Com cada mes, el veí Pep Alamán ens fa arribar la seva crònica personal en forma de ‘M’agrada, no m’agrada…” com a ciutadà del barri de La Mina i més concretament de l’edifici Venus. Gràcies Pep!

Acabava l’article de desembre explicant les meravelles de la nova llum a les escales de Venus. La llum es manté, i m’agrada. Primer diumenge de mes. Parlo amb un veí d’una altra escala, i em diu que a la seva ja no funcionen. I no m’agrada. Perquè segurament no es tracta d’avaries ni d’accidents, sinó d’altres causes. O no -tant de bo estigués equivocat. En qualsevol cas, és d’esperar que s’hi trobi solució. (Parèntesi. S’hi va trobar solució al cap d’uns dies. I m’agrada).

M’ha agradat el sarau de la rua de Carnaval, organitzada al barri. Com sempre, fa goig veure les entitats i persones que hi participen, els colors i la creativitat de les disfresses, i la curiositat i sorpresa en positiu de les persones que hi passen i que es troben amb la moguda, o que s’ho miren des de finestres i balcons. Un conjunt que m’agrada.

M’agrada que la gent celebri; no m’importa si alguna àmplia família ho fa en espai públic (si hi ha un mínim de respecte amb el soroll ambiental, com en altres moments hem comentat). No m’agrada l’endemà veure tot aquell espai brut, molt brut. Una pena que no sapiguem celebrar sense embrutar.

M’agrada veure el senyor que acaba la seva aigua, mira al voltant, s’acosta a la paperera més propera i hi llença l’ampolla buida. Això, que hauria de ser l’habitual, no ho és. Com a contrast, no m’agrada veure la nena, molt petita, que s’està cruspint una bossa de “ganxitos”, i, quan li sembla, llença al terra els que li queden, ben escampadets, i, a continuació, la bossa. La mamà, al seu costat, no li diu res. Això, que no hauria de ser l’habitual, ho és massa. Clar que embruten, clar que el cercle serà difícil que es trenqui, clar que costa eliminar la consciència que algú netejarà l’espai públic, i que no cal preocupar-se per mantenir-lo net. Clar.

M’ha agradat, una vegada més, escoltar la presentació la Milla de La Mina, feta per un grup de nois i noies. No només m’agrada, sinó que m’arriba a emocionar la seriositat que hi posen, els nervis i l’interès per fer-ho bé, i tot el procés que hom intueix que van fent en la preparació i realització d’aquesta activitat. Projectes d’aquest tipus poden motivar -i ho fan!- els nois i nois més grans a mantenir el seu compromís amb l’escola.

Perquè les nenes i nens més petits s’ho prenen diferent, i m’agrada veure els somriures i l’alegria que, en general, llueixen al matí, camí del “cole”, entre algunes presses, rialles i converses familiars.

M’agrada escoltar els comentaris de gent jove que ve a visitar algun centre socioeducatiu del barri; m’agrada comprovar que els agrada el que s’hi fa, i veure alguna cara de sorpresa quan van descobrint tants i tants aspectes que desconeixien.

M’agrada acabar fent referència als comentaris respecte a la (nostra) escala de Venus, del tipus “¿És aquí o ens hem equivocat?” I és que tanta llum a cada replà d’entrada desconcerta. Els qui hi vivim encara ens sorprèn. Administration’s mysteries.

Pep Alamán.