, Mercuri lluïa com una patena acabada de polir gràcies la neteja diària que feien veïns i veïnes amb l’únic objectiu de causar una bona impressió a l’Andreu. Després de distribuir tot el correu, va sortir de l’edifici i es va topar de nassos amb el Coletas, que li somreia amb una dentadura podrida.
-Quina casualitat, a tu et volia veure. Anem a fer un cafè?
-Estic treballant.
-Bah, quina excusa tan dolenta.
El Coletas va agafar l’Andreu per l’espatlla i va començar a caminar en direcció a un dels túnels que travessaven l’edifici de Mercuri com si fos el forat que queda després d’una ganivetada.
– I per què em volies veure?
– Només per recordar vells temps. Te’n recordes de quines tetes que tenia la Miranda (nom inventat, eh). Collons, tenia tanta teta com mala llet.
I l’Andreu va riure divertit, era veritat, la Miranda era tot mamella i mala bava.
-Doncs m’havia amagat al wàter i esperava que tothom fos a classe per fotre el camp. I va, i ella entra al lavabo de tios i comença a revisar tots els “cagaderos”. I jo, clar, com que veia que venia, em vaig asseure a la trona per fer veure que cagava i obre la porta i em troba cagant… i ella que diu que ja s’espera que acabi… i tio, va ser el canguelo, perquè em va venir una cagalera que ni un cavall i…
El Coletas continuava explicant l’anècdota amb la Miranda, i mentre ho feia, es va adonar que no podria: s’havia fet a la idea que seria capaç de deixar de banda la simpatia que sentia per l’Andreu, però era massa ben parit per estossinar-lo. Va començar a cavil·lar les possibilitats: si no l’atonyinava, el Jordi li ho faria pagar ben car. No tenia altra alternativa que fugir i amagar-se. Quan van arribar a l’entrada del túnel, el Coletas es va aturar en sec.
-Nen, me n’he d’anar.
-Però com va acabar, et vas escapar o no?
-Sí, nen, sí, la meva merda fotia tanta pudor que la tia va sortir del lavabo, ha, ha, ha… Quan vaig treure el cap per la porta al passadís, no hi havia ningú i vaig fotre el camp sense que ningú m’ho impedís.
El Coletas va marxar túnel endins i va desaparèixer per sempre. Alguns van explicar que l’havien vist en un poblet costaner de Cuba, casat, amb tres criatures i la dentadura nova. Vés a saber…
L’Andreu va tornar a casa al vespre. Va preparar al sopar i mentre girava la truita de patates va rebre una trucada d’un de la Coordinadora. Havien detingut la Judit durant la protesta en el ple."
Continua a la quarta part de l'Irresistible Andreu P.
Albert Plans va néixer el 1970 a Sabadell, riu Besòs amunt. Després d’estudiar periodisme i treballar en el Festival de Cinema l’Alternativa i la revista Paraules de Ciutat Vella, va començar a escriure per a televisió.
Entre d’altres, he escrit guions per a sèries com 39+1, Kubala Moreno i Manchón (KMM), Ventdelplà, Porca Misèria i Plats Bruts. També ha coescrit la pel·lícula Fènix 11-23.
Les fotos que acompanyen el text estan realitzades per Éole Wind i Davidovich_M i publicades al seus flickrs.